Elizabeth Strout (Portland, Maine, 1956) va donar-se a conéixer el 2009 amb la novel·la Olive Kitteridge, que va guanyar el Premi Pulitzer i més tard, al nostre país, el Premi Llibreter. Ara Edicions de 1984 publica la seva darrera novel·la, Em dic Lucy Barton (en castellà en Duomo). Aquests dies Strout és a Barcelona per presentar aquesta obra, una reflexió sobre la família, sobre la comunicació i, en darrer terme, sobre l'amor.

El retrobament

El gruix de la novel·la de Strout es situa en un hospital, on està ingressada per una llarga temporada una dona jove, mare de família, la Lucy. La Lucy rep la visita de la seva mare, que fa molts anys que no veu. Mare i filla, que la vida ha separat, passaran sis dies soles en una habitació, i hauran de posar-se al dia de les seves vides. Mentre la mare ha continuat vivint en un medi rural embrutidor, en la pobresa més absoluta, la filla ha pogut anar a la universitat, s'ha casat amb un home amb certs diners i s'ha integrat a les classes mitjanes urbanes. L'aproximació no serà fàcil: la distància que les separava quan vivien juntes s'ha incrementat encara més.

La pobresa

Elizabeth Strout afirma, amb cert pudor, que totes les seves obres tenen una certa preocupació per la classe social, i que per això la seva protagonista, que ve d'orígens molt humils, traspassa "la frontera de classe". En realitat, l'obra va més lluny: la protagonista viu a l'Amèrica profunda, en una situació de veritable misèria: una casa rònega, pudenta, bruta... Una infància que acabarà traumatitzant-la, tot i que de forma prou indeterminada: Lucy evita explicar detalladament els seus problemes d'infància. Però queda bastant clar que, a més dels traumes de la pobresa, la Lucy ha quedat profundament marcada per l'estigmatització que ha patit com a pobre. A la fi, Strout aborda la pobresa des d'una perspectiva molt conservadora: el principal no és lluitar contra la pobresa, sinó mantenir la dignitat en la pobresa i, en certa forma, acceptar-la. Tan sols hi ha una denuncia repetida: la d'aquells que humilien i acomplexen els altres per raó de la seva pobresa, el seu origen, la seva forma de vestir...

La incomunicació

Les protagonistes de l'obra són mare i filla. En principi, com a tals, haurien de compartir moltes coses. Però no les han compartit mai. Soles, a l'habitació de l'hospital, sense interferències, hauran de fer un exercici de comunicació que no han fet amb anterioritat. Eviten els temes espinosos, cauen en llargs silencis, parlen de coses sense importància, però al darrera sempre apareixen els fantasmes del passat. Són sis dies de lluita en què la Lucy tracta de comunicar-se: sis dies en que no aconsegueix enderrocar les barreres que la separen de la seva mare, però que obre alguna escletxa que per a ella és molt important. Elizabeth Strout no creu que el cas de la Lucy sigui excepcional: "En realitat no coneixem les nostres mares. Hi parlem, hi parlem, però no les coneixem", declara, molt seriosa. De fet, creu que les possibilitats que tenim de saber què pensen els altres som molt reduïdes, "perquè estem atrapats pels nostres propis ulls". 

L'amor

La Lucy vol ser escriptora, i usa com a inspiració a una escriptora, Sarah Payne, que ha conegut per casualitat. La Lucy va a un taller que imparteix la Sarah, i li ensenya els textos que està escrivint, sobre la visita de la seva mare a l'hospital. Serà la Sarah la que dóna la clau de l'obra en interpretar els textos de la Lucy: "És la història d'una mare que estima la seva filla. De manera imperfecta. Perquè tots, tots absolutament, estimem de forma imperfecta". En algun moment la Sarah també explica als seus alumnes que poden escriure moltes novel·les, però que sempre acaben per narrar una sola història, la seva. Strout reconeix que, probablement, la seva història és la de l'amor imperfecte, un tema recurrent a les seves obres. Perquè, de fet, la Lucy escriu sobre la relació entre ella i la seva mare, però s'està referint, també, a la relació que té amb les seves pròpies filles, ja que se sent culpable per haver-se separat del seu marit. 

Peculiar tècnica d'escriptura

Elizabeth Strout explica que cada dia dedica unes hores a l'escriptura. Tria un tema general que servirà de conductor per a tota la novel·la i defineix uns personatges, però no predetermina una trama completa. En cada sessió d'escriptura elabora un curt episodi, d'unes poques pàgines, sobre allò que li preocupa especialment aquell dia, tot utilitzant els personatges predefinits. Quan té un bon nombre d'episodis es dedica a una feina d'assemblatge entre tots els capítols, una mena de gran puzzle. Aquesta estratègia permet formular episodis d'una gran potència. L'obra que en resulta té un format obert: queda clar que no es pretén explicar tot, sinó que es presenten tan sols retalls de la realitat. El problema és que a Em dic Lucy Barton l'assamblatge sembla massa superficial. Queden massa temes oberts, la trama perd forma, els temps es descompensen, el final és poc definit...

De l'autenticitat a la confusió

La història explicada al llibre se superposa a la biografia de l'autora. Com la Lucy, l'Elizabeth Strout ve d'un poblet de l'Amèrica profunda, tot i que no va ser tan pobre com ella. Com la Lucy, l'Strout és més aviat tímida i introvertida; assegura que "No surto gaire al carrer". Com la Lucy, l'Strout és escriptora, no se sent excessivament feliç... Per altra banda, un altre personatge de l'obra, la Sarah Payne, també té molt de l'Elizabeth Strout: pensa sobre l'obra com ella, es cansa donant classes, la confon el tracte personal amb els alumnes... Strout nega que ella sigui la Lucy o la Sarah. Però aquest joc de personatges, sens dubte, és el que dóna autenticitat i força a l'obra. I converteix Em dic Lucy Barton en una obra terriblement potent, a desgrat de les seves debilitats.