Nascut a Sant Andreu del Palomar el 1868 i mort per culpa de l’epidèmia de grip del 1919, Jaume Brossa és un dels representants més destacats del modernisme català. Amic de Pere Coromines i del també andreuenc Ignasi Iglésias, des de ben jove participà en tertúlies i en l’ambient intel·lectual àcrata i bohemi. L’any 1892 comença a escriure a la revista modernista L’Avenç. En desaparèixer la publicació, participarà activament a la revista Catalònia, dirigida per Jaume Massó i Torrents, amb altres il·lustres oblidats com Ernest Vendrell, Alexandre Cortada o Joan Pérez-Jorba.

El seu era un anarquisme individualista i intel·lectual propi de finals del segle XIX, fruit de les lectures de Friedrich Wilhelm Nietzsche i Henrik Ibsen. Brossa va ser un dels ideòlegs i millor exponent intel·lectual del moviment catalanista d'arrel llibertària, antiburgès i anticonservador.

Aquesta generació queda profundament marcada pels Processos de Montjuïc del 1896, que suposaren la detenció de centenars de persones i el processament, entre d’altres, de Pere Coromines, per a qui es demanà pena de mort. Brossa conegué diverses vegades l’exili, tant a París com a Londres, on combinava la seva professió bancària –que compartia amb Coromines i que sembla remetre al banquer anarquista de Pessoa– amb la de periodista. Casat amb Sol Ferrer, filla del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia, la seva fou una personalitat aïllada i singular, que gaudia épatant les bourgeois quan tornava a Barcelona.

L’article seleccionat, de les seves col·laboracions al diari republicà nacionalista El Poble Català, és una interessant mostra de la reminiscència d’aquest pensament catalanista, alternatiu tant al conservadorisme hegemònic de la Lliga com a la retòrica lerrouxista, i que proposava un catalanisme vitalista i voluntarista –en sentit nietzschià– més que historicista i intel·lectual; que combatia el concepte de regionalisme i anhelava l’afirmació nacional de Catalunya, oberta als corrents europeus més progressistes. Com no podia ser d’altra manera, un modernista conspicu com Brossa s’enfrontava al cappare noucentista Eugeni d’Ors, el qual al seu Glosari el qualificà “d’especialista en l’art de l’espatarrament”.

Il·lustració: Jaume Brossa, de Ramon Casas.

 

L’esperit universalista

Jaume Brossa
El Poble Català, 11 de desembre del 1907

El moviment d’idees de Catalunya cova dues forces que no estan ben definides a l’exterior, perquè tenim encara l’enemic comú dintre casa. Catalunya es troba havent de lluitar contra un bloc inert. Però les dues tendències existeixen ben potents i ressorgiran inevitablement més tard. No em refereixo a les classificacions de partits, credos, programes que es fan a l’impuls del vaivé de les incoherències personals.

Les exigències de la lluita de Catalunya nova contra l’Estat impotent, perquè desprovist de sustentacles que sols poden donar-li els homes de voluntat, faran que s’evidenciï amb esclat la divergència dels dos camins que s’ofereixen a l’esdevenir de Catalunya.

Des de L’Avenç primer i Catalònia després manifestarem el criteri reformador, que consistia a rectificar tota Catalunya en comptes de conrear el vell ideal dels catalanistes tradicionalistes, es veié clarament que nosaltres, els que aleshores érem qualificats de modernistes, quan lo més adequat era el nom d’universalistes, havíem d’ésser sempre excomunicats pels defensors del “pairalisme”.

El criteri reformador, que consistia a rectificar tota Catalunya en comptes de conrear el vell ideal dels catalanistes tradicionalistes

Els fets, fets dolorosos, demostraren que nosaltres estimàvem fondament tot lo català-humà, puix fórem els únics que protestàrem contra l’embarc de reservistes catalans per sostenir la política infame dels Cánovas, Romero Robledo i companyia. Ara sembla vell tot això, però és innegable que la successiva agressivitat catalana fou originada per la santa indignació que molts sentien i solament nosaltres ens atrevírem a exterioritzar.

El catalanisme ha fet molts zigs-zags abans d’entrar a la política combativa. Però el nostre esperit de tolerància ens força a reconèixer que, existint a Catalunya una tradició de súplica, donant lloc a eufemismes completament vergonyants, i a una dualitat d’acció, puix mentre una part de Catalunya demanava una altra oferia, s’ha de disculpar els catalans candis i suplicants, perquè no he conegut mai bé aqueix estat d’esperit espanyol que anomeno nihilisme moral i que no té cap paral·lel en el món.

