A diferència d’altres premis de la industria audiovisual, els Emmy acostumen a ser un bon diagnòstic: aquí no només pesen les audiències, sinó que també es mira cap al sentit del risc i hi ha una clara voluntat de premiar aquelles sèries que han sabut interpel·lar crítica i públic per igual. En aquest sentit, el guardó a millor sèrie dramàtica per a Succession (que també ha rebut el de millor actor per al gran Jeremy Strong) no podia ser més encertat. Aquesta sèrie parteix d’una llarga tradició televisiva (els serials amb clans enfrontats pel poder) i sap donar-li la volta tornant-la més perversa, més imprevisible i més política. Les seves dues temporades van convèncer la crítica des del primer moment, i el públic se l’ha guanyat a cop de rigor dramàtic i girs inesperats. Si comences aquesta sèrie, t’hi acabes enganxant de forma irreversible. És una esplèndida reformulació del melodrama televisiu i també una gran visió de la seva era.
El mateix argument serveix, però aplicat al seu gènere, per a Watchmen, guanyadora a la categoria de minisèrie. Agafa un motllo conegut (en aquest cas, la novel·la gràfica sobre superherois més influent de la modernitat) i sap adaptar-lo als nous temps i els seus conflictes. La sèrie creada per Damon Lindelof és un clam antiracista que la realitat ha tornat més vigent i necessària que mai, a banda de ser un prodigi narratiu amb episodis directament de museu. Molt ben donats, en aquest aspecte, els premis d’interpretació per a Regina King i Yahya Abdul-Mateen II. Parlant d’intèrprets, un altre encert de la nit ha estat la coronació de Zendaya com a millor actriu dramàtica: és, en el fons, un reconeixement al gruix d’una sèrie, Euphoria, que s’ha convertit en tota una icona generacional. Per cert que totes aquestes sèries formen part del catàleg d’HBO, i no és una dada menor.
Watchmen, guanyadora a la categoria de minisèrie / HBO
Euphoria, sèrie convertida en uan icona generacional / HBO
Comèdia
A l’altre costat de la balança, la categoria de comèdia. Entre les nominades hi havia joies com What we do in the shadows, Curb Your Enthusiasm o Insecure, i també corredores de fons tan recomanables com Dead to me, però no, ells va i decideixen que aquest és l’any de Schitt's Creek. Li han donat tot. D’acord que el talent d’Eugene Levy i el seu fill Dan és innegable, que aquesta sitcom és simpàtica (és la història d’un magnat dels videoclubs que, juntament amb la seva família, prova d’aixecar un nou imperi en una zona rural) i que el fet de ser canadenca els permet dir que s’ha fet Història, però era la pitjor de les nominades amb diferència. Potser és que es van contagiar de l’esperit de 2020, l’any en què millor riure per no plorar.
Però vaja, consolem-nos amb que a la llista de premiats hi ha d’altres grans encerts com el de millor actor en minisèrie per a Mark Ruffalo (el que fa a La innegable verdad, on interpreta uns germans bessons, és d’un altre planeta), el de millor TV Movie per a Bad Education (recreació d’una estafa educativa amb un immens Hugh Jackman) o el de millor secundari dramàtic per a Billy Crudup, que es menja totes les escenes de “The Morning Show” en què apareix.