Tarragona, 3 d'abril de 1850. Fa 176 anys. L'Estat britànic adquiria una finca rústica, al Camí Vell de l'Arrabassada (actualment Passeig Rafael Casanova) que es destinaria al cementiri dels Jans. En aquell acte, signat al despatx del notari Joaquim Cortadelles, hi van actuar com a venedor Pau Barba i Bonet, i com a compradors Edward Brigman, vicecònsol britànic a Tarragona, Josep Aleu, governador civil de Tarragona, i Àngel Camón, director de la Junta d'Obres del Port de Tarragona i enginyer del projecte. La finca era un rectangle de terreny d'1,52 jornals de superfície (6.600 m²), d'ús agrícola, i es van pagar 5.000 rals de velló. El cementiri dels jans de Tarragona és un paradigma d'aquestes sagreres. Però qui s'enterrava en aquests fossars?
Quines són les sepultures més antigues del cementiri dels Jans de Tarragona?
La sepultura més antiga del cementiri dels Jans correspon a les despulles del cirurgià militar britànic John Jones, que probablement va morir sent presoner de guerra i que va ser enterrat el 21 de gener de 1714. La investigació ha confirmat que pertany a un grup de despulles de la Guerra de Successió hispànica (1705–1714/15) traslladades des d'un altre indret de la ciutat. L'epitafi gravat sobre la làpida de Jones és molt il·lustratiu. I molt revelador. Diu que la seva mort es va produir a causa del conflicte de "Britaniarum contra Gallos apud Hispaniam" (Britànics contra francesos i espanyols). Queda clar que, per aquells anglesos, els catalans – molt majoritàriament austriacistes— no eren ni espanyols ni francesos.
Fossars elitistes?
Hi ha altres sepultures que pel desgast de les lletres esculpides sobre la llosa resulten de més difícil datació, tot i que serien de persones mortes a causa del mateix conflicte que va posar fi a la vida del cirurgià Jones. N'hi ha una del caporal d'artilleria britànic William Stark. I una altra, posterior, que data de 1768 o 1769 i que és de la germana del general britànic Sir Eyle Coote, de qui el general nord-americà Colin Powell declara ser-ne descendent. Aquesta sepultura ens explica que va morir a terra —en el decurs d'una escala marítima—, però que pel fet de ser qui era, i ben al contrari dels cossos lliurats al mar dels morts a bord, va ser soterrada.
Fossars britànics o fossars protestants?
Les tombes que daten del segle XIX responen a la qüestió. Per exemple, el mausoleu situat al centre de la cripta de l'esquerra acull les despulles mortals de William Almgren, cònsol del regne de Suècia i Noruega —llavors eren dues entitats políticament unificades— a Barcelona (1817). La inscripció funerària és ben clara: "natus in Suecia". I no és l'únic cas. Entre el 1817 i el 1931 hi ha un mínim de dotze persones enterrades en aquell fossar que no són de nacionalitat britànica, però sí que són originàries de països de confessions no catòliques. Això confirmaria que els cementiris dels Jans van ser els fossars de tots els protestants fins que el 1931, amb la proclamació de la II República, l'Església catòlica va perdre la gestió dels cementiris.
El cementiri dels Jans: un fossar de maçons?
La mort sempre és tràgica. Però, en alguns casos, ho és especialment. És el que explica la làpida de la família Agostini, que revela que, en aquella tomba, el senyor Agostini —consignatari navilier establert a Tarragona, i vicecònsol dels Estats Units a la ciutat— i la seva esposa, la senyora Banús, hi van enterrar tres fills morts a causa de la meningitis: Clèlia, de catorze mesos (27/10/1883), Ulysses, de vuit dies (15/10/1886) i Edith, de set mesos (01/07/1889). Cal suposar que Agostini no era catòlic, però resulta molt revelador el detall esculpit a la làpida: un compàs i un escaire, símbols de la maçoneria. Podríem suposar que Agostini era protestant, però aquest detall convida a pensar que el cementiri dels Jans també era un fossar pels maçons.
El cementiri dels Jans: un fossar de jueus?
Una altra làpida que revela una informació ben curiosa. I reveladora. La inscripció funerària diu que allí s'hi van soterrar les despulles mortals de John Ross-Thompson, vidu, de cinquanta-dos anys, natural de Doadoee —probablement Dundee— (Escòcia) i primer maquinista del mercant de bandera britànica "Pinta". Mort a l'Hospital Civil —probablement el de Santa Tecla— i enterrat el 14/07/1907. Fins aquí no hi ha res que el faci especialment diferent. Però, en canvi, a la làpida, hi ha esculpides una corona de llorer i una cinta que envolten l'estrella de David, símbol del judaisme, que apunten la probabilitat que Ross-Thompson fos un jueu escocès. Fet que, també, convida a pensar que el cementiri dels Jans va ser un fossar per als jueus.
El cementiri dels Jans: un cementiri de mariners?
Tradicionalment, els cossos dels mariners morts a bord han estat lliurats al mar. Però durant la Guerra Civil espanyola (20 de gener de 1938) l'aviació del bàndol franquista va bombardejar el port de Tarragona i va abastar de ple el vaixell mercant britànic "Thorpeness". Aquell bombardeig causaria la mort de deu tripulants: De Klerk, Perrot, Jones, Mogg, Wels, Walker, Taylor i tres persones més desaparegudes. Els cadàvers no van ser lliurats al mar, seguint la tradició marinera, sinó que van ser enterrats al cementiri dels Jans. Poc després, el 16/03/1938, un nou bombardeig franquista abastaria el vaixell britànic "Stanwell" i causaria la mort del capità Madsen i dels oficials King i Mullholland, que també van ser soterrats als Jans.
Un cementiri abandonat?
Des del 1992 no s'hi enterra ningú. La darrera persona que hi va ser soterrada va ser Umma Hutchison Higham-Hodge, en la mateixa sepultura que setze anys abans (1978) hi havia estat enterrat el seu marit Wilfred James Higham-Hodge. Ambdós eren britànics i de confessió anglicana. I fins fa escassament quatre dies, el cementiri era un espai abandonat, cobert per les males herbes i que amenaçava ruïna. Darrerament, el Consolat Britànic de Barcelona —el gestor de la propietat— hi ha fet diverses intervencions de recuperació i de millora de l'espai. Però encara resta molt per fer. Per dignificar un espai patrimonial desconegut pel gran públic que, també, contribueix a explicar la nostra història i la nostra cultura funerària.