Barcelona, 5 de gener del 1934. Fa 92 anys. Onze dies després de la mort del president Macià. El Parlament de Catalunya feia efectiu el Reglament de la Generalitat, que establia que, en cas que el president del país morís en l’exercici del càrrec, no es convocarien eleccions anticipades, sinó que seria rellevat pel president del Parlament fins a esgotar la legislatura. Fent ús d’aquest reglament, el Parlament proclamava Lluís Companys —president de la cambra legislativa catalana— nou president de la Generalitat de Catalunya. Ho havia de ser fins a completar la legislatura (novembre, 1932 – novembre, 1937). Però Companys no va ser un president continuista, sinó que va imprimir un canvi d’orientació substancial al govern.
El paisatge on neix ERC
ERC va néixer unes setmanes abans de les eleccions municipals del 1931. Però aquells comicis no eren una convocatòria electoral més; eren els primers des del cop d’estat de Primo de Rivera (setembre, 1923), perpetrat amb l’entusiàstica col·laboració del rei Alfons XIII —que conservaria la seva posició de cap d’estat— i que havia posat fi a mig segle de règim constitucional (1874-1923). I els partits republicans que havien sobreviscut a la dura clandestinitat imposada per la dictadura (setembre, 1923 – març, 1931) havien plantejat aquell envit com un plebiscit a la desacreditada monarquia. Els paisatges sociològics català i espanyol es van polaritzar i aquelles eleccions, més enllà del seu propòsit, escenificarien un debat entre monarquia i república.
L’ocàs de la Lliga Regionalista
La Lliga Regionalista, la formació hegemònica a Catalunya des que havia liderat la creació i el triomf electoral de la plataforma Solidaritat Catalana (1907) fins al cop d’estat de Primo de Rivera (1923), hauria pogut recuperar el seu paper protagonista. Però estava profundament desacreditada per la col·laboració d’alguns dirigents del partit amb el cop d’estat i amb el règim dictatorial. Tot i això, l’estratègia del llavors diputat Francesc Macià, fundador i líder del partit independentista Estat Català (1922) i que, des de l’exili, havia adquirit una categoria mítica (gira pels casals catalans d’Amèrica, 1925; Fets de Prats de Molló, 1926, i judici de París, 1927) implicava assegurar la victòria forjant una aliança amb altres formacions ideològicament properes.
El “pecat original” d’ERC
El dijous 19 de març del 1931, tres setmanes i tres dies abans de les eleccions, Macià aconseguia el seu objectiu: la creació d’una plataforma amb garanties de victòria, formada per quatre partits. Dues formacions republicanes, interclassistes i independentistes: el partit Estat Català, fundat el 1922 i liderat per Francesc Macià, i el col·lectiu Grup d’Opinió, liderat per Joan Lluhí i Vallescà i format per intel·lectuals vinculats al diari L’Opinió. I dues formacions republicanes, obreristes i federalistes: el Partit Català Republicà, fundat el 1920 per Lluís Companys i pel difunt Francesc Layret, i la Joventut Republicana de Lleida, liderada per Humbert Torres. ERC naixia amb “dues ànimes”. Era el seu “pecat original”.
El difícil equilibri inicial
Les negociacions de creació de la plataforma ERC (març, 1931) van fabricar un paisatge que escenificaria a la perfecció l’equilibri de pesos d’aquella aliança. Francesc Macià, que era, per les raons anteriorment exposades, el polític més conegut i més valorat per la societat catalana, en seria el líder indiscutible. Però Lluís Companys, que venia del lideratge obrerista dels difícils anys de plom del pistolerisme (1918 - 1923) i que presidia un partit amb una expectativa electoral important (a un nivell semblant a la d’Estat Català), es reservaria un paper gairebé tan rellevant com el de Macià. I, d’altra banda, Lluhí i Torres, des de la seva posició més modesta, contribuirien a equilibrar els pesos d’aquella complexa i difícil arquitectura inicial.
Per què Companys, quan va ser president, va marginar els independentistes?
Companys mai no va tenir l’altura política de Macià. I això es posaria en relleu des del mateix moment en què assumiria la presidència. I així, mentre que Macià, durant el seu mandat (el provisional: abril, 1931 – novembre, 1932; i l’estatutari: novembre, 1932 – desembre, 1933), va ser capaç de projectar l’arquitectura de pesos i equilibris de la plataforma en la formació de governs; Companys, des del precís moment en què es va convertir en estadant de la Casa dels Canonges, maniobraria per a marginar i apartar del govern els independentistes. Un dels casos més sonats seria quan va forçar la dimissió de Miquel Badia i Capell, comissari general d’Ordre Públic i dirigent d’Estat Català, després d’arrestar el furibund fiscal anticatalà Sancho (setembre, 1934).
Companys era, realment, el president de Catalunya?
Durant la direcció de Companys (gener, 1933 – octubre, 1940) es produiria una espiral de fractura que culminaria durant la Guerra Civil espanyola (1936 – 1939). La inexplicable estratègia de Companys als Fets d’Octubre (1934), la conjura d’Estat Català per a eliminar Companys i restaurar l’ordre públic usurpat pels sinistres anarquistes (novembre, 1936) o les gestions de la direcció independentista amb els governs francès i britànic i amb la Creu Roja internacional per a crear una zona desmilitaritzada d’administració internacional a Catalunya (novembre, 1938), rebutjades per Companys, expliquen que, en massa ocasions, l’anomenat president-màrtir va actuar més com el líder de la seva facció que com el president de Catalunya. En massa i inacceptables ocasions s’escenificaria aquell “pecat original”.