La història del jazz és un relat estrany en què una majoria silenciada, els estatunidencs afroamericans, comencen a gestar l'anomenada Música del Segle XX, és a dir el que per a molts ha estat l'aportació més important de la música popular a la música culta (si és que avui dia té sentit parlar d'aquesta distinció).

Hi ha un cert consens en considerar Buddy Holden el primer músic de jazz pròpiament dit. Malgrat que no en tenim enregistraments, aquesta barreja primigènia de ragtime i blues es considera el brou de cultiu del jazz posterior. Així, als seus orígens, el jazz era una música jovial i festiva, molt allunyada de la imatge intel·lectual que projecta en l'actualitat.

A la primera meitat del segle XX comença a enriquir-se amb aportacions molt diferents, siguin harmòniques, melòdiques, tonals... Fins i tot el públic blanc caucàsic comença a apreciar aquesta música. La producció i distribució pels canals de mercat es disparen i sorgeixen artistes prou populars com Fats Waller, Bix Beiderbecke o el més famós per al públic general: Louis Armstrong, figura seminal en l'evolució del jazz.

La imatge del jazz comença a canviar de forma radical a partir de les dècades dels 40 i 50. Els arranjaments, les interpretacions i la qualitat dels enregistraments esdevenen més refinades gràcies al treball d'artistes com Duke Ellington o Earl Hines.

La seva creixent acceptació i valoració per la intel·lectualitat i la comunitat artística europea perfilen l'actual imatge sofisticada del jazz. En paral·lel, s'inicia un camí que culmina en els anys 60 amb la inclusió d'elements conceptuals i, sobretot, de reivindicació quant a la negritud i vehicle d'expressió per a artistes discriminats als EUA pel color de la seva pell com Charles Mingus, Thelonious Monk o Max Roach.

Al Di Meola i Chick Corea, Rochester, NY, 1976 2 (Tom Marcello)

Al Di Meola i Chick Corea a Rochester, 1976 (Tom Marcello)

Contracultura i consolidació

És en aquest procés de sofisticació i reivindicació en el qual resulta vital l'aparició d'un jove, Armando Anthony Corea ("Chick"), nascut a Massachusetts el 1941 al si d'una família d'origen italià. A mitjans de la dècada dels 60, el jove Corea comença a fer els seus primers passos amb grans noms del jazz de l'època. Per esmentar-ne només alguns: Lionel Hampton, Herbie Mann o Stan Getz.

En uns anys es fa un nom en el panorama del nou jazz, i aconsegueix cridar l'atenció de Miles Davis, que l'inclou primer com a pianista i després com a teclista en el seu famós i influent quintet. El planter de músics a qui Miles Davis va donar visibilitat fa per a un altre article, però quant a pianistes i teclistes, a més de Chick Corea, van passar pel seu grup Joe Zawinul, Herbie Hancock i Keith Jarret. Tots ells esdevindrien referents musicals després del seu pas pel grup de Davis.

El geni estètic de Davis i la visió estratègica que tenia del negoci de la música li fan adonar-se que ha de conduir al quintet cap a la música elèctrica amb elements de rock i de l'incipient funk. En la segona meitat dels 60 introdueix instruments elèctrics al grup i aconsegueix dues coses: disgustar els crítics de jazz tradicional i guanyar un creixent públic entre els joves blancs consumidors de discos.

Aquest procés de popularització del jazz té un punt d'inflexió amb la publicació de In a Silent Way (1969) i, sobretot, de Bitches Brew (1970). Ambdós discos suposen un gran èxit a tots nivells i la popularitat d'aquesta formula arriba a gairebé a tot arreu. El jazz conquereix la cultura popular de masses, i genera de passada un nou estil l'anomenat jazz rock, jazz-fusion o crossover.

Return to Forever Chick Corea, Rochester, NY, 1976 (Tom Marcello)

Return to Forever, 1976 (Tom Marcello)

L'èxit del Jazz Rock

A començaments dels anys 70 gairebé tots els músics que van passar per la banda de Miles Davis fan els seus propis grups. Hi ha tres agrupacions que desenvolupen una fórmula musical amb gran èxit i influència: la Mahavishnu Orchestra (liderada pel guitarrista John Mclaughlin); Weather Report (amb Joe Zawinul al piano i teclats, i Wayne Shorter als saxos) i Return to Forever (liderada per Chick Corea).

Corea havia debutat com a solista el 1966 amb el disc Tones for Joan's Bones, amb gran èxit de crítica. Però no és fins aquests anys en què consolida la seva carrera. Partint d'un so deutor del grup de Davis, els primers discos de Corea assenten la seva música i el fan ambaixador de dos nous instruments i nous sons: el sintetitzador, i sobretot del piano elèctric. D'aquest últim en serà sens dubte l'intèrpret més famós d'aquella època: el càlid so de l'instrument esdevingué senyal d'identitat del gènere. L'electrificació progressiva del so culmina amb el disc Romantic Warrior (1976), que suposa un punt d'inflexió a partir del qual Corea comença a experimentar amb altres estètiques.

Tot el que s'ha dit és prou per situar Corea al podi del jazz. Però als 70 i 80 enregistra una sèrie de discos amb el piano acústic i elèctric com a protagonista, que el situen com a referent: Piano Improvisations 1 i 2 del 1971 i 1972; Crystal Silence del 1972 (al costat del vibrafonista Gary Burton); An evening with Chick Corea i Herbie Hancock & Friends del 1978. No hi manquen enregistraments en altres formats de grup on hi caben també les orquestracions, com The Leprechaun del 1978 o Lyric Suite for Sextet (altre cop amb Gary Burton) del 1982.

Chick Corea Zelt Musik Festival Freiburg im Breisgau 20190718 1 (Hissi Boy Tell)

Chick Corea en el Zelt Musik Festival, 2019 (Ice Boy Tell)

El cor espanyol de Chick Corea

Un altre aspecte que aporta valor a l'obra de Corea és el seu gust per fusionar el jazz amb altres músiques. Molt aviat va declarar el seu amor cap a la música llatina, ben especialment al flamenc. El 1972, el seu tema La Fiesta en donava bona fe. Bé coneguda era la seva admiració cap a Paco de Lucía, amb qui va col·laborar en diverses ocasions, així com amb altres músics propers a aquest estil com Carles Benavent, Jorge Pardo o Niño Josele. En moltes ocasions va declarar el seu amor per Espanya i com, a la seva manera, sentia que tenia cor espanyol, deixant-ne testimoni en un dels seus discos més coneguts i notable: My Spanish Heart del 1976.

Chick Corea, mort el 9 de febrer del 2021 als 79 anys, ha estat una figura complexa i rica, amb un llegat i influència importantíssims en les noves generacions de músics i en la difusió del jazz, el mestissatge musical i la tecnologia musical. Potser serveix un extracte del seu comiat en xarxes socials per tenir una idea de la seva visió de la música i del món: "La meva missió sempre ha estat portar l'alegria de crear arreu on pogués, i haver-ho fet amb tants artistes que admiro; aquesta ha estat la riquesa de la meva vida".

Jorge Marredo Rosa és professor associat a la Universitat Internacional de València. Article publicat originalment a The Conversation.

 

Fotografia principal: Chick Corea al Festival Internacional de Jazz de San Javier del 2018

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat