“Ara entenc perquè l’última vegada que vaig abraçar ma germana va ser quan es va morir el meu avi, l’any 1991. Ara entenc perquè no he abraçat mai al meu germà. Ara entenc la discapacitat emocional que m’ha causat”. L’Enric Soler va ser víctima d’abusos sexuals per part del capellà Francesc Peris a principis dels anys 80, quan era alumne als Jesuïtes de Casp. Explica que els feia banyar a la piscina completament nus i que allà, a ell com a mínim, li intentava arrancar el banyador i li feia tocaments mentre sentia que s’ofegava, per això la profunditat de la piscina de casa seva en l’actualitat està calculada al mil·límetre perquè l’aigua sempre li arribi a la barbeta. En Jordi de la Mata sortia amb els pantalons xops d’orina cada cop que estava a soles amb Pere Sala, religiós i docent dels Jesuïtes de Sarrià que el va violar incomptables vegades, i culpable que el xaval s’aboqués a una espiral de drogues i delinqüència que encara no ha acabat de pair. A l’Alessandra Martín el que li va fer més mal va ser llegir que la seva mestra havia declarat que tenia “actituds coquetes” amb Lluís Tó, el sacerdot que va abusar d’ella, també al col·legi de Sarrià, quan tenia només 8 anys.
El documental La fugida, coproduït per 3Cat, El Periódico i Ottokar, esdevé un reguitzell de declaracions tan dures i estridents com aquestes, que queden bloquejades en algun lloc entre el fetge i l’estómac i dificulten l’acció d’empassar. “Un viatge a la part fosca de la condició humana”, com ho defineix Josep Morell, codirector de la producció juntament amb Marc M. Sarrado i Guillem Sánchez, periodista d’El Periódico que porta 8 anys investigant abusos sexuals a menors en centres religiosos. El reportatge segueix la pista maquiavèl·lica de Peris i Tó, que en dècades diferents van ser traslladats a Bolívia quan es va saber que havien agredit sexualment a alguns dels seus alumnes, a un d’ells amb una festa de comiat inclosa. Això, segons el reportatge, demostra que hi havia una conxorxa feta a mida per legitimar fets criminals, que els fets se sabien, es permetien i es tapaven amb total impunitat. “L’Església ho està defensant i encobrint, i al final la gent s’atreveix a parlar; com a societat hem de mirar-ho de cara i espero que serveixi per canviar lleis”, ha dit Sarrado.
És per això que els directors estan segurs que el documental tindrà un efecte dòmino immediat a partir de que s’estreni aquesta nit al DocsBarcelona —i al Nits Sense Ficció el proper 18 de juny—. De fet, l’huracà ja ha començat i es preveu que pugui arribar a ser de magnituds incontrolables. “Sortiran nous casos, estic convençut: abans del passi del documental ha vingut una noia i m’ha dit que va ser víctima”, ha confessat Morell, visiblement consternat, durant la presentació de la producció a la premsa. Aquesta tasca periodística també busca reparar les víctimes i treure tota la porqueria acumulada durant anys de sota la catifa religiosa, perquè la justícia en termes penals ja no és una opció: Lluís Tó va morir el 2017 i Francesc Peris està intern en una residència de Jesús (i recentment traslladat a una de fora de Catalunya per allunyar-se del focus mediàtic previst després de l’estrena). Però es preveu que aquest dimarts les víctimes visitin el Parlament per demanar la imprescriptibilitat d'aquests tipus de delictes.
Un pèndol d’abusos sexuals entre Barcelona i Bolívia
Als Jesuïtes de Cochabamba aquests dos sacerdots van poder seguir reproduint la seva perversió sexual sota l’empara de la institució i sense cap mena de control, fins el punt que Tó donava classes de moral i ètica sexual. Un exalumne que parla al documental recorda que part de la teoria era preguntar-los la seva opinió sobre si un membre dels Jesuïtes cometia un “error” amb un alumne. Quan contestaven que era delicte, ell responia que legalment potser sí, però que moralment es podia remeiar amb la confessió i la llum verda divina. “Quan la justícia de Déu ha entrat, la justícia de l’home no té res a fer”. Només al Col·legi Juan XXIII, on arribaven aprenents amb altes capacitats estudiantils, van arribar a abusar d’unes 400 criatures.
Però el meló dels abusos sexuals a Bolívia va explotar fa poc més d’un any amb el cas del capellà pederasta Alfonso Pedrajas, destapat per El País i que va fer que el 2023 el tema es convertís en un tema d’estat. Fins llavors, el silenci havia estat un sentiment imposat durant més de 40 anys, accentuat en un lloc del món en què gran part de la població viu sota el llindar de la pobresa o està en risc d’exclusió social. “El silenci és el que trobem per deixar de sentir-nos culpables, i mai ho vam ser”, comenta una víctima d’abusos a càmera. Al país llatinoamericà, el poder de l’ordre dels Jesuïtes arriba a cada racó; construeixen ponts i carreteres, estan darrere de les ONG, tenen titelles a la fiscalia i a les institucions públiques. Posar els religiosos a la palestra a Bolívia és molt més difícil que a Catalunya, i molt més perillós per aquells que s’atreveixen no només a denunciar, sinó a fer-ho a cara descoberta.
Josep Morell: "Sortiran nous casos, estic convençut; abans del passi del documental ha vingut una noia i m’ha dit que va ser víctima”
Allà i aquí, tots van sentir-se culpables i a tots els va torturar la pregunta de per què s'ho van deixar fer. El pes del suport familiar també és un missatge esperançador que el documental mostra en segon terme, com un batec que ajuda a eliminar l’estigma i que demostra com d’important és tenir algú que t’agafi la mà. Curiosament, les dues dones que parlen al documental, nenes llavors, són les úniques que a principis dels 90 van trobar un espai segur a casa per explicar què els estava passant. La lluita d’una d’elles va acabar amb una sentència històrica que condemnava el sacerdot Tó a una pena de dos anys, no aplicable per no tenir antecedents penals, i que era l’espina clavada de Guillem Sánchez, també premi Ortega i Gasset de periodisme per destapar els abusos dins els Maristes. “Volia saber i entendre què havia passat després de la denúncia dels pares de l’Alessandra, i el documental destapa aquesta part, amagada fins ara”. Una altra dona, aquest cop a Cochabamba, va ser la que va parar-li els peus a Peris després de saber que entrava a les habitacions de les nenes mentre dormia i les tocava.
La fugida és un gran exercici de precisió quirúrgica que vol seguir denunciant aquesta llosa amb el beneplàcit personal i professional que donen el rigor i la feina ben feta. Els directors reconeixen que des que es va destapar el cas dels abusos sexuals als Maristes han canviat moltes, però que encara queden molts casos per desenterrar. Més ara amb la confirmació palesa de que tot plegat era una estructura perfectament muntada i que Bolívia era un destí predilecte per enviar-hi els casos mal dissimulats, tot i que Pau Vidal, l’ara delegat de la institució, ho nega. El que sí reconeix, amb un insípid perdó inclòs, és precisament la que és potser la dada més esgarrifosa del documental: que es tenia constància de la depravació sexual de Lluís Tó des de l’any 1968. I se'l va deixar fer.