Hi ha poques coses que posin més nerviosa la gent que haver de parlar en públic. Siguem sincers: per a molta gent, és més fàcil presentar la declaració de la renda que presentar-se a si mateixos davant d’un auditori. Només cal veure què passa quan en una reunió o xerrada algú pregunta: “Qui vol començar?” La mirada baixa en massa i tothom juga a fer-se el despistat. Parlar en públic és una de les grans fòbies modernes. No és broma! Està documentat: supera la por als avions i, fins i tot, a la mort. Hi ha qui preferiria sotmetre’s a una colonoscòpia abans que fer una presentació a la feina. I no els jutjo: tots hem viscut aquella sensació de gola seca, mans tremoloses, cervell en blanc i la inexplicable convicció que tothom està a punt de descobrir que ets un frau. Però, per què ens fa tanta por?

Hi ha qui preferiria sotmetre’s a una colonoscòpia abans que fer una presentació a la feina

Parlar en públic ens despulla

La por de ser jutjats és la principal causa d’aquesta por. Parlar en públic ens despulla. Ens fa visibles. I això, en una societat en què se’ns ha ensenyat a tenir pànic al ridícul, és molt complicat. Temem fer el ridícul, equivocar-nos, i sobretot temem que els altres ens jutgin i ens analitzin la veu, el cos, la roba, la manera com ens expressem... I, sí, i tant que hi ha gent que ens jutja!, però la majoria només espera que acabem i que no fotem un discurs soporífer (i amb això ja en fan prou). La segona causa? El perfeccionisme. Hi ha una idea instal·lada —falsa, però persistent— que parlar bé en públic vol dir fer-ho sense errades, amb veu ferma, amb un humor just, ni massa ni massa poc… Però no som robots! I no cal ser Obama per explicar una idea clara. De fet, a vegades, un petit error o un moment sincer pot fer que l’audiència empatitzi amb tu. La perfecció no emociona, la cara més humana… vull pensar que (encara) sí!

L’hàbit (o la falta d’aquest) és una altra de les causes més comunes a l’hora de parlar en públic. Com tot, a parlar en públic se n’aprèn practicant. Ens falta rodatge. No és que no sapiguem parlar en públic: és que no tenim prou ocasions per fer-ho amb tranquil·litat. Ho deixem per a quan toca fer un discurs a una boda, presentar un projecte a la feina o defensar un treball davant un tribunal. I, és clar, aleshores el cervell entra en mode “fugida o mort”. Però no tot està perdut! No cal viure amb aquest nus permanent a la panxa. I no, no tot es pot resoldre amb ChatGPT, ja que aquest et pot escriure un discurs, però ets tu qui l’haurà de llegir, amb la teva veu i davant de persones que respiren. Per tant, aquí tens algunes idees per convertir-te en una persona que no només sobreviu davant del micròfon, sinó que el gaudeix i tot!

No és que no sapiguem parlar en públic: és que no tenim prou ocasions per fer-ho amb tranquil·litat. Ho deixem per a quan toca fer un discurs a una boda, presentar un projecte a la feina o defensar un treball davant un tribunal. I, és clar, aleshores el cervell entra en mode “fugida o mort”

En primer lloc, et recomano que comencis per una cosa facileta. Parlar en públic no vol dir començar amb una TED Talk. Pots començar presentant una idea a una reunió amb poca gent. Demana la paraula a una classe, a una reunió de l’AFA o de la comunitat de veïns. L’important és trencar la inèrcia. Com més ho facis, menys estrany se’t farà prendre la paraula. I si al principi et tremola la veu, caaaaalma… És normal. En segon lloc, has de practicar, i, a poder ser, fer-ho en veu alta. Llegir en silenci no compta. Quan preparis un discurs o una intervenció, llegeix-lo en veu alta. Prova com sona i recorda on et perds. Parlar no és només pensar: és respirar, vocalitzar, seguir un ritme. I això no es millora només amb teclejar frases boniques, les has de fer sortir per aquesta boqueta d’or.

Accepta que els nervis formen part del joc

Un altre consell? No intentis “no estar nerviós”. No funciona. Accepta que els nervis formen part del joc. De fet, són bons: volen dir que et prens seriosament el que fas i que estàs en alerta. El truc és no deixar que et controlin. Comença amb una respiració profunda i recorda: l’audiència no sap com hauria de sonar el teu discurs. Si t’equivoques i continues, ningú ho sabrà. També és important que siguis tu mateix. No cal copiar l’estil d’un famós i tampoc no cal semblar un robot! Si ets tranquil, parla amb calma. Si ets més divertit, juga amb l’humor. Troba la teva veu i el teu to. La gent connecta amb l’autenticitat! I encara més important: no intentis memoritzar el discurs paraula per paraula perquè és una trampa mortal. Per què? Doncs perquè el mínim error et pot fer perdre el fil i després no sabràs com continuar. És millor que et quedis amb l’estructura bàsica, la idea principal, els punts clau, els exemples, etc., i que improvisis una mica dins d’aquest marc. La flexibilitat és amiga de la naturalitat. I, per acabar: grava’t (vídeo o àudio). Mira’t, escolta com ho fas i sigues crític amb tu mateix. Sí, fa molta vergonya, però si t’escoltes, veuràs com parles, si t’empasses paraules o no, si et deixes alguna idea important, si fas servir deu “e… am… am… e…” per minut… Quins vicis tens i què cal que corregeixis. No cal que et martiritzis, però sí que t’observis per millorar. I riu-te’n una mica de tu mateix i de tot plegat, que també ajuda molt!

Parlar en públic pot ser un do innat, però també pot ser una habilitat! Com cuinar, escriure o anar en bici. Per tant, com totes les habilitats, se n’aprèn a base d’experiència i pràctica

Parlar en públic pot ser un do innat, però també pot ser una habilitat! Com cuinar, escriure o anar en bici. Per tant, com totes les habilitats, se n’aprèn a base d’experiència i pràctica. Amb paciència i ganes. Així que la pròxima vegada que et demanin de fer una presentació, un brindis, o de llegir un text en veu alta: no fugis. No abaixis el cap! No cedeixis a la por! Respira i recorda que només estàs compartint una idea amb altres humans que, com tu, també han tingut por algun dia. I si tot falla… improvisa, però no fugis, eh? Au, sort!