"Cultura, el paperet darrere el qual K amaga el seu determini obstinat de fer calaix com un simple botiguer. Perquè aquesta és la seva 'cultura': comptar cèntims i més cèntims i fer muntanyetes de més cèntims i alçar la vista amb avarícia darrere de la muntanyeta i exclamar 'més, més cèntims!'. Més cultura". Miquel Adam. L'amo (L'altra editorial, 2021)
—Qui guanyarà?, em pregunta l'Ashok.
L'Ashok és el taxista que em porta a Montjuïc, al Museu d'Art Nacional de Catalunya, on se celebra la gala del 70é premi Planeta, el del milió d'euros. "Conductor professional", diu la seva targeta de visita. Són les set de la tarda i la Ronda Litoral va carregada. Hi ha temps per xerrar. M'explica que és de l'Índia, de la capital, de Nova Delhi.
—Quan vaig marxar era una ciutat de 10 milions d'habitants. Crec que ara són el doble.
L'Ashok fa vint anys que viu a Catalunya. A Barcelona. Al Passeig Maragall.
—Tu ja ets català, Ashok
—Jo sóc català. Estic bé aquí. Molt bé, però a vegades enyoro casa meva. Però va, qui guanyarà?
—No ho sé, li reconec, conscient que, a aquestes hores, soc l'únic periodista cultural del país, molt probablement de tot el planeta, que no sap el nom del vencedor del premi.
Jurat del premi Planeta 2021, el del milió d'euros. Foto: Sergi Alcàzar
El ball de la Ventafocs
La cerimònia del premi Planeta va d'això, de ser el primer a rebre la filtració del guanyador o la guanyadora del (a partir d'aquest 2021) milió d'euros i mirar la resta de convidats amb somriure altiu. Va d'això i d'anar ben guapo.
Aquesta nit és com el ball de la Ventafocs, amb tota la gent bonica i rica de la ciutat: reis i reines, polítics i polítiques, empresàries i empresaris, presidents de clubs de futbol, periodistes esdevinguts celebritats i també alguns escriptors i escriptores, vivint la seva particular nit de la cultura. Amb ells i elles, periodistes mileuristes amb vestits nous que els han costat la meitat del seu sou, embriagats per haver estat convidats o enviats a explicar una gala en què soparan com a monarques i tornaran a casa amb un bolígraf commemoratiu. Jo ja he perdut el meu.
Els dos WhatsApps
Deuen ser les 10, dues hores després d'haver arribat al Museu d'Art Nacional de Catalunya, d'haver presenciat mig hipnotitzat l'entrada, una darrera l'altra, de les celebritats, d'haver instal·lat el meu portàtil a la diminuta sala de premsa i haver mig redactat ja la notícia. D'haver tastat els aperitius (acceptables) amb què comença el banquet, d'haver-me begut la primera cervesa que aconsegueixo que em rescati miraculosament un cambrer com si es tractés d'un tresor amagat, de menjar-me la meitat del primer plat: una mena de tallarines vegetals amb llagostins (res de l'altre món), d'escoltar la hiperbòlica oda del president del grup Planeta, José Creuheras, a Felip VI i Letizia (interessant exercici d'observar qui s'aixeca i qui no a aplaudir quan l'home més poderós de Planeta finalitza el discurs). De tastar el llom de lluç que ens serveixen de segon (bé) i d'aconseguir, encara més miraculosament, una segona cervesa... Tot això just abans que m'arribi la filtració. Són dos whatsapps:
—La guanyadora és Carmen Mola
—Són tres escriptors que publiquen en equip amb pseudònim
Baaaaam! Comparteixo la informació amb els companys de taula, més que res per dur la contrària: si tothom, endut per la síndrome 'el meu tresor' d'El Senyor dels anells, calla, jo ho escampo entre els que m'envolten. Hi ha res més bonic a la vida que compartir i regalar? L'enviada especial de France-Presse que, com jo, és la primera vegada que assisteix a la gala, em mira incrèdula quan li avanço la notícia. Les companyes del 24 hores de TVE em prenen més seriosament. De fet, m'expliquen que al matí havia saltat un tuit que deia alguna cosa així com "el Planeta mola". Plata no és, or tampoc.
Panoràmica dels convidats a la gala del premi Planeta 2021. Foto: Sergi Alcàzar
Mola o no mola
Marxo corrents a la sala de premsa i acabo de redactar la peça. Busco i cerco informació a la xarxa sobre Carmen Mola. Se sap molt poca cosa sobre una de les escriptores que més llibres ha venut en els darrers anys. Autora de la saga La novia gitana, es creu que és una professora d'institut nascuda a Madrid el 1974. Res més. Al Planeta s'hi ha presentat sota el pseudònim Sergio López amb la novel·la Ciudad de fuego. "L'enigmàtica Carmen Mola guanya el Planeta del milió d'euros", titulo.
Torno al convit a temps per cruspir-me les postres, el millor del sopar, una deconstrucció del pa amb oli i sal i xocolata de tota la vida, i presenciar com Creuheras desvela el nom de la finalista i el de la guanyadora. Porto l'ordinador amb mi per si hi ha cap sorpresa o detall d'última hora que em faci modificar l'article.
Aleshores em passa, Creuheras anuncia la finalista: Paloma Sánchez-Garnica amb Últimos días en Berlín, novel·la presentada amb el títol Hijos de la ira i el pseudònim de Yuri Zhivago. Amb els nervis, em confonc, i crec que acaben d'anunciar la guanyadora i que el meu delator ha fallat. Canvio l'article de dalt a baix. "Paloma Sánchez-Garnica guanya el Planeta del milió d'euros", reformulo l'article. I no m'assabento quan anuncien que sí, que Carmen Mola és la guanyadora i que Carmen Mola no és una dona sinó tres guionistes homes: Antonio Mercero, Agustín Martínez i Jorge Díaz, que publiquen col·lectivament sota pseudònim.
—Oriol, crec que t'has equivocat, que Paloma Sánchez-Garnica no és la guanyadora, sinó la finalista. La guanyadora és Carmen Mola, m'avisa des de la redacció el meu company Pedro Ruiz (la d'ElNacional.cat és una plantilla d'impersonators: també tenim una Marta Sánchez i hem tingut un Vicenç Pagès).
—Gràcies Pedro, tu sí que moles.
Quan surto del MNAC, l'Ashok ja m'espera a plaça Espanya, hem quedat que l'avisaria una mica abans de marxar i em passaria a recollir.
—Qui ha guanyat? em pregunta només veure'm.
—Doncs encara no ho tinc clar.