La meva relació amb la boxa s'ha de remuntar a l'afició del meu avi, que havia acudit a vetllades que se celebraven al velòdrom de Mataró, o al meu pare, que recordava haver vist per televisió l'històric combat de Muhammad Ali contra Foreman a Kinshasa. De tota manera, des d'on escric m'observa un cartell de boxa: "Plaza de toros Monumental. Domingo 23 de abril de 1916. Gran fiesta de boxeo. Jack Johnson contra Arthur Cravan". Sobre Cravan, poeta i nebot d'Oscar Wilde, i el seu pas per la Barcelona neutral durant la Primera Guerra Mundial se n'ha escrit abastament i Isaki Lacuesta li va dedicar una de les seves obres més recordades de documental-ficció. Ara bé, què hi feia l'excampió dels pesos pesats nordamericà Jack Johnson a Barcelona?

El combate del siglo/Kiku Piñol Sala Beckett

El combat del segle de la dramaturga, directora i actriu Denise Duncan, autora resident de la Sala Beckett, i que es pot veure fins diumenge 13 de juny és una resposta a aquest interrogant que permet parlar de la persistència del racisme al llarg del segle XX. Si ahir parlàvem en aquest mateix diari d'El ferrocarril subterrani i la ferida de l'esclavatge, el boxador Jack Johnson va viure en la seva pròpia pell negra la pervivència d'una discriminació heretada dels seus pares exesclaus. Malgrat les tardes de glòria, aquesta herència el va perseguir tota la vida. Una vida al voltant del qual gira l'obra, estructurada en els diversos rounds del combat a cops de puny de Johnson contra l'odi.

Si fa uns anys el teatre català va veure's sacsejat per la qüestió de la representació i les oportunitats dels actors afrodescendents, El combat del segle és una obra escrita i dirigida per una costariquense afrodescendent afincada a Barcelona i protagonitzada per un mallorquí de pares guineans, Armando Buika, germà de la cantant Concha Buika, de l'actor Boré Buika i del polític Guillem Balboa Buika. I, a més, explica una història estretament lligada a la nostra ciutat.

El gegant que no va poder escapar de l'ombra de la discriminació

Arthur John "Jack" Johnson (1878-1946), el gegant de Galveston com era apodat, era un boxador molt particular. No només pel seu estil, que lluny del cos a cos preferia mantenir les distàncies i aprofitar els errors dels rivals per noquejar-los, sinó perquè llegia Shakespeare i li agradava el luxe i portar un alt nivell vida, on no faltaven els cotxes més ràpids, els vestits a mida, el millor beure i les dones més boniques. A més, era un bocamoll i li agradava provocar els combats amb enginy, jocs de paraules i sarcasme. 

El combate del siglo/Kiku Piñol Sala Beckett

L'any 1910 va coronar-se com a campió mundial dels pesos pesats en l'anomenat "Combat del segle" contra James J. Jeffries, la "Gran esperança blanca" que havia de salvar l'honor dels blancs segons el periodista i escriptor Jack London. Es tractava del primer negre que aconseguia arribar al més alt de la boxa, i la seva victòria no va ser acceptada de bon grat. Després del combat, es van produir atacs i linxaments contra negres i les autoritats van posar Johnson al punt de mira. L'excusa per perseguir-lo va ser precisament allò que feia atacava més íntimament als racistes: les seves relacions amb dones blanques. Acusat de travessar la frontera estatal amb una dona blanca amb propòsits immorals, va ser acusat de proxenetisme i condemnat a presó.

Abans de mossegar la pols, però, Johnson va marxar a Europa amb la seva dona Lucille. La Primera Guerra Mundial el va fer establir a Barcelona, on esdevindria un personatge popular. Tenia un gran pis al carrer Mallorca, va obrir una agència de publicitat, freqüentava els cabarets del Paral·lel i fins i tot va protagonitzar una pel·lícula de Ricard Baños. Va continuar pujant al ring, encara que fos en combats més aviat amanyats com el que l'enfrontà al surrealista Cravan. Quan va tornar al seu país va haver de complir mig any de presó, va continuar boxejant, va fundar un club de jazz que després de vendre'l esdevindria el Cotton Club, es va casar i divorciar diverses vegades, va escriure la seva autobiografia i va morir l'any 1946 en un accident de cotxe, després de sortir d'una cafeteria on no l'havien volgut servir pel seu color de pell. La seva condemna va ser anul·lada per Donald Trump, després d'una llarga campanya.

'El combat del segle' Kiku Piñol/Sala Beckett

Un personatge shakesperià

Un personatge així d'apassionant i excessiu, en mans d'una dramaturga com Duncan i actor amb el carisma de Buika, esdevé un heroi torturat pel seu passat, marcat pel racisme, l'allunyament de la mare, però també el suïcidi de la seva dona i les sospites de maltractaments... Un personatge humà, ambivalent i tràgic dels que creava el bard d'Stratford-Upon-Avon, en un text que s'allunya del pur biopic per parlar de qüestions universals. La diferència, la vulnerabilitat, la necessitat d'acceptació i reconeixement, l'èxit i el fracàs...

A la sala de baix de la Beckett, convertida en un ring que es transforma ràpidament en el cabaret Excelsior, el Johnson de Denise Duncan gaudeix de la llibertat barcelonina però pateix pel seguiment de la policia espanyola i l'ambaixada americana, freqüenta l'alta societat catalana però sospita que només ho aconsegueix per la seva generositat amb els diners, vol mirar endavant però no és pot desempallegar de l'ombra de Jeffries (Àlex Brendemühl) i no és capaç de salvar la seva relació amb Lucile (Andrea Ros), mentre passa cada vegada més nits al cabaret on regnen les Knock-out (Queralt Albinyana, Yolanda Sikara i Ros). Elles tres seran les encarregades d'enfrontar-lo als seus fantasmes i a les seves pors. Perquè al final, Johnson també haurà de llençar la tovallola.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat