Dimecres, 22 h de la nit. Acabes de fer el sopar després d'una llarguíssima jornada laboral de 8 hores, et tires al sofà i, amb la poca força que et queda, busques el comandament de la tele per posar ràpidament La Isla de las Tentaciones i desconnectar una estona. T'has enganxat a La Isla. I al principi costa d'acceptar, i dius que ho mires com un experiment sociològic - cosa que ningú es creu – perquè saps que t'hauràs d'enfrontar a més d'un comentari paternalista pel fet de mirar un reality show.

Pels que preferiu passar les nits llegint literatura i veient documentals, La Isla és un dels programes amb més èxit de l'actualitat. Consisteix, bàsicament, en què unes quantes parelles posen a prova el seu amor a una illa paradisíaca amb tios i ties guapíssimes que intenten conquistar-los, i ells, en principi, s'hi han de resistir. D'entrada sona bastant malament, ho sé. Però el gran èxit d'aquest programa és una realitat. Hi ha qui creu que és degut a la decadència de l'ésser humà – normalment aquesta explicació ve per part d'opositors a aquest tipus de programa – i fonamenten els seus arguments en què la joventut que puja és vaga, simplista, ni-ni i se'ls atonta encara més amb aquest tipus de contingut.

D'altra banda, hi ha qui està enganxat i opina que és un contingut actual de safareig que atrau perquè l'essència humana és xafardera i defensen saber perfectament que és el pan y circo actual; tanmateix, exposen que també ho és el futbol i, de tant en tant, s'ha de saber desconnectar. Sigui com sigui, La Isla ho té tot: infidelitats, nous amors, trios, amor romàntic, toxicitat, festes. I gràcies a això aconsegueix que un gran sector de la població que mai engega la tele per res – els i les joves – la mirem sense quasi pestanyejar durant dues hores seguides.

Potser caldria deixar la superioritat moral a part una horeta a la setmana i apostar per aquest tipus de contingut que els joves catalans anem a buscar a cadenes com Telecinco

Aquest fet fa replantejar una mica el panorama; la televisió està obsoleta i passada de moda, com ens han fet creure, o és que no es fan programes que cridin l'atenció als joves? Segurament, és una mica de les dues, però considerant que la gran preocupació actual de Catalunya és que els joves no parlem en català i tenint en compte la finalitat lingüística que ha tingut des del primer moment TV3, potser caldria deixar la superioritat moral a part una horeta a la setmana i apostar per aquest tipus de contingut que els joves catalans anem a buscar a cadenes espanyoles com Telecinco.

Ho sé, costa assumir que algú fora de Catalunya hagi aconseguit el que aquí fa anys que intentem - de forma fracassada - a base de programes "per a joves" fets, evidentment, per persones de cinquanta anys. Tanmateix, per un cop, podem fer autocrítica i assumir que la nostra estimadíssima televisió pública no és perfecte. I de la mateixa forma que fa programes que ningú veu, es podria permetre el luxe de fer programes en català menys didàctics, purament d'entreteniment i, igual així, deixaríem d'assumir que el català és únicament allò que fem a l'escola.