Casp (regne d’Aragó), 24 de juny de 1412. Fa 510 anys. Els nou compromissaris reunits per votar el successor de Marti I (mort sense successió legítima, 1410), proclamaven que el candidat elegit havia estat el castellà Ferran de Trastàmara, nebot matern del difunt rei. Ferran s’havia imposat als seus rivals amb l’inestimable suport polític de les potents classes mercantils de Barcelona i de València; que no podien concebre que un home arnat com Jaume d’Urgell, que menyspreava profundament “les arts i els oficis”, passés a ocupar el tron. I es va imposar, també, amb l’imprescindible suport econòmic de la seva esposa, Elionor d’Alburquerque, que a Castella era anomenada “la Ricahembra” per la seva immensa fortuna. Elionor va jugar un paper decisiu en aquella elecció, i en el govern dels primers anys de la nissaga dels Trastàmara.
D’on venia Elionor?
Elionor havia nascut l’any 1374 (molt probablement a Medina del Campo) i era un dels plançons del matrimoni format per Sanç (fill il·legítim del rei Alfons XI de Castella) i Beatriu (filla il·legítima del rei Pere I de Portugal). Per tant era cosinastra dels reis Joan I de Castella i Joan I de Portugal; i del seu futur marit Ferran de Trastàmara (cosinastre, també, del monarca castellà). Precisament la naturalesa il·legítima de Sanç i de Beatriu explica el seu formidable patrimoni familiar. Marginats dels títols i honors familiars per la seva condició il·legítima, van ser beneficiats amb una estratègica aliança i una considerable herència. Elionor hereva única de la potent família Alburquerque, es convertiria en la dona més rica de la Corona castellanolleonesa.
Per què es van casar Ferran i Elionor?
Ferran era el fill cabaler (allò que a Castella en dirien “segundón”) dels reis castellanolleonesos Joan I i Elionor d’Aragó. Per tant, no estava predestinat a posar les natges al tron de Toledo. Però les fonts documentals de l’època el descriuen com un personatge més capacitat que el seu germà gran, el que seria rei Enric III, anomenat “el Doliente” (el malaltís). A tot això, els esdeveniments a Barcelona havien creat certes expectatives: els germans grans de la seva mare, Joan I i Martí I, semblaven incapaços de projectar la nissaga bel·lònida al futur. I en aquell context d’oportunitats, els reis castellanolleonesos Joan i Elionor no van dubtar a casar-lo amb la fortuna que el podia impulsar al poder: el 1394, amb tan sols catorze anys, s’enllaçava (més ben dit, l’enllaçaven) amb la “Ricahembra”, que en aquell moment tenia vint anys.
La Ricahembra i el Ricomacho
Quan s’inicien les deliberacions de Casp (17 d’abril de 1412), ja feia quasi dos anys que el tron de Barcelona era buit (31 de maig de 1410). I feia, també, quasi dos anys que els diversos candidats a ocupar el tron (Jaume d’Urgell, Ferran de Trastàmara, Lluís de Provença, Alfons de Ribagorça, i Frederic d’Aragó-Rizzari) i tots els estaments del poder catalanoaragonès, estaven immersos en un particular “mercat de Calaf” per a decidir suports i pactar aliances. I en aquest punt, la fortuna patrimonial d’Elionor (que després del casori havia passat a ser, també, de Ferran) va jugar un paper fonamental. No oblidem que els castellans sempre s’han casat amb el règim de societat de béns (el que aporten els dos consorts passa a ser de la societat conjugal). I, si Elionor ja era la “Ricahembra”, podríem dir que Ferran es va convertir en el “Ricomacho”.
Quin paper va jugar Elionor al Compromís de Casp?
No obstant això, és important destacar que, en aquella cursa pel tron, Ferran no era el candidat econòmicament més potent. Jaume d’Urgell, considerat l’home més ric de la Corona catalanoaragonesa, el superava clarament. Però hi havia una notable diferència entre els plans d’inversió d’un i de l’altre. En aquell paisatge de crisi que, encara, no havia superat els efectes de la Pesta Negra (1348-1351) i dels Pogroms (1391) el programa econòmic dels candidats era decisiu per construir pactes i consolidar aliances. Jaume d’Urgell pretenia refeudalitzar la societat catalana; és a dir, recuperar els models de l’any 1000 i adaptar-los a una pretesa modernitat postmedieval. I Ferran de Trastàmara estava disposat a invertir tota la fortuna dels Alburquerque en la restauració del poder marítim i comercial català a la Mediterrània.
Elionor, reina
Tampoc el destí d’Elionor passava per convertir-se en reina, Però la immensa fortuna que va heretar (per la prematura mort del seu únic germà Fernando) i el matrimoni que li van concertar (amb l’ambiciós i capacitat Ferran) la convertiria en una peça fonamental de la política ibèrica. A Casp, la butxaca d’una bastarda va decidir el futur dels regnes peninsulars. Elionor va ser coronada sobirana consort del conglomerat catalanoaragonès (1412) i va exercir com a tal fins a la misteriosa mort de Ferran (1416) —alguns investigadors apunten que va ser enverinat per agents urgellistes—. Llavors va deixar pas al seu fill Alfons i a la seva nora i neboda Maria. Però la nissaga va quedar instal·lada al tron de Barcelona durant generacions fins a la mort del seu net Ferran el Catòlic (1516, cent anys després que el verí hagués acabat amb el primer Trastàmara).
Imatge principal: Representació d'Elionor. Font: British Library.