Murèth (llavors comtat independent de Tolosa); 12 de setembre de 1213. Fa 810 anys. Les hosts del rei Pere I de Barcelona i II d’Aragó lliuraven la decisiva Batalla de Murèth contra un combinat militar format per tropes de la corona francesa i mercenaris d’arreu d’Europa. L’estrepitosa derrota catalanoaragonesa (el rei i els seus principals barons van acudir a la batalla després d’una desenfrenada nit d’alcohol i sexe) va condemnar el projecte català d’Occitània (la independència de la totalitat de l’antiga Marca carolíngia de Gòtia); i va deixar el petit hereu Jaume —futur Jaume I— orfe —sense pare ni mare— i en mans de Simó de Montfort, el general de l’exèrcit francès. Jaume, de cinc anys d’edat, iniciava una turbulenta etapa de la seva vida que no es resoldria fins a la precipitada coronació de 1218.
Qui era el pare de Jaume I?
Jaume (Montpeller, 1208 – Alzira, 1276) era l’únic fill mascle legítim del rei Pere I (Tarragona, 1177 – Murèth, 1213), comte independent de Barcelona i rei d’Aragó. Pere I era el fill i successor del rei Alfons-Ramon i era el net de Ramon Berenguer IV i Peronella —els sobirans de la unió dinàstica catalanoaragonesa—. I també era potestas-consort del senyoriu de Montpeller; un enclavament independent situat al bell mig del golf del Lleó i envoltat pels dominis de la casa de Tolosa. Pere I havia assolit la corona catalanoaragonesa i havia heretat el projecte català d’Occitània el 1196. El matrimoni de naturalesa clarament política amb Maria de Montpeller (1204), futura mare de Jaume I, formava part d’aquesta estratègia. I la Batalla de Murèth (1213) havia de ser un pas més; però inesperadament, seria el darrer i últim a Occitània.
Qui era la mare de Jaume I?
Jaume era, també, l’únic fill mascle de Maria (Montpeller, 1182 – Roma, 1213); potestas del domini independent de Montpeller (1203-1213). Maria era filla i successora del potestas Guillem VIII. I era la protagonista d’una rocambolesca història, a mig camí entre mite, la tradició i la realitat, que relatava la concepció de Jaume com una mena de coit d’estat. Segons la crònica del funcionari reial Bernat Desclot (1288), Maria hauria suplantat en la foscor una amant de Pere, i del resultat d’aquella inversemblant estratègia hauria nascut Jaume. Posteriorment, i no per aquest motiu, va ser repudiada per Pere i separada dels seus fills Jaume i Sança. Maria va viatjar fins a Roma, buscant el suport del Pontificat per recuperar els fills i la potestas, però va morir nou mesos abans del desastre de Murèth (21 de gener de 1213) sense haver aconseguit el seu propòsit.
El segrest del petit Jaume
La Batalla de Murèth (1213) era el punt culminant d’un conflicte entre les corones francesa i catalana pel domini d’Occitània, que la cancelleria de París havia oportunament disfressat de croada contra el catarisme (1209-1229). Després de Murèth, els catalans desapareixen d’aquell escenari bèl·lic i els occitans, sense la tradicional protecció que els havia brindat el Casal de Barcelona, sucumbirien a la pressió francesa. Però molt abans de Murèth, alguns detalls ja aventuraven la desfeta de 1213. Pere havia promès en matrimoni Jaume, que tan sols tenia dos anys, amb Amícia de Montfort, de també dos anys i filla del mercenari anglès i capità de la host francesa Simó de Montfort. Pere i Simó van pactar que Jaume es criaria en un indret neutral; però el vell Montfort, traïdorament, el va segrestar i el va ocultar als seus dominis.
El captiveri del petit Jaume
Quan es va produir la Batalla de Murèth, el petit Jaume ja feia tres anys que estava separat dels seus progenitors (1210-1213) i un any que estava en poder del seu segrestador (1212-1213). I la desfeta catalanoaragonesa en aquell turó a les portes de Tolosa no aventurava res bo. La mare havia mort a l’inici d’aquell fatídic any; i, per reblar el clau, el pare moriria en el decurs de la batalla. I Montfort, el segrestador, pletòric per l’extraordinària repercussió d’aquella victòria (havien caigut el rei i el bo i millor de les nobleses militars catalana i aragonesa), es va convèncer que res ni ningú l’obligaria a retornar el petit Jaume. L’hereu al tron de Barcelona, restava presoner del mercenari anglès al servei de França, a les cambres del castell dels Trencavell, a Carcassona, vells parents i aliats del seu pare que havien estat massacrats per la seva condició de càtars.
