Noyon (regne de França), 3 de juliol del 987. Fa 1.038 anys. Adalberó, arquebisbe de Reims i cardenal primat de França, coronava Hug Capet. Feia sis setmanes (Compiègne, 22 de maig del 987) que el rei Lluís V —el darrer monarca de la nissaga carolíngia— havia mort, prematurament i sense descendència. I feia quatre setmanes (Senlis, 1 de juny del 987) que una assemblea de barons feudals del nord del regne (la vella Austràsia, històrica matriu del domini franc) havia elegit Hug, membre d’una branca menor de la família reial, per a rellevar el darrer carolingi. La coronació d’Hug Capet reuniria la representació més granada del poder franc (aristocràcia nobiliària i jerarquies eclesiàstiques).
Hug Capet, el candidat amb més suports
Aquell acte no es va celebrar a la catedral de Reims —espai habitual per aquest tipus de cerimònies—, sinó a Noyon, seu primigènia de la monarquia franca (segles V i VI), perquè es volia reafirmar la unitat del regne de França —qüestionada per les lluites internes entre les branques menors de la família reial que es disputaven el relleu al tron— i perquè es volia coronar el candidat que més s’havia compromès amb el projecte polític de reunificació del vell Imperi de Carlemany (segles VIII i IX). Però en aquella cerimònia hi havia una absència destacada: la de Borrell, comte de Barcelona i marquès de Gòtia, i, per tant, màxim representant del poder central a l’extrem sud del regne.
Per què Borrell no va acudir a la coronació del nou rei?
Els motius pels quals Borrell II, comte de Barcelona i marquès de Gòtia, no va acudir a la coronació del nou rei, són ben coneguts. El més conegut és el que tenia relació amb un fet esdevingut poc abans: l’atac del general andalusí Almansor al comtat i ciutat de Barcelona (juny, 985) —que es va saldar amb milers de víctimes i captius entre els barcelonins— i el silenci del rei de França —llavors, encara, Lotari I, el penúltim carolingi. L’incompliment del deure de defensa militar d’un senyor cap al seu vassall —en aquest cas, del rei Lotari cap al comte Borrell— i que era un dels eixos fonamentals en l’arquitectura de poders del règim feudal, va tenir un gran pes en la decisió del comte barceloní.
Qui és qui: Hug i Borrell
Però en l’absència de Borrell, que representaria la no renovació del pacte de vassallatge —és a dir, el trencament de l’instrument polític i jurídic que, en aquest cas, establia i regulava la relació de poder entre el poder central i la seva representació a la Marca de Gòtia—, hi va haver un segon motiu, menys conegut, però que també va tenir molt de pes. Aquesta segona causa seria que Borrell també era membre d’una branca menor de la família reial: era net de Guifré el Pilós (comte dependent, però el primer que transmet el càrrec hereditàriament) i de Guinidilda (rebesneta de l’emperador Carlemany). I si el nou rei Hug Capet era rebesnet d’una neboda política de Carlemany, Borrell era net d’una rebesneta de l’emperador.
La gran diferència entre Hug i Borrell
No obstant això, Borrell mai no es va proposar per a succeir els carolingis. Tenia una relació consanguínia amb la família reial —els carolingis— i era el màxim representant del poder central a la Marca de Gòtia. Però era el governant d’una regió perifèrica i marginal, situada als confins del regne, el far south de França. En canvi, Hug era el comte de París, i malgrat que la vella Lutetia Parisiorum dels romans encara no era la capital del regne (ho seria a partir de la coronació del Capet), era la seu del govern d’un territori feudal situat en la centralitat geogràfica i política del regne, és a dir, allà on es creaven i neutralitzaven conspiracions, i allà on es deposaven vells reis i es nomenaven nous monarques.
