Setanta anys després de la seva estrena, Panorama des del pont, d’Arthur Miller, continua retratant algunes de les contradiccions més incòmodes de la societat. La immigració, la xenofòbia, el patriarcat i, sobretot, la fina línia que separa l’amor de la possessió són alguns dels grans temes d'aquest clàssic, actualment en cartell al Teatre Goya sota la direcció de Sílvia Munt. David Selvas (Barcelona, 1971), que interpreta Eddie Carbone, Laura Conejero (Barcelona, 1966), que dona vida a Beatrice, Laura Gaja, Eduard Buch, Nil Cardoner i Jan D. Casablancas formen el repartiment d’aquesta producció.
Conversem amb David Selvas i Laura Conejero sobre la vigència d’Arthur Miller, la mirada de Sílvia Munt i uns personatges atrapats en les seves pròpies certeses, incapaços de reconèixer les conseqüències dels seus actes. També sobre com un sentiment que es presenta com a protecció pot acabar convertint-se en una forma de control i sobre la complicitat professional que uneix els dos actors des de fa dues dècades.
Per començar, què té aquesta obra d’Arthur Miller que 70 anys després de la seva estrena continuï sent tan vigent?
Laura Conejero: Perquè parla de molts temes, entre ells, la immigració, que la patim ara i s'ha patit tota la vida. Sobretot per la vulnerabilitat de l'immigrant, quan està en un país que no és el seu, abandonat de la llei, no és ciutadà, no és res i qualsevol cosa pot fer que el deportin. També parla de passions humanes; el personatge de l’Eddie està obsessionat amb la seva neboda, i com aquest amor, que ell el viu com una protecció, en realitat va a més. O sigui, es converteix en una obsessió de la qual no és tan conscient. L'Eddie es pensa que la realitat és la que ell veu. No té esquerdes, l'Eddie. Ell pensa que les coses són com ell les veu i està absolutament convençut. I això és una cosa molt humana, de creure'ns que el que veiem és la pura realitat. I això té conseqüències. Les emocions que tenim, de vegades són molt difícils de desxifrar per nosaltres mateixos.
David Selvas: Sí, també parla de la possessió. Estem de lloguer tots en aquest món, però ens pensem que les coses són nostres. En el fons és com ens organitzem com a comunitat, quin espai deixem a l'altre, qui és l'altre, quina por tinc de l'altre. Arthur Miller dispara una tragèdia amb una orella molt posada al públic. Per això Miller és popular i no és elitista, perquè hi ha una història gairebé de thriller i el públic el veus enganxadíssim des del minut u. En el fons, configura una crítica social i un posar-te el mirall davant de la cara per dir: "Si continuem així, on podem anar a parar"
David Selvas: L’heteropatriarcat li ha donat el dret a l'home a creure que la dona és seva
L’obra planteja una idea molt perillosa que és la de confondre estimar algú amb tenir-hi drets. Creieu que encara arrosseguem una educació que ens fa confondre l'amor amb la possessió?
David Selvas: Jo crec que ho confonen bàsicament els homes. Surt d'una societat patriarcal. Avui han publicat una enquesta a homes preguntant-los si han abusat o han tingut sentiments cap a menors, i un de cada deu diu que sí. Imagina els que no ho reconeixen! Vull dir que crec que és una malaltia de l'home; l’heteropatriarcat li ha donat el dret a l'home a creure que la dona és seva.
Laura Conejero: Jo crec que és veritat, però crec que també és un mal universal. També hi ha moltes dones que pensen que el seu home és seu o, per exemple, que el seu fill és seu. I quan un fill depèn de tu és molt fàcil traspassar el límit. També hi ha dones que són possessives. Però clar, en el cas dels homes és històric. Fins i tot un esclau té una dona que li fa les coses i a qui pot manar, i que té autoritat sobre ella.
Laura Conejero: És molt fàcil confondre l’amor amb la possessió
Creieu que l'Eddie es percep a si mateix com un home dolent? O està convençut realment que protegeix la família malgrat que l'acabi destruint?
David: Ell està convençut que la protegeix. De fet, la seva última rèplica, quan la dona li demana que deixi la neboda en pau, és: "Com et pot ni tan sols haver passat pel cap que jo volia fer una cosa així?" Ell creu molt fermament que està en la raó, que és el que deia abans la Laura, que és un perill creure que tens la raó tota l'estona; és ser fatxa.
Laura Conejero: És molt fàcil confondre l’amor amb la possessió, sobretot amb persones que depenen de tu; els fills, que te’ls has estimat, que han sigut petits i els has cuidat i has tingut un rol molt determinat de protecció. Pels que hem estat pares, arriba un moment en què has d'aprendre a posar distància i entendre que te n’has d'anar. I costa moltíssim.
David Selvas: Però això no és tan llunyà, tinc familiars que han exercit un rol així.
Què vols dir? Em pots posar un exemple concret?
David Selvas: No, vull dir que estem en una societat on, si et cases per l'Església, el pare t'entrega al marit. Vull dir que és molt simbòlic. No és una mare que entrega el fill, és el pare que entrega a la filla.
