Catània (regne de Sicília), 11 d’abril de 1361. Fa 661 anys. Constança d’Aragó i de Navarra, filla primogènita del comte-rei Pere III de Barcelona i IV d’Aragó (Pere lo terç) i de la seva primera esposa Maria de Navarra, es casava (o més ben dit, era casada) amb el rei Frederic III de Sicília, de la branca siciliana dels Bel·lònida. Constança era hereva d’hereus (els seus pares eren els primogènits causals de les seves respectives cases); i Pere III hi va veure una gran oportunitat i la va presentar, repetidament, com a la seva successora. Però la traïció dels estaments nobiliaris aragonès i valencià, que pretenien obtenir una quantiosa contrapartida a canvi de trencar la tradició patriarcal del tron de Barcelona, va impedir que Constança es convertís en l’hereva més poderosa d’Europa. La reina que hauria canviat, per sempre, la història de Catalunya.
Qui era i d’on venia Constança?
Constança (Poblet, 1343 – Catània, 1363) era la filla primogènita de la parella formada per Pere III i Maria de Navarra. Pere III (1319-1387), fill d’Alfons III de Barcelona i IV d’Aragó i de la seva primera esposa Teresa d’Entença, no era el primogènit de casa seva, però exerciria com a tal: el precedien un noi, Alfons, que va morir prematurament (1317), i una noia, Constança, que va ser ràpidament apartada de la successió per la seva condició de gènere. I el cas de la mare, Maria (1330-1347), era similar. Filla dels reis navarresos Felip i Joana, havia guanyat la primogenitura en el moment en què la seva germana gran, també Joana —com la mare— havia professat la carrera religiosa. Però l’hi havia quedat en precari —si més no, els drets successoris— quan va néixer el seu germà petit Carles (1332-1387), que acabaria regnant a Pamplona com a Carles II.
Què pretenia Pere quan la va proclamar hereva al tron?
Pere III sempre va ser molt conscient de les oportunitats que li brindava el seu matrimoni amb Maria de Navarra, només havia d’esperar que les circumstàncies li fossin favorables per intervenir a Navarra i reclamar la corona per a la seva esposa. Aquestes polítiques eren freqüents, i el seu avantpassat Pere II ja ho havia posat en pràctica, precisament, a Sicília (1282), quan els almogàvers havien conquerit l’illa per restaurar la legítima reina, la seva esposa Constança Hohenstaufen. Però Maria va morir prematurament, amb tan sols vint anys d’edat, per les complicacions derivades del seu quart embaràs i part. Aquell luctuós succés es va emportar la mare i el nadó, Pere (1347), el primer i únic mascle de la parella. I la figura de Constança —que tan sols tenia quatre anys— es va convertir en una peça rellevant del tauler d’escacs polític.
L’ambició de Pere III
Pere III ambicionava convertir-se en el monarca més poderós de la península Ibèrica; però, sobretot, buscava una sortida a l’Atlàntic. En aquell moment (mitjans del segle XIV) les rutes de navegació atlàntiques (cap al golf de Guinea o cap al mar del Nord) eren la partida en joc que havia de decidir la primacia naval del món conegut. El regne de Navarra tenia una sortida intermitent al mar (els ports d’Hondarribia i Donibane Lohitzune), que tan aviat tenia sota control com havia perdut en benefici de Castella o d’Anglaterra. Però, en qualsevol cas, tenia una balconada sobre la costa basca (la Baixa Navarra nord-pirinenca), que era una plataforma i un pretext perfectes per accedir a l’Atlàntic. Per raons evidents, Pere III va intentar nomenar hereva a Constança, filla primogènita de la filla primogènita —de facto— dels reis de Navarra.
La traïció aragonesa
Pere III era conscient que els Bel·lònides eren una branca menor de l’extinta família carolíngia. I va cobejar Navarra amb el propòsit de culminar la Marca Hispànica de Carlemany (778-812) que, en el seu moment, havia quedat frenada en la categoria de projecte polític. Pere III ambicionava construir un estat des de la Mediterrània fins a l’Atlàntic, a banda i banda dels Pirineus, i solcat pels rius Ebre i Garona (la memòria d’un passat que proposava la reunió dels mons nord-ibèric i proto-basc de l’antiguitat). Però no va ser possible, perquè la noblesa aragonesa, ressentida pel paper marginal que s’havien reservat a si mateixos, van exigir una bateria impossible de privilegis a canvi del suport a la proclamació de Constança. Aquella tensió derivaria en una guerra, que Pere III resoldria al seu favor a Épila (21 de juliol de 1348).
Pere no guanya ni perd, però Constança perd clarament
Pere III va resoldre la rebel·lió aragonesa i la seva rèplica al País Valencià. Però la seva política exterior va quedar molt tocada. No obstant això, entre els documents del comte-rei destaquen dos fets molt reveladors: el 1349 va morir l’àvia Joana de Navarra, i Pere III va ordenar a les seves filles que es vestissin de rigorós dol, en canvi, els va prohibir viatjar a Pamplona per assistir a la coronació del seu oncle Carles II. Inexplicablement, Pere va renunciar al seu projecte. Es va casar de nou tres vegades, i va engendrar dos mascles que el van succeir i que serien els darrers Bel·lònides (Joan I i Martí I). I l’hereva que hauria pogut canviar la història de Catalunya i d’Europa va ser condemnada a reviure la història tràgica de la seva mare: va morir, també, als vint anys, per les complicacions del seu primer embaràs i part.
Imatge principal: Representació coetània del funeral de Constança. Font: Museu Nacional d'Art de Catalunya.