Hug, el reunificador
Dit d’una altra manera, d'ençà que la nissaga carolíngia presenta símptomes evidents d’esgotament (durant el regnat de Lotari I, 954-986), Hug Capet esdevé un dels candidats més ferms per a rellevar al tron la vella dinastia fundada per l’avi de Carlemany (segle VIII). La cursa política d’Hug, la que tenia l’objectiu de conduir-lo al tron de França, començaria ben aviat, quan hereta el comtat de París (960). Des de la seva talaia, va esdevenir el líder d’un dels dos partits baronials que advocaven per la reunificació dels tres regnes resultants de la fragmentació de l’Imperi carolingi (el 843, els tres nets de Carlemany s’havien dividit el patrimoni de l’avi). I aquest posicionament li va valer el decisiu suport d’importants personatges del moment.
Gerbert, la baula perduda
Un dels grans suports d’Hug Capet va ser Adalberó, representant del pontífex al regne de França, que li va aplanar el camí i el va coronar. Però un suport tan evident també tenia les seves ombres. I una d’aquestes era el seu secretari, Gerbert d’Orlhac... amic personal de Borrell de Barcelona!!! Gerbert (945-1003) havia estudiat matemàtiques i astronomia al monestir de Ripoll (967-970) i havia forjat una estreta amistat amb el seu mestre, el bisbe Ató de Vic, i amb el sobirà d’aquells dominis, el comte Borrell de Barcelona. Així doncs, com era possible que Gerbert —que tenia un grau d’influència important cap a Borrell— no hagués intervingut per a fer canviar d’opinió el comte barceloní?
Hug Capet es treu la màscara
Les fonts documentals revelen que Hug Capet —conscient de la força que havia reunit— va mostrar el seu veritable rostre poc abans de la coronació. Prèviament, havia pactat amb l’arquebisbe Adalberó, que, un cop coronat i amb l'objectiu de la reunificació, se sotmetria al vassallatge d’Otó III, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (una de les tres fraccions sorgides de la divisió del patrimoni de Carlemany). Però poc abans de la cerimònia, proclamaria que el seu veritable objectiu era expulsar Otó III del tron germànic i esdevenir l’actor principal de l’obra reunificadora. En aquell context de desconcert, Hug Capet va ser coronat per a evitar una guerra civil i la divisió de França, però Adalberó i Gerbert —l’amic de Borrell— van retirar-li el suport.
Carles de Lorena apareix en escena
Adalberó i Gerbert van girar la mirada cap a un altre dels candidats a ocupar el tron, que, en aquella cursa, havia estat superat per Hug: Carles, duc de Lorena i oncle patern del difunt rei Lluís V, el darrer carolingi i, per tant, membre de la família reial també. Aquesta aliança es va forjar en un context molt complex, perquè Carles no tenia cap punt en comú amb l’arquebisbe. També era partidari del projecte reunificador, però el volia liderar i, a diferència del seu rival Capet, mai no se n’havia amagat. I, en la seva cursa al tron, havia intentat enderrocar Hug i Adalberó, acusant el clergue de tenir una relació sexual amb la reina. Adalberó es va veure obligat a defensar-se en un judici molt polèmic. Però, tot i això, la memòria de l’arquebisbe era molt selectiva, i poc després de la coronació d’Hug va oferir el suport de l’Església a Carles.
El perquè de tot plegat
La decisió d’Adalberó va precipitar el regne cap a un escenari de guerra civil. I aquesta guerra és la que dona resposta a la pregunta que formula el títol de la peça: Per què quan el comte Borrell s’independitza, el rei Hug Capet no reacciona? Doncs perquè el nou rei va haver d’esmerçar tots els seus esforços a derrotar, no tan sols el partit de Carles i Adalberó, sinó també tota la dissidència que amenaçava el seu poder i que s’havia sumat al conflicte aprofitant el clima de crisi. Durant aquells primers i decisius anys del seu regnat (987-993), no va tenir prou capacitat militar per a ocupar-se, també, d’aquells comtats llunyans de l’extrem sud del regne que havien escapat del seu control. Després, quan va poder, ja era tard.