Laura Conejero: I en el cas de l'Eddie, el que explica l'obra és que això pot arribar una mica més lluny. Aquesta superprotecció pot arribar un moment en què ell pensa que la seva neboda realment és seva, i arriba a traspassar i a vulnerar aquell codi.
L'Eddie necessita sentir-se respectat, reconegut i admirat com a home. Fins a quin punt creieu que la seva masculinitat condiciona les decisions que pren?
David Selvas: Jo crec que les condiciona molt perquè davant té un altre que no el reconeix com a tal. És a dir, quan apareix Rodolfo, la masculinitat d’en Rodolfo no la veu per enlloc. Llavors ell aquí es fa un embolic. Perquè aquella masculinitat és absolutament diferent de la seva, allunyada. I com que la masculinitat del Rodolfo no és com la seva, l’acusa d’homosexual i del fet que es vol emportar la seva neboda per aconseguir els papers.
El personatge de la Beatrice, que interpreta la Laura Conejero, és el primer que s’adona del que està passant, malgrat que no pugui evitar la tragèdia. Com t'has treballat aquest personatge que té un rol tan important, però està molt contingut i calla moltes coses pel context de l’època?
Laura Conejero: Al principi, quan la vaig llegir, vaig pensar que era un personatge dèbil o més d'estar molt al servei del marit, però parlant amb la Sílvia Munt (la directora) vam dir: "No, no, l'hem de fer forta i que està al mateix nivell que el marit i que discuteixen". És una persona intel·ligent que s'adona de tot, veu les coses d’una manera molt lúcida, però també pateix. El seu marit deixa de tocar-la, deixa d'estar per ella i se sent sola. Llavors, accelera segurament un procés. Si ella no hagués tingut aquestes emocions d'abandonament, si hagués tingut una mica més de paciència, no sé si hagués accelerat el procés.
Què canvia a un clàssic escrit per un home als anys cinquanta, que es revisiti avui per una dona, per una directora? És a dir, la mirada femenina condiciona o modifica la lectura d'una història?
David Selvas: Jo crec que la Sílvia ha fet el personatge femení, no al servei de, sinó amb una autoritat, amb una vida pròpia. Ella li pregunta a ell: "Per què fa temps que no em toques?" Vull dir que per ser de l'època era una parella bastant paritària, evidentment amb certs desequilibris.
Laura Conejero: Clar, la Sílvia Munt el que ha volgut és ressaltar-ho, perquè en molts muntatges ella diu les mateixes coses, però quasi amb la boca petita. Aquí no, ella s’enfronta a ell amb caràcter i al mateix nivell que ell.
Amb quines reflexions us agradaria que marxés el públic?
Laura Conejero: Amb ganes de parlar. És una obra que l'hem fet des d’un lloc de grisos; o sigui, no hi ha bons ni dolents. Llavors, això sempre provocarà que hi hagi més diàleg entre la gent, perquè tots tenen raons per fer el que fan en algun moment.
David Selvas: La part política és la que trobo més interessant, i més amb els temps que corren. Reconèixer que tots portem un fatxa a dins i que el fatxa s'ha de tenir tancat i lligat, perquè si no, això és ingovernable. Crec que és una reflexió bonica. Pensar que un paio humil, pobre, passa a tenir comportaments absolutament xenòfobs, homòfobs i de dretes.
David Selvas: La Laura és una actriu espectacular. Treballar amb ella és superdivertit
Laura Conejero: Del David m'agrada molt la seva naturalitat. La facilitat amb què expressa els textos
Al marge de l’obra, heu treballat junts en altres projectes. Vau coincidir a Mar de fons el 2006, fa 20 anys.
Laura Conejero: No sé ni quin personatge feia.
David, a la Laura la vas dirigir a La importància de ser Frank. Què recordeu d'aquelles experiències de treballar junts i com ha evolucionat la vostra relació laboral?
David Selvas: I vam treballar també junts a La Riera. Però no vam compartir gaires escenes. La Laura és una actriu espectacular. Treballar amb ella és superdivertit, a més a més, perquè és una tia que té una mirada sobre els personatges, perquè és intel·ligent i no ho pot fer d'altra manera. Però a més a més, té una visió còmica, des d'una veritat que arriba molt lluny.
Laura Conejero: El David, com a director és allà, t'ajuda, però des d'una cosa molt heteràrquica, molt de conjunt.
Hi ha alguna cosa de l'altre que us sorprengui o que us generi admiració, a l'hora de treballar?
Laura Conejero: A mi, del David, m'agrada molt la seva naturalitat. O sigui, la facilitat amb què expressa els textos, la veritat que li posa amb una aparent facilitat. Que et creus tot el que diu.
David Selvas: Que aporta als seus personatges una intel·ligència, una dignitat, una generositat en el sentit de “jo soc així i això ho porto als meus personatges”, però vull dir que hi ha un punt de partida, crec, humà i profund que és superbonic.