“Sense mi, l’Elvis Presley no hauria existit. Per alguns soc el dolent d’aquesta història. Però jo no el vaig matar, jo el vaig crear”. La veu del Coronel Tom Parker, l’històric representant i descobridor del rei del rock, la seva mirada, és la que ens explica el trajecte vital i professional d’un dels més grans artistes de la història de la música. La icona passada pel filtre d’un personatge fosc, ambiciós i miserable, un farsant, un estafador, un penques amb molt bon ull per esprémer el talent aliè com si fos una taronja. Un irreconeixible Tom Hanks, més passat de voltes que de costum, gaudint cada minut de ser el dolent per una vegada, hereda l’arrodonida figura del Coronel, la papada i la cara dura, i es converteix en el narrador —més proper a la caricatura, a una mena de Doctor Maligne, que a la persona— de la història d’Elvis.
Seguint, d’alguna manera, les passes de la sensacional Amadeus, aquesta pel·lícula aposta pel retrat humà a partir del punt de vista d’altri, a partir de les dinàmiques malaltisses entre l’artista brillant però insegur i dèbil, i el mànager que vol explotar sense gaire miraments la gallina dels ous d’or. Tot plegat és, però, un artifici del director Baz Luhrmann, perquè si hi ha una mirada que mani a Elvis és, òbviament, la seva. La d’un cineasta sempre elèctric, sempre barroc, sempre fregant l’esquizofrènia i el deliri visual. Quan, als primers segons de projecció, veiem un logo de Warner Bros format per diamants i incrustat a un dels llampants cinturons del rei del rock, ens n’adonem dels codis que seguirà aquest biopic imprevisible i amfetamínic.
Comodíssim en l’excés i la desmesura, addicte al brilli-brilli, el cineasta condueix el biopic cap al seu terreny: fuig de la cronologia i fa un recorregut per la trajectòria vital de l'artista
Amb un inconfusible segell conreat a llargmetratges com L’amor és a l’aire (1992), Romeo + Julieta (1996), El Gran Gatsby (2013) i, fonamentalment, a la fastuosa Moulin Rouge (2001), Baz Luhrmann troba en la biografia d’Elvis una pista perfecta per instal·lar el seu circ. Comodíssim en l’excés i la desmesura, addicte al brilli-brilli, el cineasta condueix el biopic cap al seu terreny: per suposat, tot i fugint de la cronologia, fa un recorregut per la trajectòria vital de l’artista, des d’una infantesa marcada pel descobriment i la passió pels còmics de Shazam (que Luhrmann recull en algunes escenes a ritme de vinyeta) fins a l’època dels concerts a Las Vegas, la decadència, la mai aconseguida gira internacional, l’addicció, la separació familiar i la mort prematura.
En el camí, el director concentra esforços en subratllar la relació d’Elvis amb la seva mare, el seu poder sexual i el seu enfrontament al puritanisme (en una de les escenes més memorables del film se’l mostra provocant orgasmes a distància, sense baixar de l’escenari, com Uri Geller doblegant ulleres amb la ment), l’amor amb la seva dona Priscilla i l’eterna frustració del cantant, que hagués volgut ser més contundent en favor dels drets civils (la seva amistat amb B.B. King, la seva trobada amb Little Richard, la seva fascinació per la música i la cultura negra). I, per sobre de tot, ofereix una reflexió sobre com l’art és devorat, sense gaire contemplacions, pel mainstream, per l’ambició, pels diners, pel capitalisme desfermat (aquell moment en que el Coronel Parker, excitadíssim pel potencial del merchandising, convenç tothom que una xapa amb la llegenda I Hate Elvis és una gran idea, aquell moment...).
