Ciutat de Mèxic, 11 de setembre de 1821. Fa 205 anys. L’anomenat Exèrcit de les Tres Garanties, liderat pels generals Itúrbide i Guerrero entrava, triomfant, i proclamava la independència dels Estats Units Mexicans. Segons diversos estudis historiogràfics i antropològics, en aquell moment el 60% de la població del recentment creat Primer Imperi Mexicà (1821-1823) parlava llengües indígenes. Però, en canvi, passats tres quarts de segle —a inicis de la centúria del 1900— les llengües indígenes havien passat a una situació de pràctica extinció. ¿Com era possible que aquestes llengües indígenes haguessin resistit tres segles de prohibició i de persecució hispàniques, i haguessin iniciat el camí de la desaparició l’endemà mateix de la independència?
L’Exèrcit de les Tres Garanties
Per començar a trobar respostes, només ens cal observar el desenvolupament de la Guerra de la Independència mexicana. Durant la dècada que separava el Grito de Dolores (l’inici del conflicte, 1810) i l’Abrazo de Acatempan (la reunió de tots els exercits per a una causa comuna, 1821), havien passat moltes coses. Aquesta dècada (1811-1821) havia estat marcada per constants combats entre les tropes independentistes i les colonials. Fins que, a inicis de 1820, aquest paisatge de guerra permanent es congelaria totalment. En aquell moment, arribarien notícies que a la metròpoli havia triomfat el pronunciament liberal del general Riego (1 de gener de 1820) i que Espanya, fins llavors governada amb mà de ferro pel règim absolutista de Ferran VII, havia estat transformada en una monarquia constitucional.
La por de les oligarquies criolles a la pèrdua dels privilegis de classe
Aquest fet no era un tema menor per a les oligarquies criolles del virregnat de Nova Espanya (el nom hispànic de Mèxic) partidàries de la conservació de l’estatus colonial. Van témer que el nou règim liberal espanyol —inspirat en els principis revolucionaris francesos— acabés amb els privilegis socials, polítics econòmics i culturals de les oligarquies colonials (les classes militars i les jerarquies eclesiàstiques). I, en un temps rècord (febrer, 1820–1821), van gravitar cap a l’independentisme. La confirmació d’aquest tomb s’escenificaria a Acatempan (a mil quilòmetres al sud de Ciutat de Mèxic). A l’Abrazo de Acatempan (10 de febrer de 1821) les classes criolles més colonialistes i reaccionàries i l’independentisme històric mexicà es van conjurar per a un objectiu comú: la independència.
L’“abraçada de l’ós”
Això explica moltes coses. Com, per exemple, que el nou exèrcit mexicà —resultat d’aquella “abraçada de l’ós d’Acatempan”— passava a ser dirigit pels antics colonialistes. Que els antics colonialistes es reservaven el control de l’aparell governatiu del nou país —Pla d’Iguala—. I que l’exèrcit alliberador s’anomenaria “de les Tres Garanties” o “Trigarant”; perquè defensava els tres principis fonamentals del règim que havia de dirigir el nou país: la religió (es mantenia el catolicisme com a única confessió oficial i no es tolerava cap religió indígena), la independència (Mèxic es constituïa com una nació lliure i sobirana, totalment separada d’Espanya i, sobretot, del seu nou règim liberal) i la unitat (es buscava la unitat i la fusió de tots els seus habitants, eliminant les identitats i les llengües indígenes).
Un naixement viciat
Aquesta successió de pactes expliquen, també, que la nació independent mexicana naixeria viciada. Com la majoria dels nous països resultants de la descomposició —i mai més ben dit— de l’Imperi espanyol. El cas mexicà resulta molt paradigmàtic per explicar el trànsit del poder hispànic al poder independent al conjunt de l’Amèrica colonial. En totes les revolucions de l’Amèrica hispànica, el corpus social que lideraria aquells processos i que, un cop triomfaven, s’atribuiria el monopoli absolut del poder, seria el que ja exercia el poder durant l’etapa de dominació colonial: les classes criolles. Això explica per què la culminació del procés de substitució de les llengües indígenes pel castellà es produiria després de les independències.
La criolla rossa de San Diego
I explica, també, el perquè de la històrica falta d’empatia del poder hispanoamericà cap a les reivindicacions nacionals catalanes. I del conjunt de les seves societats, adoctrinades en la idea de la comunitat “hispanoamericana”, fabricada a partir de l’extermini de les llengües i cultures indígenes. No es pot acabar aquesta peça sense explicar una situació contemporània que és molt il·lustrativa. L’explicava Ramon J. Sender, escriptor i professor de la Universitat de San Diego (Califòrnia). El professor explicava que en un debat de classe; una noia mexicana de pell blanca, cabells rossos i ulls clars; li va etzibar: “Ustedes, los europeos, son los culpables de la destrucción de nuestras culturas indígenas de América”. I el professor la va fitar, va guardar un segons de silenci, i li va respondre: “No, nosotros solos, no... también ustedes, los criollos”.
