Madrid, 21 de novembre de 1933. Fa 90 anys. El Ministeri de la Governació de la República espanyola feia públics els resultats de les eleccions generals anticipades celebrades dos dies abans, el 19 de novembre. S’havia produït una inversió de pesos en les polítiques catalana i espanyola que anticipava un període convuls. A Catalunya, la plataforma ERC de Macià i Companys patia un important sotrac i cedia (avui sabem que temporalment) la seva condició de partit hegemònic (que havia guanyat en els comicis municipals de 1931 i que havia confirmat en les eleccions generals de 1931 i les del Parlament de 1932). I a Espanya; les esquerres representades pel PSOE de Julián Besteiro, el PRRS de Marcel·lí Domingo i l’AR de Manuel Azaña patien un daltabaix que les apartava del govern que exercien des de juny de 1931.
Les eleccions de les dones
Abans de fer una anàlisi dels resultats d’aquelles eleccions cal apuntar una dada molt important. Les generals de 1933 van ser els primers comicis de la història d’Espanya on van votar les dones. Fins llavors el vot femení havia estat limitat a consultes d’abast local. A Canet de Mar, les dones votaven per primer cop en la història peninsular (16 d’abril de 1933) en el referèndum per decidir la construcció d’un nou mercat municipal. Però, mentrestant, a les Corts de la República, les diputades Victoria Kent (PRRS) i Clara Campoamor (PRR) serien durament combatudes pels seus propis partits, i pel PSOE i per AR, amb l’objectiu d’impedir el vot femení. Aquelles esquerres proclamaven que les dones no tenien criteri propi i que el seu vot estava tan influït pel discurs de l’Església, que desvirtuaria les eleccions en benefici de la dreta.
Què havia passat a Catalunya?
A Catalunya es va produir un daltabaix de les esquerres. Però per motius diferents dels d’Espanya. ERC i les seves confluències (Unió Socialista de Catalunya, Partit Republicà Democràtic Federal, Acció Catalana Republicana); s’havien posicionat a favor de les tesis de Kent i de Campoamor. Per tant, el 1933 no hi havia un vot de càstig femení. Però sí que hi havia una decepció general amb les expectatives que havia generat la plataforma de Macià i Companys. El govern de Catalunya era una olla de grills. Les disputes entre els independentistes de Macià i els federalistes de Companys consumien les energies i el prestigi d’aquell govern. I això tenia un preu: el govern de la Generalitat, que havia patit derrotes polítiques de gran envergadura davant el govern central; es mostrava com un vaixell a la deriva que havia perdut el full de ruta de 1931.
La intoxicació de la política catalana: el PSOE i el Banc de Reus
El president Macià, sense dubte el gran polític català del segle XX, va iniciar el seu mandat amb molta força. Però hi va haver dos successos que van condicionar la seva agenda. Restaurat l’autogovern (abril, 1931); el president Macià va entendre que l’autonomia política (la que havia de conduir a la independència) no era possible sense una autonomia financera. Curt i ras, tenir la clau del calaix. I amb Evarist Fàbregas, president del Banc de Reus (en aquell moment un dels tres grans bancs espanyols) van projectar convertir l’entitat reusenca en el banc públic de Catalunya. Quan Indalecio Prieto (PSOE), ministre d’Hisenda de la República, va tenir notícies d’aquesta negociació (i la va tenir per la ingenuïtat dels dirigents de la facció federalista d’ERC), va provocar la fallida i desaparició del banc (7 de juliol de 1931).