Completament posseït per l’esperit d’Elvis Presley, el desconegut Austin Butler és tota una estimulant revelació: l’actor, foguejat a sèries com Las crónicas de Shannara, ofereix carisma i sensibilitat, subversió i veu, sacrifica els seus malucs i desprén magnetisme sexual. Una fabulosa elecció per una pel·lícula que és una bogeria aclaparadora, per moments esgotadora, a estones amb el nord perdut, sempre espectacular, i que ens serveix com a magnífica excusa per recordar, i recomanar, un grapat de biopics sobre figures musicals.
Va arribar a les cartelleres quan encara teníem fresqueta l’estrena de la lamentable Bohemian Rhapsody. La biografia d’Elton John era menys amable que la de Mercury, probablement més propera a la realitat, sense ocultar algunes zones fosques de la vida del cantant i pianista de les ulleres i la vestimenta excessives i estrafolàries. L’interpreta un fantàstic Taron Egerton (el jove aprenent d’agent secret de Kingsman) que, en el seu desplegament de recursos, és capaç, fins i tot, d’imitar la veu de sir Elton a les cançons incloses incloses a la banda sonora. Visualment molt ben empaquetada, Rocketman era tota una festa que convidava a cantar i a convertir la sala de cinema en un karaoke gegantí.
Aquesta interessantíssima aproximació als darrers anys de Christa Päffgen, més coneguda com a Nico, model, musa d’Andy Warhol, veu de The Velvet Underground i cantant amb carrera en solitari, fou tota una sorpresa. Fonamentalment per un cert fatalisme tonal, mostrant la decadència, el preu a pagar pel triomf, i també per la voluntat en fugir dels clixés habituals dels biopics. Menció especial per la seva protagonista, l’actriu danesa Tryne Dyrholm, que es fa seu un personatge ple de matisos.
Si hi ha un biopic que no s’assembla a cap altre biopic, és aquest. El quasi sempre inspirat Todd Haynes (reverències a un senyor que ha signat Lluny del Cel i Carol) fa un retrat, polièdric i experimental, de la figura de Bob Dylan: sis moments rellevants de la vida de l’artista, a qui interpreten sis intèrprets diferents i ben heterogenis. Del nen (negre) Marcus Carl Franklin a Richard Gere, passant per Heath Ledger, Ben Wishaw, Christian Bale i... una extraordinària Cate Blanchett. Sorprenent i avanguardista, la pel·lícula és una festa pels fans de Dylan i, sobretot, un desplegament d’audàcia visual de Haynes i del seu director de fotografia, Edward Lachman.
Com passava a Judy (el biopic de Judy Garland amb Renée Zellweger), a Ray (amb Jamie Foxx tocant el piano com Ray Charles), a La vie en rose (amb Marion Cotillard convertida en Edith Piaf) o a Gran Bola de Foc (amb Dennis Quaid posseït per l’esperit de Jerry Lee Lewis), A la corda fluixa pren tot el sentit gràcies a les interpretacions dels seus protagonistes, més enllà del valor intrínsec dels films: uns entregadíssims Joaquin Phoenix i Reese Witherspoon es deixen la pell, i la veu (tots dos canten, i molt bé), per interpretar Johnny Cash i June Carter, figures de la música country, matrimoni explosiu, en una més que solvent pel·lícula que, a banda de relatar la seva trobada, posa el focus en el llegendari concert a la presó de Felsom, l’any 1968.
Més que un rigorós biopic sobre la figura de Jim Morrison i la seva icònica banda, The Doors era la mirada, sempre controvertida, d’Oliver Stone sobre una època i sobre l’impacte que el grup va tenir sobre el cineasta. Amb un extraordinari Val Kilmer com a cap de cartell, la pel·lícula és intensa, lisèrgica, excessiva, per moments passada de rosca, no es podria esperar una altra cosa de l’autor de Nascuts per matar. Amb el film, Stone continuava conreant el seu paper com a cronista, molt particular, de la pèrdua de la innocència d’aquella Nord-Amèrica dels anys 60 i 70, marcada pels assassinats dels germans Kennedy i del Doctor King, per la Guerra de Vietnam, pel Watergate... i per les cançons de Morrison.
