i llavors penses que potser tot comença així sense avisar amb una conversa qualsevol amb una mirada que sembla promesa amb la sensació que finalment tot tindrà sentit una casa un futur una vida tranquil·la i sense adonar-te’n comences a adaptar-te a l’altra persona a la seva manera de viure a la seva manera de mirar el món fins que un dia et preguntes quan exactament vas deixar de ser qui eres. Aquest inici —sense punts, sense comes, sense descans i sense espai— imita un recurs narratiu present a la novel·la, on alguns fragments apareixen escrits com un flux de pensament gairebé sense puntuació, un fet que ajuda a posar-se al cap de la protagonista dins en un univers ple de sentiments inconnexos i garbuixos emocionals.
Amb Comerás flores, la seva primera novel·la, l’escriptora gallega Lucía Solla Sobral construeix una història que comença amb una relació sentimental i acaba convertint-se en una exploració incòmoda sobre la violència psicològica. Publicada el 2025, l’obra s’ha consolidat com un dels debuts literaris més comentats recentment i va obtenir el Premi Ojo Crítico de Narrativa.
La protagonista és Marina, una jove que ha acabat la universitat i encara intenta gestionar la mort del seu pare. En aquest moment fràgil, coneix en Jaime, un home vint anys més gran que ella que sembla oferir-li estabilitat i seguretat. Al principi tot sembla encaixar: restaurants elegants, converses brillants i la promesa d’una vida adulta més ordenada. Però, a poc a poc, la relació comença a transformar-se en una forma subtil de control.
L’amor romàntic sota sospita
Un dels grans encerts del llibre és la manera com descriu un tipus de violència que sovint passa desapercebuda. No hi ha grans escenes dramàtiques ni episodis explícits. El que hi ha és una acumulació de gestos, silencis i comentaris que van limitant l’espai vital de la protagonista. La mateixa autora ha explicat que buscava provocar una sensació molt concreta en el lector. “Necessitava que qui llegís s’asfixiés”, explicava en una entrevista a la Cadena SER sobre el procés d’escriptura de la novel·la.
Aquest efecte es construeix a través d’una narrativa que avança lentament, gairebé amb incomoditat. La Marina es troba cada vegada més atrapada en una relació que, des de fora, podria semblar normal. Però des de dins, la seva identitat es va diluint. En aquest sentit, l'autora també ha assenyalat que la història neix de la voluntat d’explicar formes de maltractament que no sempre es reconeixen com a tals. En una entrevista televisiva a RTVE, l’autora explicava que el llibre vol mostrar com aquestes dinàmiques poden instal·lar-se de manera gradual i gairebé invisible. No es tracta d’una violència evident o immediata, sinó d’un procés lent en què petits gestos, comentaris o silencis van transformant la relació. El control pot aparèixer disfressat de preocupació, els retrets es converteixen en bromes aparentment inofensives i, amb el temps, la protagonista acaba qüestionant la seva pròpia percepció del que està passant. Aquesta és una de les idees centrals de la novel·la: mostrar com el maltractament psicològic sovint no s’identifica de seguida perquè no respon als estereotips més visibles de la violència.
Escriure allò que costa posar en paraules
Un altre dels elements destacats de la novel·la és la seva veu narrativa. El text alterna fragments molt precisos amb altres que semblen pensaments escrits gairebé sense respirar —quelcom que s'ha intentat reproduir en el primer paràgraf d'aquest text amb més o menys encerts—. Aquest estil transmet la confusió emocional de la protagonista i reforça la sensació d’ofec que travessa tota la història.
Segons l’autora, aquesta forma d’escriure responia a la necessitat de reflectir el caos interior del personatge. En una altra entrevista, aquesta vegada a Telecinco, explicava que volia que el lector visqués la mateixa desorientació que la protagonista mentre la relació es va deteriorant.
Tot i que el llibre aborda una història dura, Comerás flores també parla d’altres temes: el pas a la vida adulta, el dol, la necessitat d’amistat i la importància de l’entorn quan una relació es torna insostenible. Potser per això la novel·la ha connectat amb molts lectors. Alguns han reconegut en la història situacions o dinàmiques que havien viscut de prop. Però la força real no rau només en el que narra, sinó en com ho fa: exposant sense filtres la fragilitat d’una identitat atrapada, recordant-nos que estimar algú no hauria de significar perdre’s a un mateix, i deixant una sensació incòmoda que persisteix molt després de tancar el llibre.