La democràcia espanyola no va ser fruit d'una generosa concessió per part d'aquells que estaven al govern als inicis de la transició, sinó la conseqüència de fortes pressions de la població, especialment al carrer. Això ho expliquen, aplicant-ho al cas català, David Ballester i Manuel Vicente al seu llibre Corre, democràcia, corre. Manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la transició (1975-1980), (editorial Base).

Historiadors contra mitjans de comunicació

Ballester i Vicente aprofundeixen en els estudis històrics que apunten que la força del carrer va ser determinant en la transició espanyola. No estan d'acord amb la tesi difosa des de les institucions (i alguns influents mitjans de comunicació), que argumenta que la transició estava planificada abans de la mort de Franco i que va ser obra de l'habilitat negociadora de les elits polítiques del règim franquista i de l'oposició. Corre, democràcia, corre s'alinea en la que avui en dia és la tendència majoritària dels historiadors, i qüestiona que el mèrit de la transició fos dels Suárez, Carrillo, González i Tarradellas, com sovint se'ns ha dit.

Renunciar per salvar

Els dos autors defensen que el règim franquista es va veure obligat a fer concessions per la pressió del carrer. Els privilegiats del franquisme no haurien cedit poder de forma voluntària, perquè fossin conscients de la justícia de les reivindicacions de l'oposició, sinó per por que si no negociaven un tracte que els permetés salvar el seu estatus i els seus béns, el carrer podria imposar una dinàmica revolucionària en què ho podrien perdre tot. I els autors ressalten que a la transició les elits del franquisme van salvar moltes coses: van garantir que no serien perseguides, van mantenir la seva riquesa (a vegades mal adquirida) i van mantenir el control d'alguns aparells de l'estat sense depuracions.

Plantar cara

Durant la transició el govern espanyol va intentar limitar el dret de manifestació per aturar la proliferació de mobilitzacions. Moltes manifestacions eren prohibides i la policia actuava amb gran brutalitat contra els manifestants (però, de fet, a vegades també dissolien manifestacions legals i pacífiques). S'optava per la violència davant el mínim tall de tràfic. Les porres, les bales de goma, els canons d'aigua i els pots de fum s'usaven de forma sistemàtica. Els abusos de les forces policials eren habituals, perquè els agents sabien que tenien plena impunitat. En ocasions, els policies van trencar les llunes dels cotxes que tocaven el clàxon contra les seves actuacions. I quan la policia se sentia desbordada usava fins i tot foc real. A vegades comptaven amb la complicitat de grups ultres que atacaven els manifestants amb el vistiplau de les autoritats. En aquell període fins i tot es va recórrer a la militarització de diversos serveis públics per evitar les protestes obreres. Tot i que moltes de les mobilitzacions van ser pacífiques, no van faltar actes contundents per part dels manifestants: des de llançaments de còctels molotov fins a trencadisses d'aparadors i destrosses a vehicles i establiments. Els autors es pregunten qui hi havia al darrera d'uns incidents que es van acabar realitzant de forma sistemàtica a les Rambles, sense tenir-ne una resposta clara.

Panorama divers

Els autors fan repàs d'una societat molt convulsa. La lluita sindical va ser un dels principals fronts de confrontació política, amb manifestacions sectorials, grans mobilitzacions l'1 de maig i vagues contínues a diferents sectors. El 1976 va haver-hi centenars de vagues que van bloquejar per complet algunes zones. Però molts altres col·lectius van mobilitzar-se. La Marxa de la Llibertat va dur la necessitat de canvi polític per tot el territori. Les manifestacions de la Diada i el retorn de Tarradellas van ser grans mostres massives que mostraven que la societat catalana exigia autogovern. El Dia de l'Orgull Gai es va tancar amb una brutal repressió policial. Els ecologistes s'oposaven amb virulència a la central de Cubelles. Els veïns de Ciutat Meridiana no paraven de tallar la Meridiana per reclamar escoles. Els grups radicals setmanalment es manifestaven amb gran contundència per les Rambles. El feminisme va començar a sortir al carrer de forma sistemàtica. Els pagesos ben sovint treien els tractors a les carreteres per denunciar la situació al camp. Els objectors de consciència reclamaven, amb accions de protesta, la fi del servei militar obligatori. Al davant de les presons es reivindicava l'amnistia. La CNT va arribar a mobilitzar 100.000 persones a les fonts de Montjuïc i moltes més al Parc Güell, a les anomenades Jornades Llibertàries. Fins i tot les victòries del Barça es transformaven en grans actes de reivindicació política. Però també van sortir al carrer, amb diverses reivindicacions massives amb un rerefons polític, els actors, els periodistes, els jubilats, els mestres...

