Coïmbra (llavors regne de Portugal), 13 de setembre de 1429. Fa 593 anys. Es casaven Pere d’Avis (Lisboa, 1392), quart fill del rei Joan I de Portugal i de la seva esposa Felipa de Lancaster i segon en l’ordre successori al tron de Lisboa, i Elisabet d’Urgell (Balaguer, 1409), filla i hereva del comte Jaume d’Urgell, confiscat i empresonat des de 1413. El matrimoni de Pere i Elisabet va venir precedit del d’Eduard —germà gran de Pere i hereu al tron— i Elionor —filla de Ferran I, el primer Trastàmara al tron de Barcelona— (1428). Però els capricis del destí col·locarien Elionor i Elisabet en un mateix nivell sobre un camp de batalla polític que se saldaria amb la victòria incontestable de la catalana. Vint-i-vuit anys després de la farsa de Casp (1412) es consumava la venjança dels Urgell, en una ciutat llunyana, Lisboa, i en la figura d’una dona, Elisabet.
D’on venia Elisabet?
Elisabet era la primogènita i hereva (per la prematura mort del seu únic germà mascle) de la parella formada pel comte Jaume d’Urgell i per la seva esposa Isabel d’Aragó i Fortià, filla del comte-rei Pere III i de la seva quarta i darrera esposa Sibil·la de Fortià, considerada una “bèstia negra” pels seus fillastres. Jaume havia estat el cap dels Urgell —una branca menor de la família reial catalana (era besnet d’Alfons el Benigne)—; havia estat gendre de Pere III i cunyat de Joan I i de Martí I; havia estat lloctinent de Catalunya i havia estat un dels dos candidats amb més suports per rellevar l’últim Bel·lònida. Però la derrota política a Casp (1412) i militar a Balaguer (1413) l’havien condemnat. Jaume es va podrir en una masmorra, la seva esposa en un convent i les seves tres filles van ser convertides en joguines del nou règim.
El matrimoni d’Elisabet
El matrimoni de Pere i Elisabet va ser negociat per Alfons el Magnànim (el segon Trastàmara al tron de Barcelona), que s’havia fixat l’objectiu de col·locar les filles de Jaume el més lluny possible de Catalunya. Elionor (Balaguer, 1410) va ser casada a la força (i en aquest cas, l’augmentatiu “a la força” es pot aplicar en tota la seva dimensió) amb Raimon Orsini, un mercenari calabrès al servei dels Trastàmara. I Joana (reclusió de Sixena, 1415), després d’una negociació fallida per enllaçar-la amb el negus d’Etiòpia, havia acabat en braços del comte Joan I de Foix, un oportunista que canviava de bàndol amb la mateixa facilitat que es canviava les calces. Elisabet seria la que, aparentment, tindria més sort. Va ser casada també a la força, però, a diferència de les seves germanes, amb un personatge molt prestigiós.
Els cunyats d’Elisabet
Joan I viuria i regnaria fins al 1433, quatre anys després de les noces de Pere i Elisabet. A la seva mort, el tron de Lisboa va ser ocupat pel seu primogènit Eduard i per la seva nora Elionor de Trastàmara. Però, tan sols cinc anys després (1438), un rebrot de la pesta negra el conduiria a la tomba. La inesperada mort del rei, que deixava un hereu de tan sols sis anys d’edat, obligaria la cancelleria de Lisboa a nomenar regent la vídua Elionor. I aquell episodi va obrir la caixa dels trons. Elionor era neta de Joan I de Castella, que mig segle abans (1385) s’havia casat amb la reina Beatriu de Portugal amb el propòsit d’unir els dos regnes. Aquell projecte havia acabat com el rosari de l’aurora. Els portuguesos havien destronat Beatriu, havien coronat Joan —sogre d’Elisabet— i havien derrotat els castellans en la cèlebre batalla d’Aljubarrota.
Elionor versus Elisabet
La Trastàmara, molt vinculada emocionalment, familiarment i políticament al seu germà Alfons el Magnànim, que es permetia el luxe d’intervenir en els afers interns de Castella i de Navarra, era vista com una amenaça, com un cavall de Troia al servei dels Trastàmara barcelonins. D’altra banda, als estaments de poder portuguesos (l’aristocràcia militar i les classes mercantils) no se’ls escapava el detall que Elisabet, la tieta del petit Alfons —fill del difunt Eduard i de la temuda Elionor— era l’hereva de la casa d’Urgell, amb tot el que això representava. I aquests estaments de poder es van apropar a Pere i a Elisabet i van propiciar la caiguda d’Elionor. El 1440, dos anys després de la mort d’Eduard, les Corts portugueses retiraven la condició de regent a la Trastàmara i la lliuraven a la parella formada per Pere d’Avis i Elisabet d’Urgell.
Es consuma la venjança
Elionor va ser expulsada de Portugal i es va retirar, inicialment, a Barcelona i, finalment i reveladorament, a Toledo, on, segons algunes fonts de l’època, moriria enverinada per ordre del poderós Álvaro de Luna (1445), conestable de Castella, cansat de les contínues ingerències dels avariciosos Trastàmara de Barcelona en els afers interns de Toledo. El futur Alfons V de Portugal va ser educat per Pere i Elisabet fins a la majoria d’edat i quan va ser coronat (1448) va ser casat sense oposició (Isabel ja feia tres anys que era morta) amb la seva cosina germana Isabel d’Avis i d’Urgell, filla dels seus tutors. Alfons era fill d’una Trastàmara, però la casa d’Urgell reviuria en el tron de Portugal. El rei Joan II de Portugal, fill i successor d’Alfons, era besnet de Jaume d’Urgell. S’havia consumat la venjança.