El manresà Josep Maria Planes va ser un dels periodistes catalans més brillants de la seva generació, la memorable generació que es va iniciar als anys vint i va florir amb tota intensitat als trenta. Gran cronista, dandi, coneixedor dels racons més mundans de la ciutat –que va retratar a l’imprescindible Nits de Barcelona–, als quals acudia amb altres notoris noctàmbuls com el seu inseparable amic Josep Maria de Sagarra, Planes va ser director d’Imatges, revista il·lustrada fundada l’any 1930 per l’editor Antoni López-Llausàs, de la nissaga dels promotors de La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, i fundador de la Llibreria Catalònia.

Imatges presagiava la modernitat periodística que va brillar durant els anys de la República, i que Planes va viure en primera persona des de la prestigiosa revista Mirador, fundada per l’advocat Amadeu Hurtado; el diari La Publicitat o el satíric El Be Negre, que “se’n reia del mort i del qui el vetlla”.

Planes va ser un periodista polifacètic. Va signar articles sobre política, esports, cultura, entrevistes, etc. També va escriure teatre. Sobretot, va destacar com un pioner del periodisme d’investigació. Sense por, tant s’enfrontà als Escamots d’Estat Català com a la temuda Federació Anarquista Ibèrica, de la qual va denunciar els vincles amb el crim organitzat i amb els intents de desestabilització de la República.

Profundament catalanista i republicà, els faieros no li van perdonar aquells articles ni la seva denúncia de l’assassinat dels germans Badia. En esclatar la revolució després del cop d’Estat fallit a Barcelona i el col·lapse institucional, va veure’s de seguida en perill. Va ser assassinat a l’Arrabassada el 26 d’agost de 1936.

La seva signatura era habitual a La Publicitat, diari que l’any 1922 havia estat adquirit per Acció Catalana i on a partir de 1933 hi tindria una influència decisiva Amadeu Hurtado, l’advocat, empresari de premsa i dirigent d’aquell partit.

En aquest article, Planes contradiu la tesi accidentalista del catalanisme conservador, segons la qual la dreta i l’esquerra espanyoles tenien la mateixa actitud respecte de Catalunya i calia esgotar totes les opcions de pacte i maniobra. En aquell moment, arran dels Fets d’Octubre del 1934, s'havia suspès l'Estatut i Catalunya havia estat sotmesa a l’estat de guerra, encara tenia empresonades les seves autoritats electes i substituïdes aquestes per altres procedents de la Lliga, els radicals i els conservadors. Lamentant-se que el plet autonòmic tornés a quedar lligat al plet general de les esquerres espanyoles, Planes feia evident que només aquestes havien promès la restauració de l’Estatut, de les institucions i dels seus homes de govern. I només amb aquesta esquerra espanyola, liderada per Azaña, hi havia possibilitat d’acord. Entretant, les dretes amb les quals la Lliga mantenia vincles, usaven i atiaven l’anticatalanisme constantment. Unes dretes espanyoles, monàrquiques i lerrouxistes, amb les quals la Lliga constituiria l’anomenat Front d’Ordre, derrotat a les eleccions de febrer del 1936 pel Front Popular.

 

Reflexions d'un catalanista

Josep Maria Planes
La Publicitat, 29 de maig de 1935

Altra vegada, vulgui’s o no, el plet autonòmic de Catalunya torna a trobar-se lligat amb el plet general de les esquerres espanyoles. Els senyors de la Lliga podran fer les cabrioles que calguin, però ja faran el favor de dir-nos en quin indret d’Espanya el simple esment del nom de Catalunya –exactament: de la Catalunya catalanista– desperti la tempesta d’entusiasme que acollí l’al·lusió a la nostra terra que féu el senyor Manuel Azaña en el memorable acte de València. El nom de Catalunya ha proporcionat grans èxits oratoris en els mítings de les dretes espanyoles: pregunteu-ho a Gil Robles, a Royo Villanova, a Goicoechea, a Calvo Sotelo. Cal ben poca inspiració per comprendre quina mena d’emocions suscitaven aquests senyors en ocupar-se dels catalans. Ha calgut, però, que fos el líder de les esquerres espanyoles el que parlés de Catalunya perquè una immensa multitud composta de gent vinguda de totes les bandes de la Península dediqués al nostre país un homenatge que ens ha de satisfer i d’enorgullir.

Aquest fet, tan clar, tan indiscutible, col·loca en una situació dramàtica els catalanistes que, sotmesos a una disciplina de partit, suporten la trista obligació de laborar, de lluitar contra els amics i els aliats naturals de Catalunya. El senyor Cambó ha al·ludit alguna vegada a aquesta indestructible realitat. No fa pas moltes setmanes que, en un acte públic, s’adreçava  a les dretes espanyoles i els deia: “No ens abandoneu; ajudeu-nos a demostrar als catalans que no és solament de les esquerres de les quals poden esperar una actitud de generositat i de comprensió!”. La crida no ha tingut cap mena d’eficàcia. Les dretes espanyoles s’han preocupat ben poc de donar al senyor Cambó i els seus amics la possibilitat de situar-los en una posició airosa dintre la política interior de Catalunya. Per fer un favor a la Lliga, no han volgut desmentir –naturalment!– un dels postulats més sòlids amb què compten per mantenir llur força dintre Espanya. I la Lliga ha quedat una vegada més al descobert i obligada a oferir en públic la seva impotència per prestar cap servei a la causa de Catalunya. No ha aconseguit que els seus amics i aliats naturals dintre d’Espanya deixessin d’ésser també els enemics naturals del Catalanisme.

Servirà d’alguna cosa, aquesta lliçó? Portem quatre anys de República i hem passat per situacions ben diverses. Els veritables catalanistes no tenen ja cap excusa per ignorar a quina banda estan els que ens poden i ens volen ajudar. Cap patriota autèntic no pot presentar una excusa valable per rebutjar i combatre aquest moviment espanyol, que resumeix la figura i el nom de Manuel Azaña. Fins fa alguns mesos, el catalanisme podia cultivar la il·lusió de jugar la seva carta en dues taules diferents. Ara ja no. Els fets, amb la seva força brutal, s’han imposat a les teories. Girar-se contra les esquerres és, purament i simplement, girar-se contra Catalunya.