David Block és professor ICREA de Sociolingüística a la Universitat de Lleida. Entre les seves especialitats hi ha l’aprenentatge de llengües, però també la interrelació entre la globalització, el multiculturalisme, el multilingüisme i la identitat. Durant aquestes setmanes està impartint el curs La identitat en cinc reflexions en el marc de l’Escola Europea d’Humanitats, al Palau Macaya, de la Caixa.
Foto: Sergi Alcàzar
Vaig decidir quedar-me a Barcelona el 1978, perquè la situació política era molt interessant
Ara viu a Catalunya com a investigador ICREA, però ja havia viscut a Barcelona. Com arriba a establir-se a Catalunya?
Soc dels Estats Units. Vaig venir aquí fa 40 anys, el desembre de 1978, i em vaig posar a viure a Barcelona, una Barcelona molt diferent de la que tenim ara. Vaig decidir quedar-m’hi perquè la situació política era molt interessant: vaig conèixer molta gent del PSUC, i de seguida vaig sintonitzar amb ells... Em vaig quedar treballant com a professor d’anglès a una acadèmia i vaig viure entre la gent, parlant amb tothom, primer en castellà i després en català. I al cap d’un any em sentia més còmode amb el català que amb el castellà. Vaig fer de professor d’anglès a ESADE durant onze anys, una bona feina. Però sentia que em faltava alguna cosa i el 1992 vaig començar un doctorat als EUA. El 1996 vaig aconseguir una feina com a acadèmic a Londres, me’n vaig anar cap allà. Allà va començar el meu interès per la identitat, a partir dels debats sobre el multiculturalisme i el futur de la identitat britànica... Però el 2011 em vaig presentar a un contracte ICREA a Lleida, perquè tenia ganes de tornar a Catalunya, d’on és la meva dona.
La qüestió de l’encaixament o no de Catalunya a Espanya sempre ha estat un tema de debat continu
Diuen que si un català va a un congrés sobre paquiderms parlarà sobre la identitat nacional dels elefants. És la identitat un tema omnipresent a Catalunya?
A llocs com a Catalunya, la gent de fora ben aviat nota que la gent parla molt sobre les llengües, com passa al Quebec. Hi ha llengües en contacte i una certa conflictivitat, i això fa que la identitat sigui un tema que no es pot esquivar, per la història que s’arrossega. Per exemple, la qüestió de l’encaixament o no de Catalunya a Espanya sempre ha estat un tema de debat continu, i en la situació a què hem arribat ara és inevitable. Per això quan fas un curs sobre identitat, la gent s’interessa, i quan veu que en el contingut es parla de la identitat nacional, sent que allà hi ha una cosa dirigida a ell.
En els temps que corren es dona molta importància a la identitat, no només a Catalunya. Vivim en el boom de les identitats?
Jo diria que el boom va sorgir ja a finals dels vuitanta i durant la dècada dels noranta i va anar en paral·lel amb la sociologia de Giddens. Giddens va publicar el 1991 un llibre sobre la identitat que va crear escola: Modernidad e identidad del yo: el yo y la sociedad en la época contemporánea. Amb aquest llibre i altres publicacions dels anys 90, que relacionaven globalització i identitat, es va dinamitzar el debat. Jo des de finals dels anys 90 vaig començar a fixar-me en aquest tema, a partir del meu interès per la globalització i per la diversitat, especialment en el cas dels migrants de Londres... Però l’interès per la identitat no ha desaparegut... Jo me n’he desmarcat una mica, ara m’interessa més la reflexió sobre la globalització, el neoliberalisme i la postveritat.
Foto: Sergi Alcàzar
La seva estada a Catalunya l’ha influït en les seves recerques?
La gent, a l’acadèmia, fa la seva recerca a partir d’elements autobiogràfics. L’autobiografia és essencial. Jo he fet la meva carrera possiblement a partir de la meva experiència migratòria. M’interessava, en el fons, veure si la gent que viatjava per motius diferents vivien processos semblants al meu. I, més recentment, la crisi econòmica del 2008 em va portar a lectures determinades que van influir en el que he començat ara a investigar...
A més a més de la identitat ètnica o nacional, cada cop en els estudis es dona més importància al gènere, a l’opció sexual, a la religió...
