Els directes d’estadi viuen un moment immillorable. El passat dilluns, el Palau Sant Jordi compartia que per primer cop en la seva història havia penjat el cartell de sold out, tant al recinte del Sant Jordi com al Sant Jordi Club, en tots els concerts que oferia durant aquell mes. Artistes tan diferents com els britànics Idles, Los Chichos o una de les reines argentines de la música urbana, Nicki Nicole, havien aconseguit exhaurir totes les localitats. I Depeche Mode no anava a ser una excepció.
Després de dues dates al Wizink Center de Madrid els passats 12 i 14 de març, els britànics van aterrar aquest dissabte 16 de març al Palau Sant Jordi. La seva onzena visita a Barcelona venia de la mà del seu Memento Mori Tour, una gira de 110 dates al voltant del món considerada una de les més grans de l’any passat, amb més de dos milions d’entrades venudes l'any 2023. Però això només són dades, i el que els ha consagrat com una de les bandes més importants de la història han estat els fets.
La manera més senzilla d’entendre que un grup pugui seguir en actiu i vigent després de 44 anys —i 15 discos— és viure un dels seus directes. Dit i fet. Envoltada de gent de l’edat dels meus pares, vestits de negre, i emanant una actitud synth-goth que mai han abandonat malgrat la urgència d’estar al dia amb les modes, em vaig presentar al vespre a Montjuïc. Fent cua vaig sentir-me bastant alleugerida de veure que passaran els anys, però aquell grupet de dones seguirà posant rom a ampolles de coca-cola i guardant el tap a la butxaca per passar el control. O que a aquella dona amb absolut look de mare de l’AMPA d’escola verda concertada amb certificat, quan ensenyi el bolso, li trobaran un parell de purs havans. Se les saben totes. Què dir que no sàpiguen?
Una breu sessió d’un techno duríssim va posar els ànims a to perquè quan s’apaguessin les llums l’estadi trenqués en un crit ensordidor
A poc a poc, l’estadi es va anar omplint. Entre el públic no hi havia aquella histèria adolescent per agafar les primeres files. La gent hi arribava tranquil·la, sense presses. Poc abans de les nou i mitja de la nit, i després d’un sorprenent concert de la seva telonera Suzie Stapleton, que podria recordar a l'alt-rock de Patti Smith o PJ Harvey, estàvem preparats per contemplar a Dave Gahan i Martin Gore fer seu l'escenari. Una breu sessió d’un techno duríssim va posar els ànims a to perquè quan s’apaguessin les llums l’estadi trenqués en un crit ensordidor. Primer Gore i després Gahan, amb l'aire d’estrella imperant, van pujar a l’escenari. Auster i sense floritures, una M gegant els acompanyava a la part del darrere, mentre a primera fila hi havia una passarel·la que no arribava al quart de pista. Però no van necessitar més per fer embogir al públic quan van obrir el concert, i el seu últim disc, amb My Cosmos Is Mine.
Des del primer segon, Gahan va posar-se tothom a la butxaca. Movent-se per tot l’escenari, descalç i amb un vestit brillant de jaqueta, pantaló i armilla, semblava un elegant vampir capaç d'hipnotitzar a qualsevol dels 17.000 assistents. Però quan Gore va sortir de darrere els teclats per rebentar-ho amb la guitarra, tot el públic va esclatar a l'uníson amb Walking in my shoes. Amb unes pantalles horitzontals massa petites, els d'última fila també van poder gaudir de veure en primer pla l’energia de tota la banda tocant temes com It's No Good, el seu èxit dels noranta, Policy of Truth o In Your Room. Tot i tractar-se d’un concert de la gira del seu últim disc, van predominar els grans èxits de les més de quatre dècades sobre els escenaris.
Amb Everything Counts, la intro amb els teclats més pop que es poden trobar en una cançó d'electrònica rock, Gore va agafar el protagonisme vocal mentre Gahan feia piruetes sobre si mateix. Una combinació perfecta entre l’energia més estoica i la grandiloqüència d’un dels millors front-man de la historia que es va mantenir durant tot el concert. I després de llegir una pancarta, vam presenciar, com Anastasia, que just complia 30 anys, va rebre el regal que tot fan vol: veure el seu artista preferit cantar-li el Happy Birthday. Un dels moments més especials de la nit va venir de la mà de Strangelove, cantada en acústic per Gore, la qual es va endur una de les ovacions més grans de la nit. L’acústic i les ovacions es van mantenir amb Somebody, mentre el públic aixecava les llums dels seus mòbils.
No importava si es basaven en sintes, bateria o una buscada atmosfera fosca: damunt de l’escenari es donava tot i el públic ho retornava
Arribant a la meitat del concert, i ara sí, només amb l’armilla, Gahan va introduir a tots els seus company i va procedir a seguir dirigint el Sant Jordi com un mestre d'orquestra de poques paraules. L’energia pop es va reprendre amb el seu tema Ghost Again de l'últim disc. I amb uns visuals que semblaven trets de la millor MTV, van portar-nos I Feel You seguit de l'eufòria in crescendo que va portar la combo A Pain That I'm Used To - Behind the Wheel. No importava si es basaven en sintes, bateria o una buscada atmosfera fosca: damunt de l’escenari es donava tot i el públic ho retornava.
Efectivament, l’últim quart del concert va ser una Black Celebration. L’esperit de l'electrònica new wave dels 80 va demostrar passar la prova del temps, i sinó que li preguntin a les sincronitzades palmes que va fer el públic amb Stripped. Després d’una hora i mitja no va faltar el gran èxit, el gran moment, l’oda a quan ja no cal dir res més, Enjoy the Silence. Un final de festa on ambdós artistes es van fer seu l’escenari mentre el públic s’encarregava de cantar. A les grades es corejava un "oe-oe-oe-oe" de qualsevol partit de futbol, un triomf per a tots els homes presents.
Però encara quedaven alguns balls. L’encore va ser un seguit de hits amb els que el públic, ja embogit, ho va acabar de perdre tot. Just Can't Get Enough va sonar més plena, vital, brillant, pop i fresca que mai. I al tancar amb Personal Jesus van demostrar com han sabut envellir sense perdre ni un pèl d’actitud, ni talent, aconseguint una standing ovation de prop de cinc minuts de tot el públic després de dues hores de concert.