El Lliure de Gràcia estrena El cine, un text de la dramaturga i cineasta (aquest any ha estrenat el seu primer llargmetratge, Janet Planet) nord-americana Annie Baker. Estrenada originalment el 2013 a la Playwrights Horizons, una de les sales més rellevants del circuit Off-Broadway, l'obra es va convertir en un èxit instantani, reportant-li diversos premis, entre d'altres el prestigiós Pulitzer 2014. Ara arriba a Barcelona de la mà de la dramaturga Marilia Samper, directora d'obres pròpies com Línies, presentada al mateix Teatre Lliure, l'espectacle musical Milim, Kilòmetres o El que no es diu; així com de textos aliens com You’re pretty and I’m drunk, Dos Punkis i un Vespino, Treballs d’amor perduts, Suïcides, Si existeix, encara no ho he trobat i Pulmons.
A la nova producció del Lliure, que s'estrena el pròxim dimecres 29 de novembre i romandrà a la cartellera durant tres setmanes, ens trobem amb un text que situa els seus protagonistes en un vell cinema atrotinat d’una ciutat qualsevol de Massachusetts, on les pel·lícules encara es projecten en format de 35 milímetres; metàfora de l'estancament vital dels tres personatges que habiten el relat. El més jove ha començat a treballar a la sala perquè és un cinèfil declarat. Els més grans, la Rose i el Sam, viuen sense cap esperança ni cap full de ruta existencial. Sembla que no passa res, però en realitat passa la vida al mateix ritme amb què avancen els fotogrames. Visitem la sala del carrer Montseny per parlar amb els seus protagonistes: Sara Diego Boladeras, David Marcé Tarradas i Ton Vieira Poblet.
Tres hores d'espectacle, déu n'hi do!
Sara Diego Boladeras: L’obra té un temps molt especial que fa que l’espectador vagi coneixent els personatges. És molt realista. És viure la vida d’aquests tres personatges vivint al cinema.
Ton Vieira Poblet: El text em va agradar, però la meva primera impressió va ser pensar que no passaven coses. És mentida. Als assajos hem anat veient tot el que els personatges han d’explicar. En general, tot el que passa no t’ho mostra massa l’autora, ho has d’anar llegint tu.
David Marcé Tarradas: En els assajos havíem de reduir i calmar el ritme de les nostres rèpliques, calia respectar el temps, les pauses. Que són molt especials a l’obra.
Com van anar aquests assajos?
Ton: Als assajos ens passava això, que havíem d’aturar-nos i revisar les pauses si l’escena no sortia.
Sara: El primer dia la Marilia ens va dir: “Això, nois, no sé com s’aixeca”. I vam anar muntant, primer l’escena u, i així...
David: El temps de la funció és aquest i no és el que tenim al nostre ritme de vida. Aquí proposem un altre ritme de vida. Hem hagut de frenar.
Els personatges s’aferren a un enamorament platònic per sobreviure
Parlem dels personatges.
David: Jo faig el Sam. Buit, frustrat. Somiador. Té 35 anys i encara treballa a un cinema, amb un sou de merda. I això per al Sam suposa una gran crisi. No té grans aspiracions.
Ton: Jo faig l’Avery. És un jove de 20 anys, i és un amant del cinema autèntic. És un cinèfil i ha trobat en el cinema un refugi per sobreviure a la decadència del seu entorn. També una manera de gestionar els seus conflictes.
Sara: La Rose és la projeccionista, ella mai neteja, és l’única que sap com funciona el projector i la que posa les pel·lícules. Té 24 anys i és el personatge que menys s’explica. Coneixem molt sobre els altres dos, i no del meu. La seva cuirassa és l’agressivitat.
Uns personatges rics, psicològicament parlant.
Sara: A mesura que fem funcions anirem trobant-li coses, perquè hi ha moltes capes. I anirem entenent encara de noves anant a buscar la particularitat dels personatges.
Ton: L’obra és lenta, però cada pausa explica alguna cosa. Hi ha una gran complexitat. L’obra té moltes coses.
L’obra és lenta, però cada pausa explica alguna cosa
Entre altres, hi ha una trama amorosa entre el Sam i la Rose.
Ton: Hi ha una trama amorosa, però és una conseqüència dels problemes del Sam. Ells tenen dues escenes molt boniques. El gran tema és la buidor d’aquests personatges i la decadència.
Sara: Els personatges s’aferren a un enamorament platònic per sobreviure. Per superar la buidor en Sam troba una forma per salvar-se, però són uns personatges que s’han conformat amb la vida.
I què canvia? Si canvia res a l’obra.
Ton: Els personatges van trencant portes. Van apropant-se. Cal quedar-se fins a l’última escena per entendre aquests personatges.
Sara: Són dos personatges que estan molt sols i volen ser estimats. Volen ser feliços i no saben com. De vegades els personatges connecten, i de vegades no. Els tres personatges som molt diferents.
David: Si l’espectador connecta a la primera part, la segona té molt més ritme, i passa encara millor.
Cal quedar-se fins a l’última escena per entendre aquests personatges
La gent que vingui veurà que citeu moltes pel·lícules.
David: No és imprescindible. El cinèfil és l’Avery. Sí, hi ha moltes referències. Si tens més bagatge aniràs caçant més referències, és evident.
Ton: És per a tots els públics.
Heu trobat algun referent directe?
Sara: La Marilia ens va fer mirar Empire of light de Sam Mendes. Aquell cine d’Anglaterra, d’un poble i decadent...
David: La cosa de la cabina, del projector...
Sara: Sobretot, entendre que la trama són ells, veure’ls a ells.