Sempre m'he sentit fascinat per la rotonda subterrània de la parada de metro de Plaça Catalunya, l'intercanviador que, entre el brunzit de la multitud (es calcula que passen diàriament unes 60.000 persones), et permet moure't entre la Línia 3, la verda, i els Ferrocarrils de la Generalitat, o sortir a la part alta de la Rambla de Canaletes, on encara resisteix el Restaurant Núria, ben a prop d'on el Musical Emporium, la històrica botiga de partitures, ha acabat convertida en un impersonal local de canvi de moneda per a guiris. Barcelona és bona si la bossa sona.
No us puc ajudar
La meva obsessió per aquesta rotonda va començar el dia que, sent encara un projecte d'adolescent, vaig fer un dels meus primers viatges des de casa, al barri d'Horta, al centre de la ciutat. M'acompanyava el meu amic Jordi Mellado. Pèl-roig i pigós, estava fascinat amb tota mena de fenòmens paranormals.
Sortíem del metro, creuàvem la rotonda quan em va deixar anar que justament allà era on es reunien tots els esperits de la ciutat que no havien pogut accedir ni al cel ni a l'infern. Ànimes en pena que buscaven un cos per posseir. Em vaig cagar. Em va dir que no em preocupés, que l'únic que havia de fer per no ser okupat per una fantasma era tancar els ulls i creuar el més ràpid possible l'intercanviador repetint interiorment: "no em posseeixis, no et puc ajudar; no em posseeixis, no et puc ajudar". Encara ara, quan ja no crec en esperits, ho faig.
La rotonda subterrània del metro de Plaça Catalunya es va inaugurar el 25 d’octubre del 1968. En aquells anys i fins a inicis de la dècada dels 90, els seus passadissos també donaven accés a l'Avinguda de la Llum, la primera galeria comercial subterrània d'Europa, amagada a les entranyes dels carrers Pelai, la Rambla, plaça de Catalunya, el carrer de Balmes i el carrer de Bergara. Inclosa en el seu EP, ¿Dónde estabas tú en el 77? (Tres Cipreses, 1984), Loquillo (o més ben dit, Sabino Méndez) li va dedicar una de les millors perles ocultes del seu repertori, 'Avenida de la Luz'.
Tot i les diverses reformes que ha anat experimentant al llarg dels anys, l'aspecte de la Rotonda ha canviat molt poc, destacant la seva lluminària central que penja del sostre i els sis murals de ceràmica que adornen les seves parets projectats pel ceramista Francesc Albors, que els va elaborar en col·laboració amb els seus alumnes de l'escola Massana.
Rock dur a la Rodona
Nascut a La Estrella, un barri entre Moratalaz i el Puente Vallecas de Madrid, l'any 1980 arribava a Barcelona Jesús Pérez Martín, un jove guitarrista obsessionat amb les bandes progressives de l'ona laietana: Iceberg, Màquina!, Orquestra Mirasol...
Cinc anys més tard el van seguir els seus germans Ran i Rober, baixista i bateria respectivament. Va ser així com va néixer De Kalle, la banda de hard rock dels Pérez Martín (amb el temps se sumaria a l'aventura el cantant Gerard) que va fer de la Rodona de Plaça Catalunya el seu escenari.
De Kalle actuant a la Rodona del metro de Plaça Catalunya
Entre mitjans dels vuitanta fins a mitjans dels noranta, la ruta de desenes d'adolescents barcelonins consistia a baixar a Plaça Catalunya, gaudir d'un dels improvisats concerts de De Kalle a l'intercanviador, actuacions formulades a partir de versions de bandes com Led Zeppelin, The Cult, Deep Purple o Guns N'Roses i finalitzar la vetllada bevent cervesa o sangria a l'Ovella Negra.
En una època en què les xarxes socials eren material de novel·la de ciència-ficció, l'intercanviador de Plaça Catalunya va ser el Facebook, Twitter, Instagram i Youtube per a De Kalle. El grup es va separar l'any 1994 significats com una de les formacions més populars de la ciutat, havent-ho aconseguit des de la base i fora de tot circuit convencional. Van deixar un llegat fonogràfic de tres elapés, especialment interessant l'últim d'ells: Underground (Practik, 1993), un doble àlbum en directe enregistrat íntegrament a la Rodona.
Llibres solidaris
Avui dia ja no sona rock dur a la Rotonda de Plaça Catalunya. De fet ja no sona cap música, i si ho fa és la que brama distorsionada des del mòbil d'un insolidari perforador de timpans. La cultura, però, no ha desaparegut del tot de l'intercanviador i en el racó en què 30 anys enrere actuaven De Kalle ara hi ha una llibreria de vell vinculada a l'ONG Llibre Solidari.
Aquesta és una entitat que destina els diners que recapta a través de la venda de llibres, discos i pel·lícules a persones en risc d'exclusió social i situació vulnerable, per tal d'ajudar-los a cobrir les despeses d'alimentació o el lloguer de la seva vivenda.
Malalt de Diògenes cultural, sempre que ara passo per l'intercanviador, a més de parlar amb les ànimes que vaguen amb pena, paro a mirar els llibres de la paradeta. Sempre acabo comprant un o dos a un, dos o tres euros. L'altre dia vaig guanyar el premi gros aconseguint per tres euros una primera edició en castellà, la publicada per Anagrama l'any 1980, de Lo que hay que tener de Tom Wolfe.
L'esperit de Tom Wolfe
Tom Wolfe era un dels homes més elegants del món i també un dels seus millors cronistes. Pare del nou periodisme, seus son alguns dels millors assajos del segle XX.
Una ploma privilegiada de la qual van sorgir relats tan fascinants com Ponche de ácido lisérgico, La banda de la casa de la bomba y otras crónicas de la era pop (llibre que va donar peu a una de les millors cançons del nostre pop: 'La casa de la bomba' dels modfathers Brighton 64), La Izquierda Exquisita & Mau-Mauando al parachoques, El nuevo periodismo i aquest Lo que hay que tener.
El llibre ens descobreix el seguiment que durant 6 anys Wolf va realitzar dels astronautes que van participar d'aquella Guerra de les Galaxies que van mantenir durant dècades Estats Units i la Unió Soviètica. Anys després aquesta historia es portaria a la pantalla gran amb una pel·lícula titulada Elegidos para la gloria.
Rotonda de la parada de Metro de Plaça Catalunya. Foto: ACN
Tom Wolfe també ho va provar, tot i que amb resultats no tan sublims, amb la novel·la. Seves son La foguera de les vanitats, Tot un home, Sóc la Charlotte Simmons i Bloody Miami, novel·la que va venir a presentar a Barcelona un dia de desembre de 2013. Encara ara no m'ho crec però, en un dels meus greatest hits professionals, el vaig poder entrevistar.
Tom Wolfe va morir el 14 de maig de 2018. Tot i que ho va fer a Nova York, potser va ser el seu esperit el que em va portar fins a la paradeta de llibres de vell de la rotonda de Plaça Catalunya i comprar un llibre que havia de tenir