Don’t look up, la comèdia que Netflix ha estrenat recentment de la mà d’Adam McKay, ha tornat a situar al centre del debat l’escalfament global. Ha estat una entrada colpidora i àcida, una al·legoria sobre un futur proper en què la inacció cínica de governants i gurus tecnològics condemna el planeta a una catàstrofe: l’impacte d’un gran meteorit.
La pel·lícula protagonitzada per Leonardo DiCaprio porta a la gran pantalla una fantasia d’esfondrament col·lectiu, de desastre, que ha recollit un èxit notable i que se suma a d’altres recents com la sèrie francesa El col·lapse o la britànica Years and Years. Ambdues són exemple de com les projeccions d’esfondrament civilitzatori s’han convertit en una valuosa matèria prima per a ficcions avui. Segons la Wikipedia, s’han creat més pel·lícules amb el tema de l’apocalipsi en l’última dècada que en les dues anteriors juntes. I ja n’hi ha més d’anunciades per aquest any que comença.
Segons la Wikipedia, s’han creat més pel·lícules amb el tema de l’apocalipsi en l’última dècada que en les dues anteriors juntes
La pandèmia sembla haver estat una espècie de caixa de Pandora que ens ha conduït a una consciència més aguda del fràgil equilibri que sustenta el nostre ordre social i econòmic. I malgrat que Don’t look up es va començar a produir el 2019, encaixa perfectament amb aquesta. Primer va ser el coronavirus, però després s’hi han sumat la crisi de desabastiment, la crisi energètica, amb especulacions sobre talls d’energia, i els efectes de potser l’amenaça amb més pes simbòlic, la del canvi climàtic. I davant dels indicis del present de disrupció social o climàtica, la ficció i l’entreteniment responen tractant d’imaginar, fascinats, formes en què el nostre món podria acabar, amb una motivació renovada. Què diuen sobre el món actual? I com podem conviure amb elles?
L’escalfament global, a la porta
Com descriu el filòsof Slavoj Žižek, la clàssica negació amb la que ens hem defensat col·lectivament durant dècades del canvi climàtic – “sé que és real i que ens afecta, però no estic preparat/da per integrar-lo i canviar realment les meves accions”– comença a ser inviable. Els inputs i les proves dels seus efectes s’han tornat massa evidents, massa poderoses.
L’escalfament global ja no és, per un part creixent de la població, una amenaça aguaitant en l’horitzó, encara lluny, foragitable. És aquí i ara
Si la pel·lícula testimonia alguna cosa és que el marc en què en parlem ha canviat. L’escalfament global ja no és, per un part creixent de la població, una amenaça aguaitant en l’horitzó, encara lluny, foragitable. És aquí i ara. Al present som capaços (o ens veiem obligats) a parlar de catàstrofe ecològica, d’esfondrament, de fer-ne ficció, de flirtejar desacomplexadament amb el desastre i l’extinció; d’explorar obertament dubtes i preguntes que fins ara estaven apartades púdicament de de l’opinió publica més generalista. I de sentir ansietat respecte el nostre futur climàtic i col·lectiu.
Fa només una setmana el diari britànic The Guardian publicava que científics americans i britànics havien descobert grans fissures i esquerdes al glaciar Thwaites, a l’Antàrtida, considerat un dels més importants del planeta. Segons les seves previsions, podria trencar-se d’aquí uns cinc anys, fet que podria comportar que el nivell del mar augmentés automàticament fins a mig metre. Aquest és només un exemple de com d’exposats estem a inputs inquietants que vessen incertesa sobre la sostenibilitat en el temps de la nostra forma de vida. La diferència és que la majoria ja no expressen preocupació per un futur a molt llarg termini, sinó que ho fan per als pròxims anys. I que els escenaris que ens presenten ja no ens semblen exageracions distants, arbitraries i absurdes, sinó conseqüències lògiques de la direcció en què ens movem.
Les produccions audiovisuals sobre l’apocalipsi han abandonat el triomfalisme de les pel·lícules apocalíptiques de l’era Clinton, com ara la icònica Independence Day o End of Days
És per això que sembla normal que les produccions audiovisuals sobre l’apocalipsi hagin abandonat el triomfalisme de les pel·lícules apocalíptiques de l’era Clinton, com ara la icònica Independence Day o End of Days, d’Arnold Schwarzenegger. També les trames sobre el desastre farcides d’efectes especials espectaculars i plenes d’escenes d’acció com l’exitosa The Day After Tomorrow, del 2004, en què una gran tempesta imprevista arrasava el planeta. Les han substituït cintes i sèries que se centren en explicar les històries i motivacions humanes al voltant del desastre que es mouen entre la resignació i l’abatiment, sense focs artificials, o que s’endinsen en la política d’aquest final d’una forma més propera i fins i tot íntima. N’és també un exemple, més enllà de Don’t look up, la pel·lícula Humans, del director Stephen Karam, que s’ha estrenat també aquestes festes.
