La franco-marroquina Leïla Slimani va guanyar el premi Goncourt, potser el més prestigiós de les lletres franceses, el 2016 amb Chanson douce. Ara, l'editorial Bromera el publica en català amb una traducció de luxe de Lluís-Anton Baulenas (en castellà, l'ha publicat Cabaret Voltaire). A través d'aquesta història, aquesta jova autora ens retrata la vida dels exclosos, d'aquells que són transparents, que no són visibles... Una trama tràgica, que des del principi se sap com acaba, amb l'assassinat de dos nens, l'Adam, un nadó, i la Mila, una nena de quatre anys, per part de la seva cangur, la Louise.
Vides sense vida
En realitat Una dolça cançó és una aproximació en profunditat a la vida de la Louise, una dona atenta, eficaç... Algú que ha resolt la vida de la Myriam i el Paul, que els ha ordenat la vida domèstica, que els ha facilitat el triomf professional, que ha educat els seus nens, que ha contribuït decisivament a que el seu matriomini funcioni... Una Louise, descrita púdicament com "assistenta a temps complet", i que esdevé un element clau de la vida burgesa de la Myriam i el Paul, però d'una forma absolutament asimètrica. Ells no en saben res d'ella: ni on viu, ni quina relació té amb la seva família, ni quins sentiments cova, ni què fa en el seu escàs temps lliure... Ella té l'obligació de saber-ho tot d'ells; ells paguen per no haver de preocupar-se gens d'ella (ni dels seus propis fills, ni de la seva nevera, ni de la brutícia de sota el sofà, ni de la roba per planxar...). La vida de la Louise acaba essent una prolongació de las vidas de la Myriam i el Paul: està a totes hores a la seva disposició i tot el seu univers acaba pivotant entorn de la família que la contracta... Però alhora tot depèn d'un contracte de treball: vacances, amor, sentiment, comprensió... Slimani explora, durant tota aquesta novel·la, la vida oculta de la Louise, una vida que a ningú importa, però que està inevitablement imbricada amb la vida dels qui la contracten, malgrat que aquests no vulguin ni saber-ho.
Reflexió sobre la modernitat
La novel·la d'Slimani, en el fons, no només posa de manifest un cas tràgic, que podria ser real. Allò que evidencia és la difícil conciliació entre vida familiar i vida professional. I denuncia la dificultat que implica substituir l'atenció familiar a les persones per uns serveis professionals, tot i que en una societat neoliberal sembla que tot es pugui comprar. En un temps en què la conciliació familiar és cada cop més difícil, aquells que poden comencen a apostar per ventres de lloguer, per cuidadors d'avis llatinoamericans i per una multiplicació de les activitats extraescolars com a sistema per emmagatzemar els nens... Els que no poden pagar aquests serveis es converteixen, justament, en els que s'ofereixen per resoldre la vida privada dels que tenen moltes obligacions professionals. Si al segle XX, amb la invenció de la rentadora i el rentaplats, semblava cantada la pràctica desaparició de majordoms, marmitons, institutrius, planxadores i mainaderes, els increments de les desigualtats al segle XXI anuncia la seva recuperació i l'aparició de nous tipus d'empleats al servei de la vida domèstica dels potentats. S'esperen noves Louises. Noves vides sense vida pròpia.
Leïla Slimani. Thibaut Chapotot/Ministère de la Culture et de la Communication.
El jardí de l'ogre
Leïla Slimani va néixer al Marroc, filla d'un banquer marroquí i d'una metge franco-algeriana. Als 18 anys se'n va anar a estudiar a França i s'hi va quedar a viure. Va formar-se en literatura i en periodisme i va començar a escriure a diferents mitjans, com L'Express o Jeune Afrique. Però Slimani va decidir deixar el periodisme per dedicar-se a l'escriptura. El 2013 va escriure un llibre de viatges, sobre Dakhla, l'antiga Villa Cisneros, al Sàhara Occidental: La Baie de Dakhla : itinérance enchantée entre mer et désert. Aquest llibre, publicat al Marroc, va passar molt desapercebut. La seva primera novel·la, Dans le jardin de l'ogre, del 2014, ja va despertar molt d'interès de la crítica, i va ser finalista d'algun premi, però també va generar una certa polèmica, perquè es centrava en l'addicció d'una dona al sexe. Amb Chanson douce va guanyar el Goncourt. Alguns mesos més tard va publicar Le diable est dans les détails, un llibre curt en què combinava els contes amb textos periodístics, com un atac contundent contra els terroristes islamistes escrit el dia després de l'atemptat contra el Bataclan.
Sense sensibleria
Una dolça cançó és, sens dubte, una història extremadament dura. La mort d'un nen és especialment dolorosa, i en aquesta novel·la, amb un final anunciat mitjançant un flashback inicial, l'assassinat dels nens és sempre present. El lector es familiaritza, alhora, amb els nens assassinats i amb la dona assassina. Però Slimani sap evitar, amb elegància, l'excessiva sensibleria i la truculència sanguinària. A la fi, l'autora, a partir del drama de l'infanticidi, retrata una altra drama, molt menys vistós, molt més quotidià: el de l'assassina. Una obra magistral que, malgrat anunciar el final des de bon principi, aconsegueix mantenir la tensió del lector fins al darrer moment. I aconsegueix fer que aquest acabi entenent a l'autora d'un crim horrorós. La genialitat d'Slimani és que allò que en un principi sembla tan incomprensible acabi esdevenint absolutament lògic. I tràgic. I trist.