El conegut amor pel jazz d’un Clint Eastwood en plena maduresa com a cineasta el va convertir en el millor biògraf possible del grandiós Charlie Parker, saxofonista i compositor brillantíssim, i artista torturat per la seva addicció a l’heroïna. Interpretat per un sublim Forest Whitaker, la figura de Parker va servir per descobrir l’Eastwood més sensible, més artista. Fascinadora, fosca quan toca, lluminosa quan la música de Parker ens embolcalla, Bird és una de les pel·lícules més rodones d’un director que iniciava un període d’històries d’una profunditat insòlita i, de vegades, ben allunyades de la seva figura de mascle alfa: de Caçador blanc, cor negre (1990) a Els Ponts de Madison (1995), passant per Un món perfecte (1993) o la magistral Sense perdó (1992).
Amb aquesta enlluernadora adaptació de l’obra teatral homònima de Peter Shaffer, el gran Milos Forman (director d’Algú va volar sobre el niu del cucut o L’escàndol de Larry Flynt) explicava la història de Wolfgang Amadeus Mozart des del punt de vista d’un altre músic, Antonio Salieri, principal competidor del geni. Més que un biopic amb rigor històric, aquest és un relat sobre enveges i competitivitat malaltissa, visualment fascinador i detallista, i espiritualment trapella. Guanyadora de 8 Premis Oscar (entre ells, els de Millor Pel·lícula, Director), d’alguna manera la gala dels premis hagués calmat la gelosia del narrador: l’actor que l’interpretava, F. Murray Abraham, va guanyar l’Oscar mentre Tom Hulce, l’Amadeus del film, l’aplaudia des del pati de butaques. Per una vegada, Salieri guanyava el mestre.
La tempestuosa vida de Loretta Lynn s’explicava, amb tot tipus de detalls, en una autobiografia on, d’entre altres aspectes, la cantant country explicava la seva infantesa humil i el seu matrimoni prematur, amb només 13 anys, i com, abans dels 20, ja tenia quatre fills, previa a convertir-se en una figura musical. En la seva adaptació a la gran pantalla brillava una Sissy Spacek (la icònica Carrie de Brian De Palma) que també interpretava les cançons a la banda sonora, i que es va endur l’Oscar a la Millor Actriu.
La fructífera col·laboració entre el carisma de James Stewart i el pols narratiu del cineasta Anthony Mann ens han deixat un llegat cinematogràfic extraordinari: un grapat de fabulosos westerns com Winchester 73, El hombre de Laramie o Tierras lejanas, però també aquesta deliciosa pel·lícula, que explicava la vida (sense ombres) de Glenn Miller, l’home que va posar banda sonora a l’Amèrica dels anys 30 i 40 i que va convertir el seu característic so en cultura popular. Clàssics del swing com Moonlight Serenade o Chattanooga Choo Choo portaven la seva signatura. Posant el focus en la seva vida domèstica, en com es va convertir en una figura i en com va animar les tropes amb la seva música durant la Segona Guerra Mundial, aquesta mirada heroica del personatge ens permet gaudir de moments tan màgics com aquell en el que Miller improvisa un tema amb Louis Armstrong i els seus All Stars. La màgia del Hollywood clàssic en tot el seu esplendor.
Tota una raresa a la filmografia d’un dels grans genis del cinema de terror (genuflexió per l’home que va dirigir obres mestres del gènere com La Cosa o La Nit de Halloween), la mirada de John Carpenter sobre la figura del rei del rock assenyalava l’esfera domèstica i la relació de Presley amb la seva mare (la gran Shelley Winters). Comptava amb la força i el carisma del seu actor fetitxe, Kurt Russell, i, tot i que l’aposta no s’apartava gaire dels biopics convencionals, el film és una més que reivindicable curiositat.