Començaré de forma una mica rara. Començaré parlant-los de Laura Del-Rivo, una novel·lista a qui ningú haurà llegit —com servidor fins fa literalment quatre dies—, a través d'Ida Kar, una fotògrafa a qui alguns coneixeran gràcies, probablement, al ressò que va tenir l'exposició que la National Portrait Gallery va dedicar-li fa més d'una dècada. Aquests retrats es localitzen en una època (la postguerra), un escenari (Londres) i un (sub)món (la bohèmia intel·lectual), on Kar va moure’s com un peix a l'aigua. Alguns dels personatges que va fotografiar són ben recognoscibles, com Jean-Paul Sartre. Altres, per contrari, tot i sentir devoció per l'existencialista francès, són escriptors i artistes que ni escrivien ni pintaven gaire, i més aviat vagarejaven pel Soho a ritme de jazz sincopat, entre caffs ronyosos i speakeasy bars subrepticis, com Terry Taylor o Laura Del-Rivo. Dos joves “exis” que, a més d'haver atret la mirada de la fotògrafa, comparteixen el fet de ser autors ignots i misteriosos, recentment recuperats per l’editorial Colectivo Bruxista.
Avui parlarem sobre Laura Del-Rivo i la seva West 11, “la gran novel·la de culte del Londres dels seixanta”, publicada originalment l’any 1961. Una altra trufa literària que només un àvid nas com el d'aquests editors —com ells mateixos asseguren, “dormen poc”— podia trobar. I ho farem amb l’ínclit Kiko Amat, escriptor i espeleòleg de la cultura popular, probablement l'únic al nostre país que havia llegit el llibre que ha prologat.
Del-Rivo escapa d'una família middle class per descobrir els antres del Soho, quan aquest barri era sinònim de sordidesa, batibull racial, artistes famolencs i escriptors irats en embrió
Erudits del subsòl
“A Londres hi ha una tradició d'excavadors i erudits del subsol —comença explicant-me el Kiko—, com Iain Sinclair o Stewart Home, de novel·les ignotes, tant de subcultura com de kitchen sink i altres coses angleses una mica rares. Novel·les desaparegudes, vaja, que no s'han reeditat mai i que són molt difícils de trobar. La majoria d'aquests llibres els vaig llegir quan vivia a Anglaterra, i, després, New London Editions, de Five Leaves, van reeditar-ne alguns com Baron’s Court, de Terry Taylor, o West 11, de Laura Del-Rivo, dos llibres semblants en moltes coses que aquí han publicat Colectivo Bruxista. Molta gent està marcada per, que sé jo, Holden Caulfield o Susan Hinton. A mi, el canvi de nen a adolescent, em va enxampar amb Absolute Beginners de Colin McInnes. Vaig llegir-lo amb catorze o quinze anys i em va flipar. Però durant l'adolescència vaig rellegir-lo mil vegades i vaig trobar que al seu protagonista li faltava alguna cosa… I crec que el que em faltava és, precisament, el que tenen els personatges de West 11: una mena d'alienació fastiguejada barrejada amb ira permanent i amb aquest desig, una mica flipat, de transcendència heroica amb possibilitats d'acabar sent ridícula.”
Molta gent està marcada per, que sé jo, Holden Caulfield o Susan Hinton. A mi, el canvi de nen a adolescent, em va enxampar amb Absolute Beginners de Colin McInnes
Una habitació moblada a Notting Hill
Però, com va dir Jack l'Esbudellador (figura fetitxe d’en Colin Wilson, un dels protagonistes d’aquesta història, com aviat veuran): “anem per parts”. A la fi dels anys cinquanta, Laura Del-Rivo (Surrey, 1934 – Londres, 2022), escapa d'una família middle class per descobrir els antres del Soho, quan aquest barri era sinònim de sordidesa, batibull racial, artistes famolencs i escriptors irats en embrió. En un d’aquests caffs coneix a Colin Wilson, qui de seguida s’enamora de la jove beatnik suburbial. Ella li dona carabassa, però el correspon intel·lectualment, embevent-se de la visió i cultura del jove artista. D'un dia per a un altre, Wilson es fa famós amb el seu assaig The Outsider (1956), i abandona el seu petit apartament al 24 Chepstow Viles del barri de Notting Hill (apartat de correus W11), que passarà a ser ocupat per Del-Rivo. Serà entre les parets d’aquesta cofurna moblada on la jove escriurà The Furnished Room, novel·la adaptada al cinema amb relatiu èxit l’any 1963, per Michael Winner (tràiler aquí), amb el títol de West 11, l’escollit per a la seva traducció al castellà.
