Els escacs no s'ensenyen, els escacs es pateixen. Els bons mestres t'expliquen com s'inicia la partida, els moviments de les peces, i a partir d'allà, comença la carnisseria. No és com altres esports, que pots evitar el desgast només defensant-te. Estant inactiu. Els escacs són com la boxa: el rival aprofita cada moviment per fer mal.
Els escacs són com la boxa: el rival aprofita cada moviment per fer mal
L'avi de la meva primera nòvia d'adolescència era un escaquista empedreït. Els diumenges, pujàvem amb ella amb tren des de Barcelona en direcció a la Costa Brava per veure'ls. Menjàvem i, després, mentre tots feien migdiada, ell treia el tauler. Les peces eren grasses com els seus polzes, deformats per l'artrosi de la feina industrial. L'intercanvi de peces sonava a guerra i la caiguda d'una torre, a una pedra caient des de dalt d'un cim.
No tenia pietat amb mi: he de tenir el rècord de –una de les morts més ràpides i bàsiques alhora dels escacs– "mates al pastor" encaixats
Ell era un home savi, extremadament amable i gens superb. Cuidava al màxim els detalls. Abans de començar, portava aigua. Una mica de picar. Però quan les tropes estaven en formació, es transformava. O això creia jo. Federat un porró d'anys, no tenia pietat amb mi: he de tenir el rècord de –una de les morts més ràpides i bàsiques alhora dels escacs– "mates al pastor" encaixats.
En els escacs no s'avisa, cadascú pren els seus camins
Quin cabró, em repetia per dins cada vegada que es posava en avantatge, quan em donava un escac i, sobretot, quan era mat. Amb els mesos, vaig aprendre a plantar cara. Alguna vegada li robava alguna peça que no esperava. I una vegada vam quedar en taules. "En els escacs no s'avisa, cadascú pren els seus camins". Mai no el vaig guanyar. Però em vaig adonar que si jugava ràpid, això li generava a la meva tirada una falsa sensació de seguretat.
Un dia, irreverent, li vaig proposar: "Per què no juguem amb un cronòmetre?". Qualsevol que hagi jugat als escacs sabrà que el temps és una peça més. Si esgotes el temps de partida del teu oponent, amb el rei intacte i un peó, n'hi ha prou per guanyar.
–No utilitzo rellotges –va llescar ell l'opció, amb una sequedat que mai de la vida no l'havia sentit.
Al principi, tenia setze anys i una fanfarroneria a sobre que no s'havia llimat ni amb fulla de gra fi, vaig pensar que era una excusa. Que em començava a tenir por. Però a mesura que passaven les setmanes, em vaig adonar que no hi havia rellotges per la casa, que ell tampoc no vestia un al canell. Que estrany, un vell sense rellotge? Quan volia saber l'hora, la preguntava. I era un home molt proactiu en la comunitat, de compromisos: tenia un programa a la ràdio local, participava juntament amb la seva dona en els campionats de petanca regionals. No li faltaven excuses per portar rellotge.
La millor de les partides eren les converses que les regaven. Eren poques. No és que se li esgotés la cançó durant el dinar, és que en els escacs, a partir dels 22 o 23 moviments, guanya l'enginy i perd la xerrada. Les obertures ja no estan tan estudiades, en el cas dels més xitxarel·los, òbviament, i comença l'art. El que cadascú tingui. Però entre partida i partida sempre hi havia una cosa per compartir: l'escola, la música. Coses.
–Per què no portes rellotge? –li vaig preguntar en un d'aquests moments determinants de partida.
–El vaig tirar al mar.
–Al mar? Quan? Per què?
–Quan em vaig jubilar. No vaig voler veure mai més unes agulles de rellotge, ni escoltar una alarma, ni una sirena. Ja en vaig tenir prou durant 45 anys a la fàbrica, va riure.
Rellotges submergibles
Jo tampoc no porto rellotge. A diferència del senyor Andreu, l'hora em persegueix. L'altre dia llegia al llit, abans d'anar a dormir, amb un porró de lúmens a la cara, en comptes d'anar rebaixant la columna de llibres pendents, una entrevista amb la sociòloga Sara Moreno: "Els primers rellotges eren un element de luxe, perquè controlar el temps era tenir poder. Els primers rellotges de butxaca els tenien els rics o eren a les façanes de les esglésies. El control del temps ha estat un element brutal de poder".
Jo tampoc no porto rellotge. A diferència del senyor Andreu, l'hora em persegueix
L'hora és al mòbil, a l'ordinador. Als mòbils i ordinadors dels altres. Al rellotge de la biblioteca, de les places i dels metres. Als smartphones de braçalet dels meus col·legues, que xiulen quan arriba un Whatsapp, quan assoleixen els 10.000 passos diaris, quan els entra un Bizum. Ens resulta estrany menjar quan ens ve de gust, dormir quan tenim son. Viure amb el sol i trencar amb el ritme de la feina. Però no hi ha res més semblant al descans que la combinació de totes aquestes coses: "El tiempo no me mueve, yo me muevo con el tiempo", que canta Residente en "La vuelta al mundo".
L'hora és al mòbil, a l'ordinador. Als mòbils i ordinadors dels altres. Al rellotge de la biblioteca, de les places i dels metres
He sentit des de petit la idea de tirar el rellotge al mar durant les vacances. Els meus pares ho deien, alguna vegada els havia vist deixar-lo a la tauleta. No sé quant d'això és possible avui dia. Si el senyor Andreu està podent evitar el tic tac de les manetes, fa vint anys que no jugo amb ell a escacs. Sí que sé que l'aigua és capaç d'empassar-se molta ferralla, però no estaria bé convertir l'oceà en una filial subaquàtica d'Apple quan arriba el mes d'agost.
L'altre dia va ser l'aniversari de la meva mare. El meu pare va encertar de ple amb el regal. No era fàcil la gestió. Havien estat junts dues setmanes de vacances a Almeria i ell encara no s'espavila amb Amazon. El va comprar d'extranjis. Li va donar un smartwatch quadrat maquíssim. Ella en portava ja un, però d'aquests amb forma rectangular. Més bàsic.
–No funciona el teu? –el vaig preguntar.
–Sí, però és que aquest no es podia mullar. Me l'havia de treure en entrar a l'aigua a la platja.