Set mil currículums van arribar a El Español els mesos abans del seu llançament, quan encara era un blog. Els seus remitents aspiraven a algun de la setantena de llocs de treball que oferia el nou digital, bastit sobre el projecte de María Ramírez i Eduardo Suárez, dos periodistes que s'havien fet un nom propi al marge de ser filla i gendre de Pedro J. Ramírez, l'exdirector d'El Mundo que seria també director d'El Español.

María i Eduardo van entrevistar la majoria dels candidats fins a conformar la redacció que volien. Eren els fundadors de la cosa i desitjaven assegurar-se que el projecte seria el seu: un digital diferent, centrat en la informació de context, els reportatges en profunditat, la visualització de dades, la selecció de les millors històries d'altres. "Periodisme a foc lent", en deien.

Bona part d'aquests entrevistats segueixen a la redacció. Els seus entrevistadors ja no. Aquest dilluns, María Ramírez s'ha acomiadat d'El Español. Tres mesos abans ho havia fet Eduardo Suárez. Els espera la cobertura de la campanya presidencial dels EUA. Els ha fitxat Univisión, on ja hi col·laboraven.

Ara bé, sense María Ramírez, El Español deixa definitivament de ser l'original.

La fractura ja s'havia formalitzat abans, el 25 de juny passat. És el dia que la junta general d'accionistes va canviar el nom de la societat editora del digital. Desapareixia "NoHaceFaltaPapel, SA", que és ara "El León del Español, SA". María Ramírez era administradora única de #NoHaceFaltaPapel, el mateix nom del blog on escrivia amb Suárez sobre innovació en periodisme i on anaven emmagatzemant idees per al seu projecte des del 2014. En la nova empresa no administraria res. 

El canvi de raó social és la metàfora perfecta que de la idea original ja en queda poca cosa. Almenys María Ramírez recupera la seva marca. Cortesia de la casa.

Crisi en càmera lenta

Entre la marxa de Suárez i la de Ramírez han abandonat El Español o n'han estat acomiadats una dotzena llarga de professionals que hi havien anat amb afany de seguir el projecte original, entre altres, alguns dels reporters amb més grapa de la redacció. Ana Tudela, per exemple, va ser acomiadada el passat 4 de febrer:

Un dels cinc primers contractats pels promotors, Jordi Pérez Colomé, va marxar a El País a principis de juny. També han deixat el digital dos caps d'àrees molt sensibles del projecte, el de l'equip de visualització de dades, Antonio Delgado, el 25 de maig, i el de xarxes socials, Juan F. Cia, l'1 de juny. Esteban Urreiztieta ha tornat a El Mundo. La productora 93metros, responsable d'un peculiar estil audiovisual, no va renovar el contracte, vençut a l'abril passat. 

Hi ha més noms. Alguns han marxat sense saber on anirien a parar. En marxar, tots van rebre el suport entusiasta dels seus companys del sector jove de la redacció.

Aquests joves (i no tant) havien acudit atrets per un projecte que havia aixecat una expectació mai vista. D'entrada va batre el rècord mundial de crowdfunding per a un mitjà de comunicació, aplegant donacions populars per valor de 3,6 milions d'euros, el doble del que mai s'havia fet.

Talent

A mesura, però, que marxaven els professionals associats amb els promotors, han quedat els periodistes més vinculats a Pedro J. Ramírez, gairebé tots procedents d'El Mundo i gairebé tots veterans. És a dir, persones menys lligades a les idees originals del tàndem fundador que van atreure molt talent jove d'origen digital, no paperer. La tensió entre els dos sectors de la redacció ha anat creixent des del passat mes de febrer. S'ha pogut llegir entre línies en alguns tuits i, sobretot, als blogs de Maria Ramírez i d'Eduardo Suárez.

Al seu blog Yuzu, María Ramírez va penjar al gener un post titulat "Planeta Piruleta" on llistava les peces que havien generat més lectors a El Español. Es tractava (exacte) del tipus de reportatge en profunditat que defensava en el projecte original.