El seu hàbitat són els ronyosos cafès del Soho, plens de bohemis, prostitutes a mitja jornada, estafadors i lladres, criptofeixistes al·lucinats i teddy boys violents
Aquesta novel·la és una odissea existencialista a través del fascinant Londres de postguerra. Una història d'angoixa vital de ressonàncies sartreanes i camusianes, narrada a ritme de mod jazz. Joe Beckett, el protagonista, és un jove alienat que deambula pels baixos fons. Malviu en l’avantdita habitació llogada a Notting Hill i encadena treballs avorrits. Sofreix una forta sensació d'irrealitat alleujada per les epifanies ocasionals, el sexe esporàdic i les converses amb el seu veí, un ancià místic i mig boig. “El seu hàbitat són els ronyosos cafès del Soho, plens de bohemis, prostitutes a mitja jornada, estafadors i lladres, criptofeixistes al·lucinats i teddy boys violents”. Una nit de borratxera coneix a Dick Dyce, un oportunista que li ofereix cometre un assassinat i repartir-se el botí. Per a Joe, el crim pot ser l'oportunitat de sortir del cercle viciós d'apatia i nihilisme en el qual viu. Com diu Amat: “La nàusea + Estranys en un tren + Absolute Beginners = West 11”.
Un dels atractius que té aquest llibre és que no intenta ser estrictament un manual existencialista d'angoixa de carrer, sinó que li afegeix una trama criminal a l'estil de Ruth Rendell o Patricia Highsmith
Segueix el prologuista: “Un dels atractius que té aquest llibre és que no intenta ser estrictament un manual existencialista d'angoixa de carrer, sinó que li afegeix una trama criminal a l'estil de Ruth Rendell o Patricia Highsmith que fa digerible tota llauna sobre ‘aixafar el tedi’ i ‘l’angoixa interior’ que exhibeix Joe Beckett, el protagonista. L’autora va injectar (molt intel·ligentment) una trama de crim i homicidi, de manera que, sense ser exactament autobiogràfica, sí que retrata a una mena de gent i un món molt semblant, per no dir un retrat fidel, a l'entorn en el qual vivien Del-Rivo, Collin Wilson i tota aquesta penya.”
Una parada al mercadet de Portobello
“Evidentment, és un retrat històric d'aquella bohèmia londinenca, però dir només això és gairebé un insult”, reprèn l’escriptor la seva proverbial verborrea. “Aquest llibre és molt més que arqueologia. Reflecteix una visió de l'existencialisme molt anglesa, menys histèrica que la dels beats americans, i menys saberuda i abstreta que la dels existencialistes francesos. Encara que fos una filosofia i una manera de veure el món, la forma en la qual algú de dinou anys s'acosta a tot això és des de la militància en un culte juvenil. Ella llegeix a Sartre, però també vol posar-se jerseis de coll alt o unes mitges concretes que li facin semblar més parisenca, amb tota la banalitat guai i pop que això comporta. I finalment, és que és una bona novel·la, collons: està ben construïda, ben traçada, manté una sobrietat i una senzillesa en l'estil i la manera de narrar les coses que no decau, et creus als personatges i els hi agafes afecte… Com succeeix amb molts d'aquests llibres anglesos rars dels 50 i 60, és com topar amb una joia. No és fàcil accedir a això. Algunes d'aquestes obres són peces de col·leccionista, amb preus fins ara inaccessibles. Si no fos perquè els Bruxistas estan guillats…”
Reflecteix una visió de l'existencialisme molt anglesa, menys histèrica que la dels beats americans, i menys saberuda i abstreta que la dels existencialistes francesos
Després d'aconseguir un cert èxit amb West 11, com ha ocorregut amb tantes escriptores de talent, Del-Rivo va desaparèixer progressivament del món de la cultura. “No és que s'oblidessin d’ella, és que va fer un esforç conscient per desaparèixer del món literari. Va publicar una segona novel·la, Daffodils on the pavement (1967), molt més experimental, i al mateix temps va agafar un estand de roba vintage i trastos de segona mà al mercadet de Portobello, i es va dedicar a això fins poc abans de la seva mort. Del-Rivo era, en les seves pròpies paraules ‘no gaire prolífica’. Molts anys més tard va publicar Speedy and Queen Kong (2004) i el llibre de contes Where is my mask of an honest man? (2013). Allò va proporcionar-li tota la creativitat i tot el plaer que necessitava, i no va voler barrejar-se amb el món literari. Això contribueix al fet que ningú la conegui, la qual cosa li afegeix encara més encant al llibre.”