Jo he treballat molt el concepte d'interseccionalitat. És impossible fer una recerca sobre gènere sense estudiar la raça, l’ètnia, la classe social... Avui en dia el gènere no s’entén com una cosa fixa, sinó com un fenomen condicionat socialment. Les masculinitats i les feminitats es defineixen en plural. David Beckham es presenta alternativament com a futbolista, com a pare de família, com a metrosexual... Juga amb múltiples imatges de la masculinitat, amb les formes de ser home al món, però és una única persona. Això demostra la volatilitat de la identitat, la de gènere, però també de totes les altres.
Vostè en una sessió del cicle parlarà sobre el nacionalisme i la identitat nacional. Parlarà del nacionalisme espanyol?
Parlaré més del nacionalisme espanyol que del català, perquè el nacionalisme català no nega que existeix com a tal. En canvi el nacionalisme espanyol se n’amaga, com ho demostren per exemple les reflexions d’Ignacio Sánchez Cuenca, que no és pro independentista, però que analitza amb lucidesa la qüestió espanyola. El nacionalisme espanyol és patent en els discursos de Casado i de Rivera, que fan frases fetes contra “els populistes” i “els nacionalistes”, sense tenir gens clara la definició de populista ni la de nacionalista.
El patriotisme també posa fronteres, perquè sempre delimita entre el nosaltres i els altres
Considera problemàtic el nacionalisme?
"Nacionalista" no és un insult, és una forma de descriure una actitud d’una persona. Tenir una identitat nacional és una conseqüència directa del nacionalisme (no es podria tenir identitat nacional si no es partís del nacionalisme). No és cert que el nacionalisme sempre sigui excloent i que el patriotisme sigui integrador. El patriotisme també posa fronteres, perquè sempre delimita entre el nosaltres i els altres. Un cop que Macron va criticar el nacionalisme davant Trump, aquest va respondre-li: “El nacionalisme no està de moda, però jo en sóc, de nacionalista, perquè defenso els interessos dels Estats Units. No entenc que algú sigui president d’un país i que no sigui nacionalista”. Per primera vegada estic d’acord amb Trump, sense que això serveixi de precedent.
En alguna de les seves ponències he vist que tenia previst parlar de la catalanofòbia. Existeix?
Sí... I també existeix el victimisme català. Hi ha catalans que pensaven que a Madrid la gent es passava el dia pensant en Catalunya i no era així (potser en els darrers la cosa ha canviat i ara és veritat). Jo miro documents de tot arreu, vull estar informat per totes bandes... Fins i tot em llegeixo sovint l’ABC, amb el que no combrego. I he observat que alguns mitjans han contribuït a un clima de tensió que no ajuda per res ni a Catalunya ni a Espanya (en el que han tingut un paper rellevant polítics com Casado, Rivera i Abascal)...
Foto: Sergi Alcàzar
Em molesta molt aquesta imatge que ens estem matant pels carrers de Catalunya
Creu que els conflictes són menys durs d’allò que es ven?
Em molesta molt aquesta imatge que ens estem matant pels carrers de Barcelona i Catalunya cada dia. I després hi passeges i no passa res. Hi ha conflictes, òbviament, com el dels llaços grocs. Hi ha picabaralles, però també hi ha conflictes per moltes altres coses. El discurs de la violència, que va vinculat a la causa judicial, és massa omnipresent i contrasta amb una societat sense violència. Crec que no és coincidència. Hi ha massa entitats que hi estan involucrades. Crec que el discurs de la violència és manipulat políticament.
Hi ha manipulació de la informació?
Avui en dia la gent fabrica imatges: això passa. Pot haver-hi imatges falses relatives a la violència policial durant el referèndum, però això no vol dir que totes les imatges de violència policial no siguin de debò. I no pot ser que algú digui que l’1-O va haver-hi 2 ferits. Em fan enfadar algunes d’aquestes històries. I ara està clar que l’anticatalanisme comença a ser una realitat... Abans potser no existia, o potser estava latent.
Rivera i Casado el que demanen és un escarment per a Catalunya
Creu que els discursos dels polítics agreugen el conflicte?
