Una protagonista que pateix en carn pròpia tota mena d'humiliacions i brutalitats però que lluita amb una mena de força interior inesgotable per escapar-se d'una societat regida per normes rígides i implacables on Déu i la nació sovint són indissociables i els executors de la legalitat gaudeixen sàdicament aplicant-les i disposant de la vida i la mort dels qui gosen contradir-la, mentre intenta refer els vincles perduts entre mare i filla... Dit així semblarà que estem parlant d'El conte de la criada, l'adaptació televisiva de la novel·la de Margaret Atwood que és a punt de concloure la seva quarta temporada. Però no, aquest resum és el d'una altra adaptació literària d'una altíssima qualitat. Estem parlant d'El ferrocarril subterrani, del director Barry Jenkins, basada en la novel·la de Colson Whitehead.
Whitehead va guanyar amb El ferrocarril subterrani el premi Pullitzer l'any 2017 i tres anys després va tornar a repetir un honor només reservat a grans noms de la literatura americana com Faulkner, amb Els nois de la Nickel. Totes dues obres, editades en català per Periscopi, posen el dit a la ferida de la gran ferida americana: l'esclavatge i el racisme contra els negres. Una ferida mal tancada i sovint inflamada i infectada, mai del tot guarida.
Una sèrie d'actualitat
Només cal recordar que si bé l'esclavatge va ser abolit després d'una guerra civil entre els estats del Nord i els del Sud, que veien en aquest crim una identitat consubstancial a la seva manera de viure, aquest va deixar un llarg pòsit de racisme cap als afroamericans, en bona mesura descendents d'aquells africans embarcats contra la seva voluntat en vaixells europeus i venuts com a esclaus al Nou Continent.
Amb un passat marcat per massacres com la de Tulsa, de la qual se n'acaba de celebrar el centenari, on van morir més de 300 persones afroamericanes i anys de discriminacions emparades en les lleis Jim Crew, la violència policial, amb casos com el de George Floyd, i la pervivència d'un racisme sistèmic –emparat i enaltit per l'antic ocupant de la Casa Blanca– van fer esclatar l'onada d'indignació del Black Lives Matter fa només un any. Ara que hi ha sobre la taula del despatx de Joe Biden hi ha la petició d'un programa compensatori als descendents d'esclaus, no és sobrer recordar que la grandesa nord-americana es va fundar sobre la mà d'obra d'uns homes i dones als quals es considerava una propietat més dels terratinents dels estats del Sud i que no estem parlant de narrativa o ficció històrica. O no només.
El ferrocarril subterrani, un 'tren' real
La sèrie convida a recordar aquest passat, introduint-hi alguns elements distòpics que l'emparellarien a una mena de realisme màgic. Tot i que ni l'esclavatge ni el racisme són per desgràcia elements fantàstics, el ferrocarril subterrani del títol, que feia referència a la xarxa d'evasió i refugi dels esclaus negres cap als estats del Nord o al Canadà on l'esclavatge era il·legal amb estacions on rebien suport d'abolicionistes, tant a la novel·la com a la seva adaptació és un element real i tangible, un tren secret que recorre els Estats Units. Així se'l van imaginar Whitehouse i Jenkins en la seva ment infantil i així el coneixerà Cora –interpretada brillantment per Thuso Mbedu– una noia que ha crescut en una plantació de Geòrgia abandonada per la seva mare.
Ella serà una de les viatgeres d'aquest perillós tren cap a la llibertat, en un periple on descobrirà la veritable cara d'Amèrica i que li permetrà descobrir totes les menes de racisme que existeixen, fins i tot allà on l'esclavitud no està permesa. I en aquest sentit, una de les més terribles serà la parada en una societat modèlica i futurista, basada en l'educació i la ciència, on els negres són lliures i vesteixen robes elegants... a canvi de sotmetre's al control social dels blancs. De fet, malgrat el suport i sacrifici d'abolicionistes blancs compromesos, la història de Cora i el ferrocarril sota terra també és l'epopeia de la lluita dels negres per la seva pròpia supervivència i dignitat, amb enemics marcats pel seu passat, com el caçador d'esclaus Ridgeway, a qui dona vida a Joel Edgerton, obsessionat amb una altra escapa que mai va aconseguir trobar.
Sens dubte, El ferrocarril subterrani és una de les grans sèries de l'any –al costat de Mare of Eastown– però potser el fet de ser estrenada a Amazon Prime i no en cap de les seves competidores amb més subscriptors, fins ara ha passat discretament. Ara que sovint les plataformes audiovisuals han grans contenidors de continguts llestos per ser consumits ràpidament i de manera bulímica, potser El ferrocarril subterrani és una manera de reconciliar-se amb el format gràcies a una sèrie magnífica amb les grans trames, les magnífiques interpretacions, la barreja de literatura i història i un missatge polític clar i precís com ingredients imprescindibles que sabran apreciar els espectadors més gurmets.