El pes de l'oposició

Les manifestacions no eren tan massives com les que hem viscut en els darrers anys. Moltes agrupaven tan sols a uns milers de persones. Tot i que el centre d'agitació era a Barcelona i a les ciutats industrials de l'àrea metropolitana, va haver-hi manifestacions a tot el territori. El conjunt d'aquestes actuacions provocaven un gran desconcert a unes autoritats i a unes forces repressives que no estaven acostumades a la mobilització popular i que actuaven amb gran brutalitat, el que causava un gran desgast al règim. En alguns casos, manifestacions prohibides van agrupar desenes de milers de manifestants, i la policia es va veure clarament superada pel nombre dels activistes, que no aconseguia dissoldre. El 1976 i el 1977 van ser els anys més àlgids de la mobilització popular. El 1978 va patir un cert descens, quan la vida política semblava encarrilar-se.

Les víctimes de la transició

Els autors posen de manifest la tremenda repressió que es va articular durant aquest període. El nombre de morts per violència policial va ser molt més elevat en la transició que en els darrers anys de franquisme. A Catalunya va haver-hi 4 morts per l'actuació policial. Però també va haver-hi un gran nombre de ferits per la repressió. Molts van ser greument colpejats pel sol fet d'assistir a una manifestació (o per passar a prop d'alguna). Les autoritats van imposar moltíssimes multes, algunes d'elles elevadíssimes, per tal d'intentar frenar les protestes populars. I molts activistes van ser detinguts; alguns d'ells serien torturats a les dependències policials. Els periodistes també van ser atacats. Les forces repressives tractaven d'evitar que es fes visible la repressió i bloquejaven la seva tasca. Molts van ser colpejats, a d'altres se'ls van velar les fotografies, i fins i tot a alguns se'ls va retirar el carnet de premsa... I alguns van ser atacats per grups de policies de civil, que feien la feina bruta que no es volia que es veiés fer als antidisturbis.

Posar la transició sobre la taula

El llibre de Ballester i Vicente comença amb una cita del poeta Marcos Ana, que va passar 22 anys a les presons franquistes: "Mucha gente dice que hay que pasar página, y yo digo, sí, pero después de haberla leído. No es posible que después de 40 años de dictadura arranquemos esa página de la historia para que se la lleve el viento del olvido". Corre, democràcia, corre radiografia amb detall aquell període i permet analitzar-lo en perspectiva. Els autors s'estalvien qualificatius i, sovint, es dediquen a descriure la situació de forma minuciosa, incloent els diferents escenaris. La primera part del llibre se centra en l'anàlisi global dels fets, i fa un repàs de les seves causes, a partir d'un exhaustiu buidat de premsa local i estrangera, i de la consulta, sobretot, dels arxius de la Delegació del Govern espanyol. En aquest apartat, també fan un estudi estadístic que permet entendre l'evolució de les protestes. A la segona part del llibre fan un anàlisi de les principals mobilitzacions que van tenir lloc en aquells anys. Un tercer bloc se centra en els aparells repressius i analitza com les lògiques del franquisme van perdurar en els cossos i forces de seguretat de l'Estat durant la transició. No és estrany que els manifestants reclamessin sovint la dissolució dels cossos repressius, una de les demandes de la transició que mai no es va assolir. I l'apartat final del llibre se centra en les víctimes mortals d'aquests fets, i tot i els seus esforços, els dos historiadors autors de l'obra, en alguns casos no troben forma d'aclarir què va passar, perquè s'han d'enfrontar a una operació d'ocultació dissenyada per les autoritats de l'època. Però, globalment, aconsegueixen el que volien: donar veu a tots aquells que van oposar-se al manteniment de l'autoritarisme i que van lluitar per les nostres llibertats, i que massa sovint han estat oblidats als programes de televisió o a les memòries dels polítics. Corre, democràcia, corre és un treball que, dissortadament, 40 anys després dels fets continua essent necessari, per entendre el nostre passat i per entendre el nostre present.