Nom fonamental de la nostra literatura a la Catalunya Nord, gairebé 25 anys després de la publicació de Les lletres d’amor no serveixen de res, Joan Daniel Bezsonoff retorna a la “la cinquena ciutat de França” amb la seva nova novel·la, El diable es va aturar a Orà. Un relat, tan breu (poc més de cent pàgines) com addictiu, esculpit amb el seu inconfusible estil de sentències curtes i esmolades que no requereixen de grans artificis per dir-ho tot. Una història que pren l'aparença de la literatura criminal amb reminiscències a les millors obres de Simenon, però que acaba esdevenint un retrat sentimental, personal i col·lectiu (extremadament detallista), de la ciutat algeriana d'Orà a la primera meitat del segle XX, aquella en què aleshores el català era un idioma que s'escoltava pels seus carrers amb gairebé la mateixa freqüència que l'àrab o el francès.
Vas iniciar la novel·la el 10 de maig de 2020 i la vas finalitzar el 3 de juny de 2022. Podríem dir, doncs, que aquest és un relat pandèmic.
No hi havia pensat, però ara que ho dius...
Era aquesta una història que feia temps que volies explicar i guardaves en un calaix esperant el moment oportú per donar-li vida?
Sí i no. La part políciaca fa uns deu anys que hi penso; per la part oranesa, per dir-ho així, és molt més recent. Vaig publicar el 1998 Les lletres d’amor no serveixen de res, una novel·la ja ambientada a Orà. Tenia ganes de tornar-hi.
M’interessa visitar univers desapareguts. Em fa somiar
El diable es va aturar a Orà és una novel·la d'assassinats amb un rerefons de crònica sentimental (personal i col·lectiva), o una crònica sentimental disfressada de novel·la d'assassinats?
La segona part. A mi m’interessa visitar univers desapareguts. Em fa somiar.
Perquè... tu ets amant de les novel·les de misteri i assassinats?
No m'apassiona pas la novel·la negra, però m’interessa. Soc un sentimental. He llegit els clàssics, però. Chandler, Hammet, Goodis, Simenon, Rafael Tasis, Maurice Leblanc (mort a Perpinyà, per cert), Conan Doyle, Léo Malet, Jaume Fuster, C.A Jordana. M’agraden els films negres dels anys 1940-1950 amb Bogart, Jean Gabin, Raymond Rouleau i Eddie Constantine.
Tornant a la crònica sentimental, com t'ho has fet per donar una visió tan acurada de la ciutat d'Orà a l'Algèria de la dècada dels anys 50 del segle XX?
No tinc cap mèrit. Fa 30 anys que m’apassiona el tema. Però m’ha encantat la part de feina de documentació. He parlat amb gent que ha viscut allí, he llegit molts llibres i he treballat amb dues eines extraordinàries: l’arxiu del diari L’Écho d’Oran i, sobretot, la guia telefònica del departament d’Orà del 1961. Una mina per un novel.lista.
Hi ha un altre punt interessant de la novel·la, que és el d'explicar la migració catalana a Algèria. Era un desig voluntari quan vas iniciar el relat?
No especialment. És un tema prou conegut, diria.
Fruit d'això, El diable es va aturar a Orà és com un mostrari de les moltes parles del nostre idioma.
M’encanten els idiomes. Tinc nocions de 10 llengües. M’agradaria conèixer-ne una quinzena. Quan m’hagi jubilat, miraré de consolidar el meu rus.
Parlant d'idioma, no puc evitar preguntar-te per la salut del català al nord del país, més en un moment com l'actual en què al principat el seu ús sembla estar en retrocés.
Home! El català al nord és malalt, però encara fa la viu-viu. Per donar una nota optimista, fa 40 anys que dic que el català és mort, però encara ho dic.
El català al nord és malalt, però encara fa la viu-viu
Què queda al país que descrius a la teva novel·la?
No he estat mai a Algèria. Del país en queden els monuments, els paisatges i, suposo, les olors
Perquè... personalment, on et sents més a prop i afí, a la societat actual o la que ens mostres a El diable es va aturar a Orà?
Odio la nostra època. Tret de poques excepcions com el mestre Woody Allen, res no m’interessa en la vida artística actual. Perdó! Jo soc un fan de Frank Sinatra, Luis Mariano, Nat King Cole.
Tret de poques excepcions com el mestre Woody Allen, res no m’interessa en la vida artística actual
Cap al final del llibre hi apareix un novel·lista del qual dius que "li costava anar més enllà de cent planes"... És un exercici del paraliteratura en què t'has colat a les pàgines de la teva pròpia novel·la?
Suposo que sí, però encara no m’han assassinat i no soc alcohòlic. Pobre Nahon!