L’esperança de desesperar?
Hi ha un altre element que té una presència que fins ara no era notable en l’entreteniment generalista sobre el futur climàtic del planeta: la desesperança. El 2019, l’escriptor nord-americà Jonathan Franzen, un dels més coneguts de la seva generació, publicava un article a la revista New Yorker en què defensava que ja no podíem aturar el canvi climàtic, que era necessari admetre-ho i centrar els nostres esforços, en canvi, a pal·liar els seus efectes quan arribin. Citant Kafka, afirmava que “hi ha una esperança infinita, simplement no per a nosaltres”. El text va tenir una gran repercussió i també freqüents crítiques des de l’àmbit científic i polític. Els que s’oposaven a la seva perspectiva defensaven que acceptar que no podem aturar l’escalfament global conduïa al nihilisme i a la inacció. Si admetem que el canvi climàtic és un apocalipsi imminent, perquè ningú s’hauria de molestar a reduir les emissions?
Hi ha un altre element que té una presència que fins ara no era notable en l’entreteniment generalista sobre el futur climàtic del planeta: la desesperança
Com deixa molt clar Don’t look up, pensar sobre el canvi climàtic avui implica debatre’s amb preguntes com ara ‘realment el podem aturar?’, ‘pot el nostre planeta entrar el col·lapse?’, ‘el convertirem en inhabitable’?. S’han convertit en qüestions que ens assaltem quan llegim el diari, quan mirem Twitter o quan parlem amb els nostres amics: presències incòmodes que ens acompanyen en les nostres rutines quotidianes, com si ens sobrevolés un eixam de mosquits molestos.
El neoliberalisme ha diluït els vincles col·lectius, ens ha atomitzat, tret moltes de les eines per imaginar un futur alternatiu, i venut la idea que l’èxit era fer-se ric invertint en criptomonedes
Potser aquesta sensació és més intensa en les generacions joves, qui és segur que no puguem escapar dels efectes de l’escalfament global. La percepció és que la vivim com una càrrega pesada. Ja no és que encara haguem de buscar-nos un futur professionalment davant d’una falta evident d’oportunitats, que ens haguem de fer la idea que viurem materialment pitjor que els nostres pares i que haguem de lluitar per la nostra salut mental mentre les dades evidencien la seva fragilitat. És que també hem de moure’ns activament perquè sense mesures nosaltres serem els principals perjudicats. I ho fem de fer en un present en què el neoliberalisme ha diluït els vincles col·lectius, ens ha atomitzat, tret moltes de les eines per imaginar un futur alternatiu, i venut la idea que l’èxit era fer-se ric invertint en criptomonedes.
Voyeurisme del col·lapse
La pel·lícula mostra, però, que els dubtes i la desesperança sobre el futur climàtic potser també tenen una vessant positiva. L’exemplifica el personatge de la investigadora Kate Dibiasky, interpretada per Jennifer Lawrence, quan en una aparició televisiva crida de forma histèrica mirant a la càmera que tothom morirà. Com defensa el filòsof Søren Kierkegaard, la desesperança és una malaltia i, a la vegada una culpa feliç, perquè només quan ens desesperem, afirma, podem arribar a trobar l’esperança de veritat.
Com defensa el filòsof Søren Kierkegaard, la desesperança és una malaltia i, a la vegada una culpa feliç, perquè només quan ens desesperem, afirma, podem arribar a trobar l’esperança de veritat
Estar desesperats a vegades ens porta a l’acció radical, que ignora les convencions, com els crits del personatge de Lawrence i, per tant, ens porta en la direcció correcta. Potser, seguint aquesta idea, només quan se’ns hagi acabat l’esperança, serem capaços de dur a terme les mesures globals que els governs del món no prenen. O potser, com deia el poeta britànic Samuel Johnson, és necessari esperar per defecte, contra pronòstic, encara que l’esperança es vegi freqüentment defraudada, perquè ella mateixa és una font de felicitat i les seves frustracions són millor que la seva extinció.
Si el futur ens inquieta d’aquesta manera, per què ens fascinen i ens enganxen els escenaris catastròfics?
Però si el futur ens inquieta d’aquesta manera, per què ens fascinen i ens enganxen els escenaris catastròfics? La resposta segurament és que imaginar-nos l’esfondrament de la nostra civilització és una catarsi de les nostres pors i ansietats ecològiques i socials davant amenaces que cada vegada percebem com a més reals. Una forma de viure-les col·lectivament com un simulacre i compartir el pes que experimentem com a individus. Un voyeurisme del desastre fascinant que en realitat ens calma. Com si parlar-ne o viure’l a través de la pantalla fos en si una espècie d’acció. A falta d’accions i mesures de veritat, mentre és trending tòpic, mentre en fem tuits i mentre ocupi els debats, tenim la sensació que estem avançant, que estem fent alguna cosa.