Qualsevol persona escoltant els discursos de Rivera i Casado veu que el que demanen és un escarment per a Catalunya. Jo puc discutir les polítiques de Torra a Catalunya, però no estan vulnerant la llei. Parlar de 155 de forma tan agressiva, cada dia, fa molt de mal. I amb tot el que ha passat el darrer any i mig, em temo que es pot haver arribat a un punt de no retorn. Hi ha gent que ha dit massa coses i hi ha gent que ha fet massa coses. No em veig, ara per ara, retornant al 2010. El nou discurs ultra que triomfa a Espanya demostra que Catalunya no els importa... Si els dirigents del Partit Popular en els propers mesos lideren un govern a Madrid, podria donar-se la circumstància que un partit que no tingui representació a l’Ajuntament de Barcelona ni al Parlament de Catalunya apliqui el 155, que el que no ha tingut vots en un territori en decideixi el seu govern. I això és problemàtic, des del punt de vista d’higiene democràtica.
Creu, a desgrat de tot, que hi ha supremacisme per part del sobiranisme?
Jo no parlo del supremacisme en el cas català, perquè és una paraula massa seriosa, que aplico a fenòmens més potents com el Ku Klux Klan o a l’apartheid. Alguns dels discursos de Torra no em sonen bé. Però els centres importants dels països sempre desenvolupen xovinisme sobre la resta del país (inclús n’hi ha de Barcelona cap a Lleida). Alguns comentaris com els de Torra sobre Espanya jo ja els havia sentit fa 30 anys. I el xovinisme contra el sud d’Espanya no només era propi dels independentistes, sinó que també podia venir dels catalans més espanyolistes. En privat els rics solen parlar malament dels més pobres.
El curs que imparteix al Palau Macaya inclou una sessió sobre les relacions entre identitat i neoliberalisme. Quines són aquestes?
Jo treballo el tema del ciutadà neoliberal, aquest personatge que sorgeix de la cultura de l’emprenedoria. Ens reclamen ser ciutadans d’una determinada forma, com a emprenedors, amb mobilitat, en un món global... I això es veu a la tele, als llibres de text de llengües, als programes de recerca de la UE... L’actor ideal avui en dia és una persona determinada, que en realitat és un mite. Un exemple en seria el Joseph Ajram, un home de 40 anys que sempre ha venut la imatge de jove i de cool, amb els seus tatuatges. Els mitjans venen que la joventut hauria d’emular-lo, jugar a la borsa, fer-se rics, triomfar... Però Arjam, és un broker, un especulador: estem en la situació en què estem per culpa de personatges com ell... I políticament és un personatge super de dretes... Està en contra de qualsevol cosa que sacsegi l’ordre: Podemos, l’independentisme...
Afirma en els seus llibres que avui en dia el concepte de classe encara és rellevant.
La gent benestant o de classe mitjana tendeixen a negar l’existència de pobres, veuen a tots els membres de la societat com es veuen a ells mateixos. Però encara hi ha pobres. El treball ha canviat en les darreres dècades a causa de les tecnologies, però l’explotació existeix. Tu pots treballar en un call-center: treballes amb la llengua, no amb les mans, i no produeixes un producte tangible, però malgrat tot et poden explotar. I hi ha l’alienació de la feina; potser ara més que mai.
Foto: Sergi Alcàzar
Existeix la classe social, existeix l’explotació i el concepte de la lluita de classe encara té valor
Considera que el pensament marxista és vàlid, avui en dia?
En Marx va definir explotació i alienació, i això continua essent vigent. Existeix la classe social, existeix l’explotació i el concepte de la lluita de classe encara té valor. Quan hi ha desnonaments perquè no es pot pagar la hipotètica, això és el que Marx definia com una “acumulació per despossessió”. Una persona no té recursos per pagar la hipotètica, perd la seva casa, i el que ha pagat, i a sobre, a l’Estat espanyol, continua endeutat. Això és una anomalia, que només passa a Espanya, perquè els bancs continuen dominant la situació i això fa que la gent continuï pagant una hipotètica tot i que ja no tingui un sostre. Això és lluita de classes i guerra de classes.
Quin futur ens espera?
El tema que no s’està tractant és el de la feina, que és un tema greu. Un dels únics sectors en què s’està creant feina, aquí, és en el turisme... Espanya s’està convertint en un país de cambrers. La pretensió que la crisi passarà i tothom tindrà feina no s’està acomplint. La crisi ha acabat per a alguns però es manté l’atur. Cada cop necessitem menys gent qualificada. I no estem usant les tecnologies al màxim... Això ens porta al socialisme, indirectament, perquè algun dia fins i tot les elits s’adonaran que serà necessari compartir una mica la riquesa, per mantenir l'estabilitat, perquè no hi haurà feina per a tothom... Cal una distribució de diners dins la societat. I això no és cap utopia: podríem arribar-hi.