"La història més llegida de l'any de vida d'aquest diari és el relat d'un escalador a la recerca de la seva xicota després del terratrèmol del Nepal", arrenca. Conclou: "No és el 'planeta Piruleta'. És Espanya el 2015 i será Espanya el 2016". "Planeta Piruleta" és el país on viuen María i Eduardo, segons deia irònicament Fernando Baeta, un dels pretorians de Pedro J.

Abans havia arribat la crítica subterrània a La Edición, una versió de pagament només per a tauletes, que reprodueix la forma de consum d'un diari imprès. N'hi ha més, sobretot "El Huevo y el Nido", publicat dos dies després de l'acomiadament d'Ana Tudela, on defensa els professionals innovadors que havien aplegat a la redacció. Molts dels que esmenta ja no treballen allí.

Bou per bèstia grossa

Un mes després de marxar, Suárez va publicar un post al seu blog on explica el procés de creació del projecte. Subterràniament, sense noms, descriu en què creu que s'ha convertit el digital. Algunes frases són força eloqüents. "Destruir [el to d'un mèdia] és tan senzill com llançar a la xarxa un titular ofensiu, publicar un article amb faltes d'ortografia o escriure informacions tendencioses amb l'únic objectiu de guanyar tràfic o reforçar la teva línia editorial", diu en un moment.

Més endavant, afegeix: "Fan passar bou per bèstia grossa o no compleixen el que prometen en el titular" i també parla de "malgastar el temps de [l'audiència] amb històries supèrflues o poc rellevants. Mai va tenir molt sentit dedicar els teus recursos a replicar les exclusives d'altres o transcriure sense més ni més les paraules dels polítics". No calen comentaris.

Suárez ha tingut l'esperit de llançar Politibot, un bot (automatisme) informatiu via Telegram sobre les últimes eleccions generals.

La brama que ara corre per la redacció d'El Español és que l'ERO d'El Mundo permetrà a Pedro J. recuperar altres dels seus pretorians sense necessitat de pagar el traspàs, com es diria en argot futbolístic. Arriben amb les indemnitzacions cobrades i, per tant, amb menys por de fracassar en el nou projecte. Una altra versió diu que el director d'El Español vol evitar que aquests periodistes acabin al digital que prepara Casimiro García Abadillo, que el va rellevar a la direcció d'El Mundo i amb qui va acabar enfrontat.

Aquest projecte –on també figuren Victoria Prego i Fernando Mas, dos veterans d'El Mundo que no van acabar bé amb Pedro J.– s'afegeix a OK Diario, dirigit per Eduardo Inda, un altre expretorià seu.

Inda, que li fa la competència amb armes encara pitjors, és un dels periodistes beneficiats per les filtracions d'informes policials falsos per embrutar, entre d'altres, l'exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, o a Podemos. OK Diario, amb una plantilla d'una dotzena llarga de periodistes, té un tràfic d'usuaris semblant o una mica inferior a El Español.

Cordó sanitari

A més, els de Pedro J. es queixen que les teles i ràdios els exclouen del circuit tertulià madrileny, una mena de cordó sanitari del qual acusen el govern del PP, enfrontat amb l'exdirector d'El Mundo des que va esbombar el cas Bárcenas.

Tot això irrita enormement Pedro J. i ha excitat la pulsió retro i súpercompetitiva que impulsa la reorientació d'El Español, que no comparteixen els que han marxat, començant pels fundadors, ni uns quants dels periodistes que encara romanen allí. Entre aquests últims n'hi ha que accepten que el projecte és personal i no els fa res de pagar el preu. Altres estan més atabalats: volen plegar però el mercat no es mou.

L'opinió més estesa és que tot plegat és lògic i humà: sense el fre dels que impulsaven una altra mena de projecte, Pedro J. fa allò que ha fet tota la vida amb la seva gent de tota la vida. Per exemple creuar continguts amb Libertad Digital, de Federico Jiménez Losantos, o provar de fer edicions amb capçaleres regionals, com el Diario de Avisos, de Tenerife, o reproduir Orbyt amb La Edición. És el tipus d'estratègia de producte que ja va aplicar a Diario16 i, sobretot, a El Mundo. És el que sap fer.

Potser tot això no és, net i fet, una crisi de projecte. Però també és el que més s'hi sembla.