La intervenció dels templers catalans
El centre de poder de l’Orde del Temple era a Jerusalem, però el seu abast cobria la totalitat del continent europeu. No obstant això, l’orde templera va ser, sempre, bàsicament francesa i catalana. Dels vint-i-tres grans mestres que va tenir l’orde (1129-1312), vint van ser francesos i tres van ser catalans. Quan es va produir la desfeta de Murèth (1213), el gran mestre de l’orde era el francès Guillem de Chartres; però en l’organigrama templer de l’època emergia amb força la figura del català Pere de Montagut, prefecte a Catalunya i a Provença, que acabaria dirigint la institució (1219-1232). Montagut va aconseguir l’alliberament del petit Jaume (agost, 1214) que va ser rescatat de les urpes de Montfort amb mil argúcies. L’hereu va ser conduït al castell templer de Montsó i posat sota la tutela personal d’Aspàreg de la Barca.
La importància de l’alliberament de Jaume
En aquell context polític i cultural, l’alliberament de Jaume tenia una importància cabdal. Els estats de l’època eren dominis personals en mans de les poderoses nissagues reials. I els historiadors contemporanis coincideixen en la idea que la iniciativa templera va salvar la titularitat Bel·lònida —i la independència— de la Corona catalanoaragonesa. Després de Murèth, el monarca francès Felip II va contemplar la possibilitat d’incorporar Catalunya i Aragó al seu patrimoni. Fet i fet, la independència de l’any 987 (Borrell II) no havia estat mai reconeguda a França. Però, finalment, l’acció de Montagut allunyaria la tempesta que planava sobre el cel de Barcelona; i Jaume i la Corona se salvarien; transcendirien en el futur; i amb el decurs del temps, es convertirien, respectivament, en un poderós rei i en una potència peninsular i mediterrània.
Qui era Aspàreg de la Barca?
Segons la investigació historiogràfica, Aspàreg de la Barca, el tutor del petit Jaume, no era un cavaller templer. Però, en canvi, va ser designat com a tutor de Jaume per la seva doble condició d’home d’Església (en aquell moment era bisbe de Pamplona i màxima autoritat eclesiàstica del regne de Navarra) i d’oncle de Maria, la mare de Jaume. Aspàreg de la Barca (Montpeller, 1170 – Tarragona, 1233) va tenir un paper cabdal en l’educació i en el futur de Jaume i de la Corona. Quan el petit hereu va ser protagonista, per les obligades circumstàncies del moment, de l’única cerimònia conjunta de coronació catalana i aragonesa de la història, que es va celebrar a la Seu Vella de Lleida (agost, 1214) va ser el qui el va portar de la mà (Jaume només tenia sis anys) fins a l’altar on hi havia el tron. Jaume sempre el va anomenar “oncle”.
Representació coetània del Sopar de Tarragona per negociar l'empresa mallorquina. Llibre dels Fets. Font Biblioteca de Catalunya
Què més era Aspàreg de la Barca?
Aspàreg va ser el qui el va preparar per a ser rei, i el qui va forçar la fi de la minoria d’edat (setembre, 1218). Durant aquella minoria, la regència havia estat en mans de Sanç i de Ferran (oncle i germà, respectivament, del difunt Pere I) dos ambiciosos personatges; que, ja amb anterioritat, havien estat significativament absents en la cerimònia de coronació (Lleida, 1214). Només els bons oficis d’Aspàreg, que gràcies a una gestió templera havia canviat el setial de Pamplona pel de Tarragona i s’havia convertit en la màxima autoritat eclesiàstica de Catalunya (1215), evitarien una guerra civil. Anys més tard, Jaume I, “l’oncle” Aspàreg, i l’armador Pere Martell —de Tarragona i amic del rei i de l’arquebisbe—; serien els impulsors de l’empresa de conquesta i colonització de Mallorca (1229-1231), inici de l’expansió marítima catalana a la Mediterrània.