En tota l'escena n'hi ha per sucar-hi pa, creguin-me. Un pla seqüència de gairebé cinc minutassos que riu-te'n tu del de Touch of Evil. De fet, la pel·lícula del vallenc Ignacio F. Iquino va ser rodada molt abans que la d'Orson Welles, l'any 1941, quan les bombes de l'aviació italiana encara fumejaven entre les runes de Barcelona. En una portuària taverna de l'extint barri Xino (El Tritón), un personatge bogartià i una sort de Popeye dels baixos fons segueixen els passos, entre les taules del local, d'una cupletista que interpreta la cançó Tatuaje. Durant el trajecte, dins d’una atmosfera a la qual s'endevinen olors de cassalla, tabac i forts efluvis inguinals, veiem un batibull racial i humà on abunden les samarretes de ratlles, les pipes i les gorres de mariner, però també manobres que beuen porró a gallet, grups de noies boyish que fumen displicents, parelles d’homosexuals, parelles interracials i un capteniment en general llicenciós, diguem-ne, poc propi d'una escena rodada a inicis del franquisme.
Evidentment, aquest metratge de la pel·lícula La culpa del otro va ser rotundament censurat. Qui sap si impedint així que la intèrpret, la ignota cantant catalana Nitta María, aconseguís la fama en estrenar la cançó que poc després popularitzaria una altra cantant, valenciana per més senyes, que gaudia de prestigi mundial: Concha Piquer. Doña Concha, ‘La Gran Señora de la Copla’. La cantant que sent només una nena va conquistar Broadway i París, i va tornar per omplir de flors els camerinos dels majors teatres espanyols. I malgrat això, avui, com Nitta María, com la cobla mateixa, ha caigut en l'oblit. O així seria si no fos pel talent de gent com la dibuixant Carla Berrocal o la investigadora, escriptora i activista Lidia García.
El còmic és un sensacional retrat-homenatge d’aquesta cantant, actriu i empresària teatral, una dona forta i independent en una època i un país on les dones no podien ser-ho
Un cadàver surant al riu Hudson
El còmic Doña Concha: La rosa y la espina (Reservoir Books, 2021) és un sensacional retrat-homenatge d’aquesta cantant, actriu i empresària teatral, una dona forta i independent en una època i un país on les dones no podien ser-ho. No és ni pretén ser una biografia exhaustiva, sinó més aviat una aproximació a alguns episodis vitals i trets temperamentals de l'artista, contrastats amb les entrevistes que va mantenir l'autora amb persones expertes en la matèria: Martín de la Plaza (biògraf no autoritzat), Stephanie Sieburth, (hispanista i autora de l’inspiracional assaig Coplas para sobrevivir) i Lidia García (investigadora i divulgadora de les accepcions més empoderadores de la cobla). I a manera de separador entre capítols, una historieta muda intercalada, en pàgines salmó, a la qual es narra l'intent de violació que va sofrir la cupletista al seu pis de Manhattan, i que va saldar-se amb el cadàver de l'agressor surant al riu Hudson… Així les hi gastava la Piquer.
Després està l'ús que el règim fa de la cobla, perquè s'acabava de prohibir l’eusquera, el català i el gallec. Volen esborrar tota aquesta música i reemplaçar-la per l'andalusa per a convertir-la en música espanyola
Parla Carla Berrocal, l’autora: “Jo arribo a Concha Piquer a través de la meva àvia, i no perquè la meva àvia escoltés molta cobla, sinó perquè quan va adquirir una demència senil i el meu pare va començar a cuidar d'ella a la residència, vam decidir en un moment donat posar-li música per a veure si reaccionava una mica. I comencem a posar-li música de la seva època: tangos, boleros i tal. I també cobles, clar. La imatge que jo tenia de la cobla, evidentment, és la de, potser ja cada vegada menys, en el seu moment tenia molta gent: la d'una cosa carrinclona, d'herència franquista, a les antípodes d’allò subversiu. Recordo que quan vaig dir-li al meu pare que volia fer un còmic sobre la Piquer ell va dir-me: "Però aquesta no era molt fatxa?". Sempre ha tingut aquesta imatge, sobretot en la generació del meu pare. Però arran d'aquest contacte vaig començar a gratar una mica i vaig adonar-me que era possible donar-li altres lectures. La cobla és un gènere en el què el lloc d'enunciació és totalment femení: són històries de dones cantades per dones i per a dones. Quina curiositat també que aquest tipus de música hagi estat silenciada! Va ser un gènere tradicionalment femení, i, com tot allò femení, es tendeix a silenciar. Tradicionalment, l'esquerra va renunciar a la cobla perquè va identificar-la erròniament amb valors del franquisme (que sens dubte va intentar instrumentalitzar-la). Ara ha passat temps suficient perquè puguem aproximar-nos a ella amb una mirada molt més desprejudiciada.”