Catalunya no ha pogut comprendre la seva perquè no ha estudiat encara ben bé l’enemic que volia i tenia de combatre. Tot català, en viatjar per Espanya, s’ha hagut de fer perdonar el ser fill de Catalunya, puix mentre quan era a l’estranger feia una distinció entre el seu poble i l’Estat al qual pertanyia, en trobar-se en contacte amb els demés espanyols, no sabia afirmar la seva raó d’ésser.

El catalanisme ha fet molts zigs-zags abans d’entrar a la política combativa

El catalanisme polític no ha perdut encara la closca jocfloralesca, havent Catalunya assistit a l’espectacle que els patriotes plens d’amor no trobaven millor camí que cantar la pretesa superioritat de Catalunya.

Jo he estat sempre “volucionista”. No s’ha de dir que s’és superior, sinó provar-ho. Per ara ens hem convençut a nosaltres, però no hem convençut als estrangers. I no podia fer-se evident la superioritat de Catalunya perquè no es triomfa solament amb la intel·ligència sinó amb la voluntat. I no es pot desenrotllar la voluntat, l’acció, quan s’omple la intel·ligència amb records. El passat pertany al domini de la intel·ligència i el present al reialme de la voluntat. Hi ha una oposició entre el culte al record i l’acció per la reforma. Per això Catalunya no ha produït encara homes d’acció que siguin cos i ànima del voler català.

En Cambó, reconeixent en son discurs, amb traça a la fi, que el problema de Catalunya no és purament històric, estava influït per les nostres teories i deixava de banda la ciència històrica d’en Prat de la Riba. Quan els capitostos del regionalisme històric vernissen el seu tradicionalisme amb un capa de conservatisme anglès a lo Salisbury i a lo Chamberlain, espurnejant de vermelló a lo Spencer i Stuart Mill, vénen a confessar que ni amb la barretina ni amb el porró n’hi ha prou per a expandir la intel·ligència i la voluntat de Catalunya.

Perquè Catalunya es conegui s’ha d’enterrar el mite regionalista. No sentiu lo mesquí del que significa regió, regionalitat, regionalisme? 

Lo més terrible que li pot succeir a un país que vol lluitar amb enemics seculars i tossuts és que aquests no tinguin cap ideal, com passa amb tota l’Espanya contemporània, però hi ha quelcom més desconcertador encara, i és quan els que creuen que tenen un ideal i no posseeixen prou força portar-lo a terme o obren com si no en tinguessin.

Catalunya sent inquietuds, però no té ideals definits, concrets, actius.

Imitant l’Edgard Quinet, jo diré: Els catalans s’han de conèixer ara o no es coneixeran mai. Doncs bé, perquè Catalunya es conegui s’ha d’enterrar el mite regionalista. No sentiu lo mesquí del que significa regió, regionalitat, regionalisme? No us produeix l’efecte d’un país pintoresc per a divertir-se els vagabunds avorrits, els anglesos neurastènics, que volen pagar-se el luxe de visitar un terreny del qual ningú parla?

Lo espanyol actual és lo més lluny de lo europeu, de tot quan integra el nou humanisme. Jo no vull pertànyer a una espiritualitat regional si això ha de representar disminució d’horitzons, de voler, d’iniciativa, d’expansió, d’energia!

S’han d’obrir les fronteres de Catalunya a l’esperit radical català; si no Catalunya serà un dia vençuda per l’esperit jacobí de Castella

Però té de venir fatalment, dintre de Catalunya, la lluita entre l’antic i el modern, el pairal i l’universal, el regional i l’humà, entre el país de pessebre, enyorança, de ruralitat malaltissa, i el país de l’afirmació. S’han de posar enfront la Catalunya i la Catalunya social, i vindrà inevitablement l’oposició entre l’historicisme ranci, modernitzat amb l’evolucionisme anglès, i la voluntat concreta imbuïda d’un concepte més artístic de l’existència i ple de socialitzat.

S’han d’obrir les fronteres de Catalunya a l’esperit radical català; si no Catalunya serà un dia vençuda per l’esperit jacobí de Castella. Catalunya sols ha tingut influència en la política espanyola quan ha estat animada de l’esperit civil. A l’Edat Mitjana Catalunya fou internacionalista, com ho fou també en el segle XVIII. En Bernat Metge, i en Campmany portes enfora, en Ramon Llull també.

El llibre de l’Ors és un assaig de comunicació espiritual i universalista amb remats esmorteïts que sols comprenen una modernitat homeopàtica. Sí, el Glossari conté un universalisme dosimètric. El més important del llibre no és el que diu, sinó el que deixa endevinar. Ell ensenya als seus lectors el món per un forat. La sensibilitat versàtil de l’Ors, d’un renanià enamorat de Verlaine, ofereix als seus lectors un Zoòtrop... susceptible de fer-los migranya. Son llibre és l’Indicateur Chaix d’una frivolitat transcendental. Produeix l’efecte d’un “almanac americà” fet per un deixeble d’Emerson empeltat de Mark Twain.

