L’imperi d’Emerson és l’imperi d’Amèrica, de l’Amèrica per antonomàsia, que no és l’espanyola, que en deien Índies. Més americà que el cowboy o que Hollywood és Emerson. Abans de tot ja hi era Emerson. Els pensaments d’aquest pensador es confonen amb els pensaments dels Estats Units d’Amèrica de la mateixa manera que els poemes de Verdaguer es confonen amb els poemes populars catalans, de la mateixa manera que quan es canta el Virolai no sabem on comença l’escriptor i on acaba la gentada, el col·lectiu, la pàtria. El diari personal del gran bostonià és la pedrera de molts dels seus pensaments, alguns dels quals reconeixerem immediatament. Qui hagi vist La vida de Brian de Monty Python recordarà com de difícil és oposar-se a l’imperi que ens tutela, som carn d’imperi des dels temps dels Escipions, que van entrar per Empúries. Roma i Amèrica no ens ha aportat absolutament res si n’exceptuem un sens fi de millores imprescindibles, una llista interminable de tresors per a la nostra societat. La nostra vanitat d’europeus s’afegeix al numantisme local, tan tossut. I, amb tot, el Primer Món s’aguanta perquè existeix el país de Washington, perquè existeix des del punt de vista econòmic i polític, però també intel·lectual, malgrat les grans escoles filosòfiques europees i els set savis de Grècia redivius, continua essent la principal font d’irradiació ideològica avui. Potser hi hagi qui encara cregui que els Estats Units és un país d’enzes, una conxorxa d’enzes, però mentre això passa, la primera nació del món continua elaborant i propagant el seu credo a ritme vertiginós, com una mercaderia més, penetrant en la nostra consciència col·lectiva com mai abans ho va fer cap corpus de pensament. Comences aprenent anglès i se’t va girant el cervell com si fossis del Setè de cavalleria.

Els pensaments d’aquest pensador es confonen amb els pensaments dels Estats Units d’Amèrica de la mateixa manera que els poemes de Verdaguer es confonen amb els poemes populars catalans

Com és sabut, la desorientació posterior als atemptats de l’11 S va encaminar més d’un lector cap a les pàgines de l’Alcorà. No va ser un exercici injustificat. No obstant això, no hagués estat de més fer un cop d’ull als Diaris d’Emerson (1803-1882), a l’americà primigeni i fundador dels blanquíssims edificis federals de Washington DC que volen recordar una Europa grecollatina que mai no va existir, ni a Empúries. No és exactament un filòsof a la manera clàssica, de fet la filosofia entesa a l’europea o oriental té poca predicació als Estats Units, amb l’excepció dels hare krixna i altres encantats. La dimensió pràctica de l’existència ho devora tot i els racons teòrics i alambinats, o els estetitzants, són poc apreciats, com apuntava Woody Allen a Un final made in Hollywood. Emerson elabora premeditadament un pensament castís, i per aconseguir ser genuïnament americà va al darrere de l’eficàcia i del triomf de la voluntat, de l’estímul personal, de la plasmació sobre la realitat. L’americà va per feina. Paul Johnson, el cèlebre historiador d’Amèrica del Nord, reconeix, per exemple, l’obvietat de gran part de la ideologia emersoniana, neoplatònica sense més destorbs, que és el germen de la literatura d’autoajuda i de tots els subgèneres de la filosofia. Tot això és cert, però també ho és la potència i solidesa del seu credo antielitista, profundament democràtic, irreductible davant les injustícies. Emerson és un campió del pensament antiesclavista i, per tant, contrari a l’Europa classista, mafiosa i racista. Pensa com Rousseau en la bondat intrínseca de l’home incardinat en la naturalesa, és enemic de les castes i dels privilegis, dels drets de la sang. L’única jerarquia ha de ser la del talent, la del valor intrínsec dels humans. Un talent que el sistema americà s’encarregarà de traduir en diners, que és la fórmula més objectiva que els humans hem pogut trobar fins ara, una fórmula que mira endavant i enlaire. Aquesta és la teoria d’Emerson. Mentre a Anglaterra, dirà, cada home amb qui et trobes és el fill d’algú, a Amèrica, pot ser el pare d’algú.

Emerson és un campió del pensament antiesclavista i, per tant, contrari a l’Europa classista, mafiosa i racista

Emerson és qui elabora el fonament mateix de la democràcia americana, tan desinhibit, tan pràctic, però al mateix temps tan devot. L’home americà viu en una nació i un continent nous, i la natura és reivindicada als seus Diaris com l’únic lloc possible per a l’home, practicant una ecologia avant la lettre. La naturalesa bondadosa de l’home s’ha d’expressar amb llibertat, ja que només la llibertat pot connectar l’ésser humà amb el cosmos, com si n’hi hagués prou pensant així, amb la ingenuïtat davant del mal o davant de les contrarietats de la injustícia. Emerson és gairebé un contemporani de Marx, i els seus llibres no tenen l’aparat teòric, la complexitat i contundència retòrica, política, del pensador alemany. Ni tampoc el ressentiment. Però mentre l’aventura marxista ha fracassat, per fraudulenta, i per injusta, per dictatorial, per impracticable, l’esperit emersonià governa el món que vivim. Pel nostre bé i pel nostre mal. Res no és sagrat, deia Emerson, excepte la integritat de les teves idees, per conèixer les seves, res millor que una atenta lectura dels seus diaris personals. “La por brolla sempre de la ignorància”, val la pena tenir-ho present.