Montpeller (corona catalanoaragonesa), 13 de juny de 1262. Fa 760 anys. Es casaven Pere, futur Pere II el Gran, hereu al tron de Barcelona i quart fill —primer mascle— del comte-rei Jaume I i de la seva segona esposa, Violant d’Hongria, i Constança Hohenstaufen, filla única del rei Manfred I de Sicília i de la seva primera esposa i hereva al tron de Catània, Beatriu de Savoia (tot i que hi havia descendència masculina del segon matrimoni). Aquella unió matrimonial comportaria l’ingrés de Sicília a l’edifici polític catalanoaragonès. Però aquesta incorporació no seria fàcil i incruenta, sinó complexa i violenta, i escriuria una de les cròniques bèl·liques més importants de l’edat mitjana catalana: la conquesta de l’estratègica Sicília i l’aparició en escena d’un cos militar que guanyaria un protagonisme destacat en els anys successius: els almogàvers.
Miniatura que representa un nomenament funcionarial
Qui era i d’on venia Constança?
Constança havia nascut a Catània, seu de la cort siciliana, el 1249. Era la primogènita i hereva del rei Manfred i la besneta d’Enric Hohenstaufen (Nimega, 1165 – Messina, 1197). Precisament aquest besavi, Enric, havia estat l’iniciador de la nissaga Hohenstaufen de Catània en casar-se amb la reina titular, Constança I (Palerm, 1154 – 1198), catorzena sobirana de la nissaga normanda Hauteville, que ostentaven el domini de Calàbria i de Sicília des del 1043. Per tant, Constança era el resultat de la fusió de diverses tradicions: la normanda dels Hauteville (d’arrel vikinga), que havien aparegut en aquell escenari meridional al voltant de l’any 1000 com a mercenaris del Pontificat i amb la missió d’expulsar els àrabs, i la germànica dels Hohenstaufen (d’origen neerlandès), que exercien com una les famílies més poderoses del Sacre Imperi Romanogermànic.
Què va passar amb el pare de Constança?
La història de Manfred va tenir un recorregut tràgic que explicaria la posterior reacció de la filla i del gendre; és a dir, la conquesta catalana de Sicília. Manfred I (Venosa, Calàbria siciliana, 1232 – Benevento, Estats Pontificis, 1266) havia arribat al tron en circumstàncies difícils. Era un fill de ventura de Frederic II (el primer Hohenstaufen-Hauteville al tron de Catània), i havia estat oportunament legitimat poc abans de la mort del seu pare. El 1258, avançant per la dreta i per l’esquerra germanastres i nebodastres, va ser coronat rei per les classes populars sicilianes. Però el desconfiat papa Innocenci VI el va conduir a un camp de batalla que seria una trampa: allà seria assassinat i usurpat per Carles d’Anjou (1266), el preferit del Pontificat per a governar Sicília.
L’exili dels partidaris de Manfred
La mort de Manfred i la seva suplantació per part de l’Anjou es van escampar per les temperades Calàbria i Sicília com una bufada d’aire gèlid. La majoria de les famílies nobiliàries del regne —d’origen normand— se'n van anar a l’exili, perseguides per la brutal repressió angevina i pontifícia. I el seu destí va ser, per raons evidents, Barcelona. Constança, la filla i hereva de l’assassinat Manfred, els va reclamar i els va acollir a la capital catalana; naturalment amb el vistiplau del sogre, el comte-rei Jaume I. Entre aquell massiu exili hi havia la família Llúria, procedents de la Calàbria siciliana, que portaven un joveníssim Roger que es formaria com a militar a la cort de Barcelona i que, setze anys més tard, seria l’almirall de l'armada catalana en l’operació de conquesta de Sicília. Aquella història s’havia començat a escriure amb l’exili dels manfredians (1266).
La reacció catalana
La reacció catalana no va ser immediata. La cancelleria de Jaume I estava totalment abocada a l’empresa valenciana. Vint-i-un anys abans de l’assassinat de Manfred (1244), les tropes de Jaume I havien assolit el port de Biar (entre Alcoi i Villena), considerat, en aquell moment, el límit meridional de l’expansió catalanoaragonesa. Però calia fortificar la nova frontera i repoblar aquell ampli territori -—guanyat en tan sols quinze anys (1229-1244)—, que quasi duplicava els dominis matrius. Fins més enllà de la mort del rei conqueridor (1276), les energies catalanes van estar quasi exclusivament orientades a consolidar la conquesta, repartiment i colonització del nou regne valencià. Però això no volia dir que la cancelleria barcelonina renunciés a noves empreses expansives. El matrimoni de Pere i Constança tenia una orientació i un propòsit claríssims.
Per què Sicília?
Des de l’antiguitat, Sicília ha estat el passadís obligat per a transitar de la Mediterrània oriental a l'occidental, i a l’inrevés. Des de l’època dels grecs i dels fenicis, fa 3.000 anys, els vaixells que travessen la Mediterrània passen per l’estret de Messina. Però, a més a més, Sicília ha estat, històricament, un dels principals productors de blat d’Europa. A mitjans de la centúria del 1200, els catalans i els francesos —que es disputaven el lideratge naval de la Mediterrània occidental— ja havien fixat la mirada sobre l’illa de Sicília. El matrimoni de Pere i Constança o l’assassinat de Manfred i la usurpació del seu tron per part de Carles d’Anjou es contextualitzen en aquell paisatge de rivalitat entre les cancelleries de Barcelona i de París i entre les potentíssimes classes mercantils catalanes i francoprovençals.
Els almogàvers
La cancelleria de Barcelona va promoure una rebel·lió popular contra els Anjou en l’episodi conegut com les Vespres Sicilianes, la massacre de més de quatre mil militars francesos (abril, 1282) que prepararia el terreny per a una intervenció militar de gran abast (agost-setembre, 1282). En aquella operació, que se saldaria amb la derrota i l'expulsió de l’Anjou i la coronació de Constança, hi va tenir un paper protagonista un cos d’infanteria lleugera catalana anomenat almogàvers. Aquest cos no era de nova creació (era una milícia formada per convictes i fundada al segle XII), però a Sicília, al bàndol de la reina Constança, guanyarien una operativitat com no l’havien tingut mai. Tant és així, que de Sicília passarien a la Mediterrània oriental i conqueririen i fundarien els ducats catalans d’Atenes (1311) i Neopàtria (1319).