La intoxicació de la política catalana: la FAI espanyola devora la CNT catalana
La premsa del primer bienni d’autogovern (1931-1933) posa en relleu el clima de gran conflictivitat social que colpejava l’economia catalana i que posava en risc el règim republicà. Vist amb els nostres ulls, resulta incomprensible. Però els dubtes es dissipen quan sabem que poc després de la restauració de l’autogovern (abril, 1931), es va produir un silenciós desembarcament de violentíssims dirigents de la FAI espanyola (Durruti, Ascaso) que van passar a controlar la CNT, el sindicat majoritari en el món obrer català i a fagocitar els seus líders catalans. En aquest punt, és important recordar que anys més tard, amb l’assassinat de Miquel Badia i Capell, un dels fundadors d’Estat Català i ex Comissari d’Ordre Públic de la Generalitat (abril, 1936), es posarien de manifest uns sòrdids vasos comunicants entre la FAI i Falange Española.
Una decepció darrera una altra
La fallida provocada del Banc de Reus, destinat a ser el motor financer de l’autogovern i que condemnaria la Generalitat al paper d’etern pidolaire, va representar una gran decepció per a la societat catalana. Tot el que va venir després, no era més que una conseqüència d’aquell fracàs. El govern de Catalunya, sense recursos econòmics propis, no podia implementar les lleis progressistes que haurien deixat sense arguments els “submarins” de la FAI. Però la correlació recursos-polítiques es posaria especialment de manifest amb la negociació de l’Estatut de 1932. El text inicial, aprovat per quasi tots els ajuntaments del país i referendat pel 99% de la ciutadania; va patir l’erosió del ribot a les Corts de Madrid, perquè Catalunya no tenia força politicoeconòmica per defensar el sostre estatutari que havia decidit el país.
El preludi de la patacada
No obstant això, aquella situació subordinada, impensable durant les setmanes immediatament posteriors a la proclamació de la República (abril, 1931), tenia uns efectes perversos per a tots els actors de l’escena. El fragmentat govern espanyol (PSOE, PRRS, AR) tenia certa dependència dels diputats d’ERC; que, en la mesura de les seves escasses possibilitats, condicionaven l’agenda política espanyola. I la dreta espanyola (CEDA, PRR, Partido Agrario) ho va convertir en munició. En la campanya electoral de 1933, la dreta espanyola va prometre derogar l’autogovern català i avortar els processos estatutaris basc, valencià i gallec. A Madrid van organitzar un míting anti Estatut de Catalunya a la plaça de bous de les “Ventas”; que era la concentració més gran de la història de la capital espanyola.
La patacada
La plataforma del govern de Catalunya es va presentar als comicis amb un lliri a les mans, que no va impedir que Macià i Companys veiessin com els 31 escons de les generals de 1931 es reduïen a 18. Però el pitjor va ser veure com la monàrquica i conservadora Lliga Regionalista, que durant el bienni 1931-1933 havia desplegat una política de “pals a la roda” al govern progressista de Catalunya; multiplicava per cinc la seva representació a les Corts: va passar de 4 diputats el 1931 a 24. A Espanya, el PSOE —el principal partit de l’esquerra— perdria la meitat de la seva representació (de 115 a 58); i les forces guanyadores que formarien govern serien el tripartit de la plaça de bous de les “Ventas”: la CEDA, de Gil-Robles (115 diputats); el PRR de Lerroux (104 diputats) i el Partido Agrario Español, de Martinez de Velasco (36 diputats).
L’error que va costar la patacada
L’error del govern de Catalunya va ser confiar en Espanya. I encara, hi van continuar confiant en els Fets d’Octubre (1934), el fracassat intent de reformar l’arquitectura política de l’estat, que se saldaria amb la intervenció de la Generalitat i l’empresonament del govern. Hi van continuar creient a l’esclat de la Guerra Civil (1936); confiant en la CNT-FAI; que, derrotats els militars colpistes, perpetraria el seu propi cop d’estat i imposaria un règim de terror. I a les acaballes de la Guerra Civil (1938), quan la Societat de Nacions i la Creu Roja van proposar la creació d’una zona desmilitaritzada d’administració internacional entre la Tordera i el Pirineu, i el president Companys ho va rebutjar argumentant que Catalunya es devia a la República espanyola per guanyar la guerra. Amb les tropes rebels que ja havien saltat l’Ebre.