Si no puc portar peineta, la teva revolució no m’interessa
El terme 'cuplet' deriva del francès 'couplet', que, al seu torn, s'origina en el llatí 'copulare' (anar-se’n a l’hort, campanejar-se, fotre un pinyol, llaurar el bancalet, sucar el melindro…) Follar, vaja. Una sana i alegre pràctica —quan es practica lliurement, clar— que dista molt de les activitats preconitzades pel nacionalcatolisme. Stephanie Sieburth ho explica de meravella al còmic: “(la cobla) neix amb la República i (…) fa perviure alguns valors de la República en el feixisme (…). Després està l'ús que el règim fa de la cobla, perquè s'acabaven de prohibir l’eusquera, el català i el gallec. Volen esborrar tota aquesta música i reemplaçar-la per l'andalusa per a convertir-la en música espanyola. Des del poder s'intenta instrumentalitzar-la, però mai funciona del tot, perquè la gent de tots els signes polítics estima la cobla. El que passa és que després, al tardofranquisme, es comença a escoltar el rock internacional (…). Amb el temps, la cobla es converteix en un clixé, ja no és aquella cosa rebel (…), els joves la rebutgen. I després, a més, està l'esquerra i els comunistes que diuen rebutjar la cobla perquè és una 'merda franquista'. Però diguem que hi ha alguna cosa de veritat allà. És cert que s'intenta usar la cobla, però d'altra banda és un exemple de com la dictadura aconsegueix falsificar el relat. I ho aconsegueix. La gent desconeix la seva història."
Estem parlant d'amors moltes vegades forçosament clandestins, de relacions frustrades, d'ostracisme social, de moltes qüestions amb les quals la comunitat LGBTI podia sentir-se representada
Lidia García és una altra de les enteses que apareix al còmic de Berrocal. També coneguda com ‘The Queer Cañí Bot’ és autora del llibre ¡Ay, campaneras! Canciones para seguir adelante (Plan B, 2022) i del pòdcast homònim, on va dedicar-li un programa a Concha Piquer. “Va ser una estrella la carrera de la qual coincideix durant molts anys amb el franquisme, la qual cosa no vol dir que fos una artista de Franco. De fet, ella mai va presentar una adhesió particularment entusiasta del Règim ni moltíssim menys”, m’explica la divulgadora. Si bé és veritat que Concha Piquer tenia amistats i llaços laborals amb destacats franquistes, en una ocasió van retirar-li el passaport per declinar una invitació de Carmen Polo. I mentre Lola Flores i Juanita Reina —la seva nèmesi empeinetada— van acudir nombroses vegades a actuar a les caceres i recepcions de Franco, curiosament, la Piquer només va anar-hi un cop. I va fer-ho per cantar Ojos verdes, cançó nascuda d’una reunió al cafè La Granja Oriente de Barcelona, l’any 1931, entre Rafael de León, Miguel de Molina i Federico García Lorca, tots tres homosexuals, i que patiria després la censura del règim, arribant fins i tot a ser prohibida la seva radiodifusió. Quan l’artista va retirar-se a descansar al seu camerino, el Jefe de la Casa Civil de Su Excelencia va venir a dir-li que el dictador volia que tornés a sortir a cantar, a la qual cosa la indòmita cupletista va respondre: “Digui-li que en aquest moment em disposo a berenar, i que si vol escoltar-me de nou li reservaré una llotja al teatre on actuo.” Mai més van convidar-la. De fet, el règim va multar-la en més d’una ocasió per fer cas omís als dictats de la censura, però ella preferia pagar multes a interpretar les seves cançons deformades pels censors.
Les coses del ‘queerer’
Tornant a Ojos verdes, Miguel de Molina (antic amic de la Piquer que va haver d'exiliar-se a l'Argentina després de la pallissa que li van propinar tres falangistes) va declarar, anys més tard, que a la conversa d’on va néixer la cançó els tres poetes van parlar, amb l’ànim exaltat, de mariners d'ulls verds. “El vincle entre la cobla i tot allò LGBTI és present des dels començaments del gènere”, continua explicant-me la Lidia. “El món de l'espectacle sempre ha estat una mena d'espai de llibertat vigilada, fins i tot en societats molt tancades, en el qual, per la seva pròpia naturalesa, es permetia una obertura que no es donava en altres àmbits. A més, la cobla, per les històries que explica, desperta específicament aquests espais d'identificació també per al col·lectiu LGTBI. Al final estem parlant d'amors moltes vegades forçosament clandestins, de relacions frustrades, d'ostracisme social, de moltes qüestions amb les quals aquesta comunitat podia sentir-se representada. I respecte a la recepció del gènere, si bé el seu moment àlgid va ser el d'una cultura absolutament de masses, per i per a tothom, és cert que gran part de la pervivència de la cobla fins a l'actualitat es deu a l'entusiasme del públic LGTBI.”
Perquè es important reivindicar la cobla i la figura de Concha Piquer, i perquè el còmic és una eina eficaç per fer-ho? “Jo soc una dibuixant de còmics i m'he acostat a això des d’allò artístic, no des de l’acadèmia”, diu Carla Berrocal. “La cobla guarda uns certs paral·lelismes amb el còmic: tradicionalment, els dos llenguatges han sofert molt de desprestigi per considerar-se ‘baixa cultura’. Em feia gràcia que dues coses que sempre han estat populars i mal vistes s'unissin. Això és el més bonic quan fas un còmic, o un còmic periodístic, donar veu a coses que potser són una mica llunyanes, o que no t'havies plantejat mai, i fer-ho consumible per a tothom.” Lidia García clava la banderilla: “A més de la qualitat poètica i el llegat artístic de moltes de les obres mestres del gènere, també és part de la nostra memòria sentimental i de la nostra història cultural, i per tant la seva reivindicació és absolutament pertinent.”