Josep Maria Planes: "Reflexions d’un catalanista"

El manresano Josep Maria Planes fue uno de los periodistas catalanes más brillantes de su generación, la memorable generación que se inició en los años veinte y floreció con toda intensidad en los treinta. Gran cronista, dandy, conocedor de los rincones más mundanos de la ciudad –que retrató en el imprescindible Nits de Barcelona–, a los cuales acudía con otros notorios noctámbulos como su inseparable amigo Josep Maria de Sagarra, Planes fue director de Imatges, revista ilustrada fundada en 1930 por el editor Antoni López-Llausàs, de la estirpe de los promotores de La Campana de Gràcia y L'Esquella de la Torratxa, y fundador de la Llibreria Catalònia.

Imatges presagiaba la modernidad periodística que brilló durante los años de la República y que Planas vivió en primera persona desde la prestigiosa revista Mirador, fundada por el abogado Amadeu Hurtado; el diario La Publicitat, o el satírico El Be Negre, que "se reía del muerto y del que lo vela".

Planes fue un periodista polifacético. Firmó artículos sobre política, deportes, cultura, entrevistas, etc. También escribió teatro. Sobre todo, destacó como pionero del periodismo de investigación. Sin miedo, se enfrentó tanto a los Escamots ('Pelotones') de Estat Català como a la temida Federación Anarquista Ibérica, de la que denunció sus vínculos con el crimen organizado y con los intentos de desestabilización de la República.

Profundamente catalanista y republicano, los faieros no le perdonaron esos artículos ni su denuncia del asesinato de los hermanos Badia. Al estallar la revolución tras el golpe de Estado fallido en Barcelona y el colapso institucional, se vio en peligro. Fue asesinado en la Arrabassada el 26 de agosto de 1936.

Su firma era habitual en La Publicitat, diario adquirido en 1922 por Acció Catalana y en el que a partir de 1933 tendría una influencia decisiva Amadeu Hurtado, el abogado, empresario de prensa y dirigente de ese partido.

En este artículo, Planes contradice la tesis accidentalista del catalanismo conservador, según la cual la derecha y la izquierda españolas tenían la misma actitud respecto de Catalunya y había que agotar todas las opciones de pacto y maniobra. En aquel momento, a raíz de los Hechos de Octubre de 1934, Catalunya tenía suspendido el Estatuto, había sido sometida al estado de guerra, todavía tenía encarceladas a sus autoridades electas y sustituidas estas por miembros de la Lliga, radicales y conservadores. Lamentándose de que el pleito autonómico volviera a quedar atado al pleito general de la izquierda española, Planes hacía evidente que solo estas habían prometido la restauración del Estatut, de las instituciones y de sus hombres de gobierno. Y solo con esta izquierda española, liderada por Azaña, había posibilidad de acuerdo. Entretanto, la derecha, con la cual la Lliga mantenía vínculos, usaba y atizaba el anticatalanismo constantemente. Una derecha española, monárquica y lerrouxista, con la cual la Lliga constituiría el llamado Front d'Ordre, derrotado en las elecciones de febrero de 1936 por el Frente Popular.

Reflexions d'un catalanista

Josep Maria Planes
La Publicitat, 29 de maig de 1935

Altra vegada, vulgui’s o no, el plet autonòmic de Catalunya torna a trobar-se lligat amb el plet general de les esquerres espanyoles. Els senyors de la Lliga podran fer les cabrioles que calguin, però ja faran el favor de dir-nos en quin indret d’Espanya el simple esment del nom de Catalunya –exactament: de la Catalunya catalanista– desperti la tempesta d’entusiasme que acollí l’al·lusió a la nostra terra que féu el senyor Manuel Azaña en el memorable acte de València. El nom de Catalunya ha proporcionat grans èxits oratoris en els mítings de les dretes espanyoles: pregunteu-ho a Gil Robles, a Royo Villanova, a Goicoechea, a Calvo Sotelo. Cal ben poca inspiració per comprendre quina mena d’emocions suscitaven aquests senyors en ocupar-se dels catalans. Ha calgut, però, que fos el líder de les esquerres espanyoles el que parlés de Catalunya perquè una immensa multitud composta de gent vinguda de totes les bandes de la Península dediqués al nostre país un homenatge que ens ha de satisfer i d’enorgullir.

Aquest fet, tan clar, tan indiscutible, col·loca en una situació dramàtica els catalanistes que, sotmesos a una disciplina de partit, suporten la trista obligació de laborar, de lluitar contra els amics i els aliats naturals de Catalunya. El senyor Cambó ha al·ludit alguna vegada a aquesta indestructible realitat. No fa pas moltes setmanes que, en un acte públic, s’adreçava  a les dretes espanyoles i els deia: “No ens abandoneu; ajudeu-nos a demostrar als catalans que no és solament de les esquerres de les quals poden esperar una actitud de generositat i de comprensió!”. La crida no ha tingut cap mena d’eficàcia. Les dretes espanyoles s’han preocupat ben poc de donar al senyor Cambó i els seus amics la possibilitat de situar-los en una posició airosa dintre la política interior de Catalunya. Per fer un favor a la Lliga, no han volgut desmentir –naturalment!– un dels postulats més sòlids amb què compten per mantenir llur força dintre Espanya. I la Lliga ha quedat una vegada més al descobert i obligada a oferir en públic la seva impotència per prestar cap servei a la causa de Catalunya. No ha aconseguit que els seus amics i aliats naturals dintre d’Espanya deixessin d’ésser també els enemics naturals del Catalanisme.

Servirà d’alguna cosa, aquesta lliçó? Portem quatre anys de República i hem passat per situacions ben diverses. Els veritables catalanistes no tenen ja cap excusa per ignorar a quina banda estan els que ens poden i ens volen ajudar. Cap patriota autèntic no pot presentar una excusa valable per rebutjar i combatre aquest moviment espanyol, que resumeix la figura i el nom de Manuel Azaña. Fins fa alguns mesos, el catalanisme podia cultivar la il·lusió de jugar la seva carta en dues taules diferents. Ara ja no. Els fets, amb la seva força brutal, s’han imposat a les teories. Girar-se contra les esquerres és, purament i simplement, girar-se contra Catalunya.