Els feminismes ens han fet evolucionar la mirada d’una manera accelerada, il·luminant les formes més amagades o més assumides en què es dona la violència. Com quan un raig de llum t’ensenya la brutícia que s’acumula als vidres de la finestra. I que després ja no pots deixar de veure. Últimament, hem assistit al debat de la Llei de garantia de la llibertat sexual (llei del “només sí és sí”), que ha generat crítiques no només per les penes resultants d’aplicar-la, sinó perquè el marc de consentiment positiu assumeix que tota absència de “sí” és un “no” i, per tant, es pot considerar una agressió. El feminisme que ho defensa afirma que vivim en un món en què dir que “no” és gairebé impossible perquè el sexe sempre pot ser un terreny de violència per a les dones. Com explica l’admirada Clara Serra, és arriscat perquè ens col·loca en una posició especialment paternalista que infantilitza les dones i que paradoxalment reforça la idea que hem de ser ultraprotegides i que per tant no som subjectes capaços d’actuar sinó objectes que necessitem que algú altre actuï per nosaltres. Legislar partint de la base que les dones no podem dir mai que “no” i que per això l’estat ha de dir-lo per nosaltres ens fa ser més lluny d’aquest “no”, que és empoderador i claríssim, potser més que un sí que et pot exposar i comprometre: dir que sí a què? Dir que sí fins on? Puc canviar d’opinió si he dit que sí? La idea del consentiment positiu, doncs, és que per ser efectiu hauria de ser un consentiment continuat.

Legislar partint de la base que les dones no podem dir mai que “no” i que per això l’estat ha de dir-lo per nosaltres ens fa ser més lluny d’aquest “no”, que és empoderador i claríssim

Parlar del consentiment és controvertit perquè té mil capes i matisos i perquè sovint confon, com defensa Serra, la voluntat amb el desig. El consentiment té a veure amb la voluntat, amb allò que decideixo. Puc desitjar una relació sexual i dir que no la vull (i vulnerar aquest “no” és una agressió). Puc dir que sí a una relació sexual que no desitjo (no és el més ideal, però pot passar i no és una agressió). Confondre-ho és admetre que no prenem decisions més enllà del nostre desig i també que sempre sabem què desitgem i com, que el sabem preveure. Com diu Katherine Angel a El buen sexo mañana, el desig no està a l’espera, perfectament format a dintre nostre. A vegades sorgeix de la interacció, a vegades descobrim coses que no sabíem que volíem, a vegades descobrim el que volem només quan ho fem. El que és perturbador és que aquesta falta de certesa sigui aprofitada per coaccionar o assetjar. Partim, doncs, diu Angel, d’una premissa complicada i perillosa, i és que no hauríem de tenir-ho tot claríssim per estar fora de perill. 

El més execrable deu ser que aquesta justificació no només servia per fer creure a les víctimes que elles també n’eren còmplices i culpables, sinó que possiblement el deixava dormir tranquil a ell

Ara bé, dit tot això, és importantíssim que les lleis sàpiguen analitzar molt, molt bé les situacions en què una dona no pot dir que no. Pensem en si va beguda o drogada. Pensem si hi ha una situació de poder i ha de dir que no, per exemple, el seu superior a la feina o el seu professor i pensem en l'efecte paralitzant que pot provocar la por. Pensem en els testimonis d’El Sostre groc i en totes les estratègies dels agressors per confondre unes noies que, recordem, eren menors i eren les seves alumnes. Hi ha una frase depravada del documental que encara em ronda, “no hauria d’haver deixat que això passés”, en què el professor col·locava la responsabilitat en elles (que no buscaven que això passés i que no podien decidir que això no passés). El subtext és la misèria del manipulador: “sé que no està bé que passi, però m’agrades tant, ets tan madura, ets tan especial i única que ha passat”. El més execrable deu ser que aquesta justificació no només servia per fer creure a les víctimes que elles també n’eren còmplices i culpables, sinó que possiblement el deixava dormir tranquil a ell. Espero que ara no hi dormi gens, al Brasil o on sigui. Espero que tot el que ens ha il·luminat el feminisme podreixi també per sempre la pau dels agressors.