Però com que [Ors] té de catequitzar vigatans tancats i barrats, el seu esperit botifler pren una forma humorística que li arrabassa transcendència i eficàcia 

L’autor està sincerament enamorat d’humanisme, d’universalisme i de futurisme. Però com que té de catequitzar vigatans tancats i barrats, el seu esperit botifler pren una forma humorística que si el fa accessible a un gran nombre, arrabassa transcendència i eficàcia a les intencions del seu propietari. A voltes el seu sarcasme té un gust agredolç, semblant a l’humour d’un mossèn Borra que hagi llegit Carlyle, Jean Paul, Nietzsche i Maeterlinck.

Quan veig el contrast de les intencions de l’Ors amb la mentalitat del pública al qual s’adreça, del sentit “esotèric” de la seva paraula amb la mediocritat de brusa que triomfa en totes les classes socials de Catalunya, em fa l’efecte d’un Cristòfol Colom prenent un bany en la piscina dels Orientals.

La tendència de la Catalunya radical està ben definida: futurisme, universalisme, humanisme. El primer duu el segell de la forta intel·ligència de l’Alomar, el poeta ple de messianisme. Bé que batejat per mi, l’universalisme, la cosa, ja existia en 1892, durant el darrer període de L’Avenç, abans que el moviment d’idees de Catalunya fos escamotejat pel vigatanisme català. En Perés, l’Apel·les Mestres, en Massó, en Cases, en Cortada, en Fabra, en Casellas, en Soler i Miquel, en Maragall (el de les Elegies Romanes de Goethe), en Rusiñol, jo, tots érem universalistes.

L’humanisme sembla ésser un dels amors papallonejants de l’Ors, en evocar la figura d’Erasme, presentant-lo com la fusió de l’esperit del Renaixement i el de la Reforma. Doncs bé, no us sembla, Alomar i Ors, que tenim d’ésser superiors a aquells dos corrents?

Per a mi, Barcelona no s’haurà de sacrificar mai a Catalunya. Aquesta autònoma i Barcelona també: la capital té d’ésser lliure, com Hamburg

L’humanisme del Renaixement té dues branques: una d’elles, la del terreny polític, es diu tirania; l’altra, la del domini intel·lectual, és la resurrecció de l’antiguitat. L’humanisme literari del Renaixement és essencialment filològic. En Rubió i Lluch pot ésser un humanista en aquell sentit. Tal volta és l’últim que queda en tot el Mediterrani. Nosaltres no podem ni volem ésser-ho. El nostre humanisme és més humà.

El darrer sentit és el que està donant-li l’efervescència filosòfica que hi ha actualment a Anglaterra i als Estats Units, moviment interessantíssim del qual m’ocuparé un altre dia.

El nou humanisme no ha d’ésser filològic, sinó estètic, filosòfic i social. L’humanisme esdevé aleshores universalisme, tenint l’avantatge d’evitar l’equívoc que pot crear el mot futurisme per a aquells que no n’agafin el sentit filosòfic i universal que li dóna l’Alomar i que, per tant, prendran com un etern aplaçament per a l’endemà.

El nou humanista modern és un idealista que vol fruir del present, de tot el present. Quan les noves generacions s’hagin penetrat del que l’humanisme conté, la regionalitat catalana haurà esdevingut el magatzem de reserves, la força rural, per la conservació de la raça, però jamai serà la força que l’ha de governar. L’humanisme és el triomf de la ciutat sobre la muntanya. Jo no participo de l’opinió de Suñol expressada a les Corts. Per a mi, Barcelona no s’haurà de sacrificar mai a Catalunya. Aquesta autònoma i Barcelona també: la capital té d’ésser lliure, com Hamburg. Aquest és lliure, és un Estat confederal. S’haurà de fer un modus vivendi entre Catalunya i Barcelona perquè aquesta li torni en civilització. Ninetes, porqueroles, rabadans, rossinyols, dracs, canteu, ploreu, crideu, balleu, xiuleu, us donem valls i muntanyes. Puigmals i puigbons, tots els pics de Catalunya descoberts pels immortals Aràbia i Osona, però la Ciutat ens la quedem per a nosaltres. La vostra força impedirà que la raça desaparegui; sols us demanem que us deixeu governar. Vosaltres creareu éssers forts, viure amb els muscles; nosaltres viurem amb els nervis i crearem l’esperit.

Tant de que aviat puguem dir: la regió catalana ha mort! Visca la Humanitat catalana!

París, desembre del 1907