Si has arribat fins aquí és perquè tu també estàs fart de l’expressió “en plan”. Si la dius, si l’has començat a sentir massa o bé si simplement no la suportes, ets a l’article indicat. Massa sovint, massa repetida, massa present en qualsevol conversa, sigui de qui sigui… Hi ha un moment en què deixa de passar desapercebuda i comença a fer soroll. Un soroll estrany, perquè no és una paraula nova ni especialment expressiva, però apareix a tot arreu, com si sense aquesta nova expressió no poguéssim acabar cap frase.
La gràcia —o la desgràcia— és que no la diem perquè sí. “En plan” ens soluciona moltes coses alhora. Ens serveix per guanyar temps mentre pensem què volem dir, per suavitzar un missatge, per no comprometre’ns del tot amb una afirmació i, sobretot, per sonar més naturals, més espontanis, més de conversa informal i molt més guais. Té aquest aire de comoditat que enganxa. El cervell hi troba un recurs fàcil i eficient i, un cop el té, el reutilitza sense parar. I així és com passem de dir-lo puntualment a colar-lo, gairebé sense adonar-nos-en, a cada dues frases.
El problema és que aquesta comoditat té un efecte secundari bastant clar: empobreix el discurs. “En plan” sovint no aporta cap significat real. Fa de farciment, de crossa; és aquella paraula que hi posem mentre decidim què volem dir de veritat. I això fa que el que diem perdi força i precisió. No és el mateix dir “estava molt enfadat” que dir “estava, en plan, molt enfadat”. La segona opció no matisa res, no afegeix cap informació, simplement allarga la frase i la fa més difusa.
A més, és una expressió que serveix per a tot. I quan una paraula serveix per a tot, acostuma a voler dir que no serveix per a res en concret. La podem utilitzar per introduir exemples, per descriure actituds, per explicar situacions o bé per omplir silencis. És un comodí perfecte, sí, però també és simptomàtic: deixem de banda alternatives molt més precises. Perquè la llengua en té, d’alternatives, i moltes! El que passa és que “en plan” ens ho posa tan fàcil que deixem de buscar-les.
Quan una paraula serveix per a tot, acostuma a voler dir que no serveix per a res en concret
La bona notícia és que desintoxicar-nos-en és possible. El primer pas és adonar-te que el dius, perquè la major part de les vegades surt de manera automàtica. Un cop el detectes, pots començar a fer una cosa molt simple: provar de treure’l. Sense substituir-lo per res. I veuràs que, en molts casos, la frase funciona igual… o millor! Altres vegades, si el que vols és ser més precís, pots recórrer a alternatives com “com”, “una mica”, “bàsicament” o reformular directament la frase perquè digui exactament el que vols dir.
També va bé reconciliar-se amb el silenci. Moltes vegades diem “en plan” perquè necessitem uns segons per pensar. Doncs… agafa aquests segons i fes silenci. No passa res. És molt més efectiu fer una pausa que omplir-la amb una paraula buida. Parlar bé no és parlar sense parar, sinó dir les coses amb intenció.
No es tracta de demonitzar l’expressió ni de deixar-la de fer servir per complet (o sí). Suposo que forma part de la llengua col·loquial i, en el seu context, pot tenir sentit, però una cosa és fer-la servir puntualment i una altra és convertir-la en una crossa constant. La diferència, com gairebé sempre, és en la consciència.
Perquè potser no cal anar dient “en plan” tota l’estona. Perquè potser, en plan, de fet, en plan, quan deixes de dir-ho, en plan, potser fins i tot, en plan, t’expliques molt millor, en plan, és a dir, i com a resum, que se t’entén molt millor.