En poc temps s’han estrenat en plataformes dos productes sobre el mateix tema. A Netflix ha arribat Se dócil: Reza y obedece, minisèrie documental sobre el profeta mormó Warren Jeffs i els crims que va cometre en nom de les seves creences. Ara Disney +  estrena Por mandato del cielo, recreació d’un esgarrifós crim a la comunitat mormona durant els anys 80 recollit al llibre homònim de Jon Krakauer.

📺 Les estrenes de sèries més destacades del mes d’agost
 

L'assassinat

Segurament veure primer el documental, terrorífic i molt revelador, perjudica la percepció de la ficció, que va en la mateixa línia però perd massa temps en subratllats dramàtics. Por mandato del cielo mostra els esforços del detectiu mormó Jeb Pyre per trobar els responsables del brutal assassinat d’una noia i el seu fill de 15 mesos. Tot apunta a les conseqüències de la radicalització d’una família mormona, a la qual la víctima va plantar cara perquè reivindicava el seu dret a fer la seva vida sense que això suposés una traïció a les seves conviccions. El policia no només pateix en la seva pròpia pell l’hermetisme d’una comunitat plena de secrets, sinó que acabarà qüestionant la seva Fe perquè, al capdavall, tot el que ha passat no deixa de ser el símptoma d’un problema molt més profund.

Decisions desconcertants i innecesàries 

La minisèrie alterna la investigació del cas amb el retrat de les seves conseqüències a la vida del protagonista, i se serveix d’uns flashbacks més o menys efectius per explicar la personalitat de la víctima. Res de nou, ni res que True Detective no fes ja i força millor. No és que Por mandato del cielo sigui una mala sèrie, però evidencia un cop més que no calen set episodis de més d’una hora (l’últim dura directament 90 minuts) per explicar una història que hauria estat molt funcional en una pel·lícula.

Por mandato del cielo

Això es fa palès en decisions creatives que arriben a desconcertar per innecessàries i entorpidores. Una d’elles, per exemple, és la idea de visualitzar els successos que van establir els pilars de la Fe mormona: les recreacions no només resulten insuficients des del punt de vista narratiu, sinó que resten força dramàtica als clímaxs de la majoria d’episodis. El mateix es pot dir de l’abús de muntatges paral·lels, alguns dels quals són tan obvis que ratllen el ridícul.

Denúncia dels fanatismes

Malgrat les seves irregularitats i dilatacions, la minisèrie aconsegueix salvar els mobles gràcies a aquelles coses en què sí funciona bé. Per començar, per la seva acurada radiografia de les motivacions d’un crim. Però també per la seva denúncia dels fanatismes i dels seus mecanismes de regeneració. Parla d’un fet ocorregut fa més de tres dècades, però l’esfereïdora violència que retrata et sembla propera i tristament vigent. I després hi ha la seva notable construcció de personatges, que aconsegueix que tots i cadascun d’ells assoleixin prou credibilitat com perquè la trama retingui la teva atenció. Això val pel protagonista: magnífic Andrew Garfield; pel seu company descregut (la relació entre els policies tampoc no inventa res, però funciona com un rellotge) i per la víctima, molt ben interpretada per Daisy Edgar-Jones. De fet, la feina del repartiment és tan bona que fins i tot Sam Worthington hi sembla un actor.