Fa un temps vaig treballar en una revista de música. De fet, he treballat i publicat en diverses, de revistes musicals, però el cas és que en aquesta concretament, el meu primer dia a l'oficina em van advertir que estava prohibit fer males crítiques de discos d'artistes catalans que cantessin en català. Vam discutir. No hi estava d'acord.

Engrandir o empetitir l'escena

El seu raonament per a aquesta impostura era que, per dolents que fossin els discos, fent males crítiques no ajudaríem a fer créixer l'escena. La meva resposta a la seva imposició va ser que infantilitzant els artistes aconseguiríem justament el contrari al que pretenien. Si des del raonament argumentat no érem capaços de discernir entre què aportava i què no, en lloc d'engrandir l'escena, la faríem més petita. 

Si volem aconseguir una normalitat i plenitud social i cultural, també hem d'exercir la crítica, novament, raonada i argumentada, de les nostres mostres artístiques, com es fa en tots els països que sortosament no han patit cap persecució cultural

Sí, com que hem estat una cultura minoritzada i perseguida en molts moments de la nostra història, la defensa de la llengua és un fet fonamental que els que practiquem aquesta professió hem de prioritzar. Com, si volem aconseguir una normalitat i plenitud social i cultural, també hem d'exercir la crítica, novament, raonada i argumentada, de les nostres mostres artístiques, com es fa en tots els països que, sortosament, no han patit cap repressió. 

Un amor impossible

Fa uns dies, en Yeray S. Iborra, el nostre redactor especialitzat en música (que no sap, encara, de la redacció d'aquest article), va fer una crítica de l'últim single de Figa Flawas, una de les bandes del moment del nostre ecosistema sonor. Tothom s'ha enamorat dels Figa Flawas, tothom (jo el primer) menys en Yeray, que no va ser gaire elogiós amb els de Valls en el seu article (i em remeto a aquest cas perquè és el més recent, però n'hi ha hagut molts d'altres). Hores més tard, Yung Rajola es referia a la peça del nostre col·laborador al seu perfil de Twitter: "Podeu deixar de dir-nos com hem de fer les nostres cançons, si us plau?", es queixava el raper lleidatà. Retret a què es van sumar companys de gremi com The Tyets o Julieta. Evidentíssimament, tenen tot el seu dret a expressar el seu disgust per un article que, amb raonament i argumentació, no els deixa gaire ben parats. De la mateixa manera que nosaltres hem de fer la nostra feina. Això no és l'inici d'un beef. L'intercanvi de parers és necessari i beneficiós. Sempre suma. El tema i objectiu d'aquest article és un altre.

Criticar un disc català cantat en català no és criticar un país, el nostre, i la seva cultura, la nostra

En el mateix fil de Rajola, l'humorista Marc Sarrats deia: "No falla, per cada persona intentant treballar per la cultura catalana, n'hi ha 4 intentant tombar-la perquè a ells els falten pilotes per fer res. Un dia més". (Més enllà de la sobredosi testosterònica de la resposta...) No, i insisteixo que m'agafo a aquest cas perquè és el més recent, no va de tombar-la. Criticar un disc català cantat en català (o un monòleg humorístic en català) no és criticar un país, el nostre, i la seva cultura, la nostra. Va, com dèiem, de poder tractar les nostres expressions culturals, parlar-ne, elogiar-les o criticar-les, com si fóssim aquell país lliure i normalitzat que desitgem ser.