Em dol i em crema, però ahir Els Pets no van fer el seu millor concert.Potser va ser per aquest cony de temps, ja tardorenc i plujós. Potser va ser perquè era un espai massa gran i ens van fer seure en cadires (amb la seguretat del Tarraco Arena repetint-nos cançó rere cançó que no ens alteréssim gaire: com si no haguéssim tingut prou amb dos anys de pandèmia i directes escarxofats a cadires de plàstic incòmodes, mascaretes i distància de seguretat). Potser va ser per l'hora, les vuit del vespre: massa aviat per ser tard, massa tard per ser aviat. Potser va ser per un repertori que va ser un sí però no. Segurament va ser per la suma de tot plegat.
🎤 Lluís Gavaldà (Els Pets), el cantant de pop que no volia jutjar amb eufòria
Una gran oportunitat
Com cantarien els seus deixebles Cala Vento, ahir l'oportunitat era gran i els motius importants. Els Pets no només jugaven a casa, a Tarragona, sinó, que a més a més, ho feien coincidint amb Santa Tecla. Vine a la festa... "Tocar a Tarragona sembla fàcil però no ho és. Aquí som molt punyeteros. L'endemà vas a comprar el pa i el forner et recorda que a aquella cançó et vas equivocar deixant-te una corxera", va deixar anar Lluís Gavaldà amb aquell humor agradablement àcid tan seu.
Els de Constantí recalaven a la Tarraco Arena per presentar el seu darrer disc, 1963, tota una delícia pop que referma una discografia plusquamperfecta des que l'any 1999 reivindiquessin tot el seu talent amb el molt notable Sol -genialitat per modular tornades incontestables que ja havien començat a evidenciar a Brut Natural (1994) i Bon dia (1997)-. Catàleg inapel·lable que continuarien ampliant amb Respira (2001), Agost (2004), Com anar al cel i tornar (2007), Fràgil (2010), L'area petita (2013), i aquella petita gran obra mestra nostrada que és Som (2018).
A pinzellades
Els primers compassos de la nit van estar dedicats a decodificar en directe els senzills del seu darrer artefacte sonor. Van sonar de meravella, impecables, però el temps, l'espai, les cadires, l'hora, la pressió de jugar a casa... Alguna cosa no acabava de rutllar del tot fina. Nou repertori que de mica en mica va anar cedint espai a cançons que ja no són seves sinó nostres.
No ha de ser difícil, sinó gairebé impossible condesar trenta-i-molts anys de carrera i un mostrari curull de temes que són la banda sonora d'un temps i un país en escasses dues hores. Amb un públic intergeneracional que va reunir avis i àvies, pares i mares i fills i filles, Els Pets van optar per repassar a pinzellades totes les seves etapes, des de 'S'ha acabat' fins a 'La vida és molt avorrida sense el teu cos'. Entremig 'Aquest cony de temps', 'Tantes coses a fer', 'La vida és bonica (però complicada)', 'Hospital del mar', 'Agost', 'Blue Tack'... per acomiadar-se amb allò que allà tothom volia escoltar: 'Bon dia' i 'Tarragona m'esborrona', que van tocar enfundats en les ja icòniques jaquetes quatribarrades ondulades tarragonines. La coda va venir amb 'Bona nit', que tot i que preciosa va ser, només Lluís Gavalà i els guitarristes Jordi Bastida i Marcel Cavallé sobre l'escenari, una manera una mica difuminada d'acabar la nit.
I sí, em dol i em crema, però ahir Els Pets no van fer el seu millor concert. Però... una mala nit d'Els Pets (el temps, l'espai, les cadires, l'hora, la pressió de jugar a casa...) sempre és molt millor que una bona nit sense ells.