La suor em regalima per l'esquena. He deixat els llençols humits i ara són dibuixos abstractes de la xafogor de tota la nit. No he somniat res. Una boira espessa entre els coixins i el ventilador que agonitza i fa el ridícul. Cap missatge de ningú. Davant del mirall, soc el mateix que ahir al vespre però amb els ulls una mica apagats i les galtes xuclades. M'eixugo el front. Els veïns del pis de dalt s'afanyen a dur les criatures a la platja. Obro la nevera. Buida. Bec un culet d'aigua fresca que llengua avall baixa per l’esòfag i arriba a l’estómac. Buit, també. Ara es dirigeix cap a l’intestí prim i entra a la sang. La sang distribuirà l'aigua (ara tèbia) per tot el cos fins que els ronyons la filtrin. I aleshores només seré un líquid ardent i groguenc que es perd a la tassa del vàter en direcció a les clavegueres.
Seré un bassal d'aigua bruta
Torno al mirall perquè m'ha semblat veure'm una cella borrosa. No n'estic segur. Em frego els ulls. Em piquen per la suor. Dubto. Em torno a fregar els ulls. Amb la punta del dit ressegueixo la cella. Res. Ho deixo córrer. És dissabte el matí i tinc tot el cap de setmana immens davant meu com una pista d'enlairament per a procrastinar fins al darrer detall. Un oasi d'horror enmig d'un desert d'avorriment. M'estiro a terra. Clavo els ulls al sostre. Ho faig per alleugerir la canícula. Busco una engruna de pau a les rajoles ombrívoles per a refrescar-me les cuixes, l'esquena, el clatell. Però el fred fa temps que ha deixat de ser una promesa.
I sento un formigueig que em neix de la planta dels peus fins a la punta dels dits. Una filera de formigues que pugen fins als genolls. Comprovo les ungles, els turmells. M'ho ha semblat. Però de cop i volta, m'adono que el dit petit del peu esquerre ha desaparegut. Bé, no ha desaparegut, simplement s'ha desfet mentre l'acaronava i ara és una petita taca, aigualida marró, entre les rajoles. No pot ser. No he notat res, la mateixa sensació de quan era petit a l'estiu i un gelat se'm desfeia a les mans. Vaig cap a la cuina, camino més lent, és clar, agafo una mica de paper i netejo el desastre del dit petit, però aleshores la taca ha crescut perquè se m'ha desfet la cuixa dreta fins al genoll. Caic. No és una caiguda greu, una petita relliscada, i un toll d'aigua que s'escampa pel menjador. És força desagradable veure com un es converteix en un líquid marronós d'aquesta manera, sense cap avís, ni cap treva. Penso si vull resistir-m'hi o no. No tinc temps de buscar cap mena d'explicació a allò que em sembla la cosa més normal del món. En menys de dues hores seré un bassal d'aigua bruta que -espero- algú tindrà la delicadesa de netejar. Acabaré dins d'un cubell barrejat amb altres líquids i segurament, però no puc tenir-ne la certesa, em perdré tassa de vàter avall en direcció a les clavegueres.