Plymouth (Anglaterra), 1 de novembre de 1501. Fa 521 anys. Caterina d’Aragó, la filla més petita de Ferran II de Catalunya-Aragó i d’Isabel I de Castella-Lleó; que, pocs dies abans, havia arribat a Anglaterra després d’un accidentat viatge de sis setmanes de duració, era oficialment rebuda per les autoritats del país. El discurs que va llegir el bisbe catòlic de Bath “Congratulatory adress on the arrival of Catherine of Aragon for her marriage” i que es conserva als Arxius Nacionals d’Anglaterra; posa en relleu que, al voltant d’aquella nena de quinze anys i del casament que li havien concertat amb Artur, hereu al tron de Londres, s’havien creat grans expectatives, que el temps i els esdeveniments s’encarregarien de dissipar. No obstant això, Caterina va representar un paper d’importància cabdal en aquella Anglaterra emergent del segle XVI.
Qui era Caterina?
Caterina era la cinquena i darrera filla dels reis Ferran i Isabel, i havia nascut a Alcalá de Henares (Corona castellanolleonesa) a finals de 1485. No obstant això, mai va ser identificada amb el denominador “de Castella”. A diferència de la seva germana Joana, mal anomenada “la boja”; sempre va portar el denominador “d’Aragó”. Fins i tot, durant els anys a Anglaterra, com a esposa de l’hereu Artur i del rei Enric VIII (1501-1536). Aquest detall és molt important, sobretot quan sabem que a les Capitulacions de Cervera (1468) i a la Concòrdia de Segòvia (1475), s’havia pactat i confirmat que les dues corones conservarien la seva independència. El denominador que va acompanyar el seu nom; les relacions que va cultivar, els interessos que va defensar; i la llengua que sovint va utilitzar; la definirien com la reina “catalana” d’Anglaterra.
D’on venia Caterina?
Caterina havia estat educada en l’austeritat de la cort hispànica. Però, segons les fonts documentals, aquesta austeritat no estava renyida amb la familiaritat i la intel·lectualitat que, també, van presidir aquella cort. Les mateixes fonts asseguren que, a diferència del que passava a la majoria de les corts europees de l’època, la família reial hispànica funcionava, realment, com una família. Un detall que no explica el tracte inhumà que Ferran va dispensar a totes les seves filles, especialment a Joana, mal anomenada "la Boja". En canvi, la intel·lectualitat de la qual feien gala, sí que quedaria com un segell de distinció d’aquells últims Trastàmara. Si més no, en el cas de Caterina, que va ser poliglota (parlava català, castellà, francès, anglès i llatí) i mantindria correspondència i amistat amb les principals figures de la intel·lectualitat de l’època.
L’Anglaterra que va conèixer Caterina
A cavall dels segles XV i XVI Anglaterra ja no era aquella illa tenebrosa, sinistra i salvatge de l’Edat Mitjana. Amb l’obertura de les rutes de navegació atlàntiques —que havien conduït fins al continent americà— i àrtiques —que cercaven el camí més curt cap a l’Extrem Orient—; Anglaterra s’havia convertit en una estratègica plataforma de projecció d’expedicions i en un prometedor mercat de distribució comercial. Al mateix temps, Anglaterra havia perdut la Guerra dels Cent Anys (1337-1453) I la derrota anglesa s’havia traduït en una revolució que havia precipitat una sèrie de canvis dinàstics (els històrics Plantagenet deixaven pas als Lancaster i aquests no havien pogut evitar l’ascens dels Tudor, impulsats per les classes mercantils de Londres i de Bristol); i en una substancial alteració del camp de projecció (del continent cap a l’oceà).
D’oca a oca: d’Artur a Enric
Dues setmanes després de la seva arribada (14 de novembre de 1501) es va efectiu el compromís matrimonial que havien pactat les cancelleries hispànica i anglesa i va ser casada amb Artur Tudor, fill d’Enric VII i hereu al tron. Però el Príncep de Gal·les moria quatre mesos i mig després (2 d’abril de 1502) a causa d’una malaltia infecciosa (probablement la “suor anglesa”, una mena de Pesta Negra local). Inesperadament, i amb tan sols setze anys, Caterina es convertia en la princesa-vídua de Gal·les; i en un autèntic maldecap diplomàtic. El seu sogre Enric VII es resistia a retornar la núvia i el dot matrimonial (200.000 ducats; l’equivalent a 200 milions d’euros), i la va retenir esperant que Ferran i Isabel s’avinguessin a casar-la amb Enric, el germà petit del difunt Artur i futur rei Enric VIII; que llavors només tenia 10 anys.
Caterina ambaixadora
Els fets posteriors revelen que a Ferran li va convenir més mantenir Caterina a Londres que recuperar el dot. Els Catòlics van acceptar comprometre-la amb Enric i casar-la passats set anys (1509) quan el nou hereu ja tingués edat per ajaure’s amb la seva excunyada. Però, durant aquella espera, Caterina no va ser un simple element decoratiu i pintoresc de la cort Tudor. Ferran, que coneixia perfectament les capacitats i les habilitats de Caterina, la va nomenar ambaixadora de la monarquia hispànica davant Enric VII. I les fonts documentals revelen que, en diverses ocasions, el rei anglès va lamentar no haver facturat la vídua i el dot a la mort de l’hereu. Caterina va complir amb escreix: va treballar intensament en benefici dels interessos polítics de Ferran... i comercials dels catalans establerts a Anglaterra.
L’enigma Caterina
El perquè el destí de Caterina s’escriu a Londres està explicat pel paper que Anglaterra representa en aquell nou context geopolític. Però hi ha uns quants detalls que, si els relacionem, posen llum sobre l’enigma Caterina. No podem passar per alt el misteriós paper del bisbe de Bath, que no era el diocesà de Plymouth, en la recepció de Caterina. Bath era una important diòcesi que abastava el port de Bristol, un important nucli de suport als Tudor, i que havia estat on, quatre anys abans (1497), Cabot havia iniciat el primer viatge exploratori anglès al continent americà. Cabot, expulsat del projecte colombí (1491); no havia fet cap a Bristol perquè sí, sinó perquè era un port estratègic, i perquè era la base de destacades nissagues mercantils catalanes; com els Botoner, els Torell o els Spert, que van fer les funcions de pont entre Enric VII i Ferran II.