A vint d’agost els dies ja tenen gust de cosa que s’acaba. I llavors comença una mitja nostàlgia que, segons, com, pots arrossegar tot el setembre. Acabar l’estiu és també acabar totes les coses que han passat o que havien de passar o que havies de fer durant l’estiu. Pels adolescents és com tota una vida i cada setembre me’ls trobo canviats, estirats, amb la veu i la mirada noves de créixer a batzegades i entendre que el futur és un espai meravellós de llibertat que els pertoca cada vegada més.

Com pesa, entrar al setembre i a la roda que no para. Enyorar l’aigua i anar a dormir tard. Hi ha aquell fragment preciós de Javier Marías a Los enamoramientos en què explica de manera demolidora la idea de l’amor: “inverosímilmente logramos convencernos de nuestros azarosos enamoramientos, y son muchos los que creen ver la mano del destino en lo que no es más que una rifa de pueblo cuando ya agoniza el verano". Hi penso molt sovint, en això que explica el Marías. Hi penso quan vull analitzar l’amor d’una manera tan racional com amarga (i certa, també, mal que ens pesi), i hi penso cada final d’agost quan l’estiu agonitza, amb tot el peix venut i comencen els núvols i les tempestes com el preludi de l’hivern que espera a la cantonada. 

El final de l’estiu també és per fer-nos adonar de qui són els optimistes, els que tenen ganes de tancar etapa i encetar el setembre, que faci fresca, la normalitat, la rutina, tots aquells propòsits de sempre. I qui, en canvi, s’arraparia a l’agost perquè acabar, tancar, deixar enrere, fa de mal fer. Els primers són els que abans de canviar de cicle ja tenen un peu al següent, mentre els segons no hi ha manera que saltin de casella. Saber o no afrontar els finals és també una manera de ser i viure. Tancar malament les etapes, deixar que sigui el temps que t’arrossegui sense que tu hagis de posar-hi l’energia o avançar-te al trauma i no lluitar-hi perquè ja t’has preparat tots els antídots. Els segons deuen ser els de cinc minuts més cada matí, els de fem l’última cervesa o els que cada any sens falta tornen al concert de festa major i s’hi estan nostàlgics i rodejats de canalla cada vegada més jove. Sempre mig atrapats en allò que hem viscut i que ja està (com costa saber-ho veure, que ja està).

El final de l’estiu també és per fer-nos adonar de qui són els optimistes, els que tenen ganes de tancar etapa i encetar el setembre, que faci fresca, la normalitat, la rutina, tots aquells propòsits de sempre; i qui, en canvi, s’arraparia a l’agost perquè acabar, tancar, deixar enrere, fa de mal fer

Els del segon grup potser també som els que ens obsessionem amb els últims paràgrafs dels llibres per no arribar al final o amb la música de la darrera escena de la pel·lícula, que va sonant mentre t’empasses tots els crèdits atordit i processant miqueta a miqueta. Les últimes frases de les novel·les són un bon motiu d’obsessió. Perquè quan escrius, les primeres i darreres frases dels llibres sembla que hagin de ser tan valuoses que les cuides com si es poguessin trencar amb una bufada de vent de setembre. Segur que recordeu les dels vostres llibres preferits. El “contents” de La Plaça del Diamant o les mosques verdes al cap de la rata de Mirall trencat. El final de Poeta chileno o d’Esmorzar amb diamants. Frases impecables, finals tan perfectes en part perquè són finals. A vint d’agost, per mi, la que quadra més és la d’un dels finals de l’estimada i odiada Rayuela: “esperá que termine el pitillo”.