Nacido en Sant Andreu del Palomar en 1868 y muerto a causa de la epidemia de gripe de 1919, Jaume Brossa es uno de los representantes más destacados del modernismo catalán. Amigo de Pere Coromines y del también andresense Ignasi Iglésias, desde muy joven participó en tertulias y en el ambiente intelectual ácrata y bohemio. En 1892 empieza a escribir en la revista modernista L'Avenç. Al desaparecer esta publicación, participa activamente en la revista Catalònia, dirigida por Jaume Massó i Torrents, con otros ilustres olvidados como Ernest Vendrell, Alexandre Cortada o Joan Pérez-Jorba.

El suyo era un anarquismo individualista e intelectual propio de finales del siglo XIX, fruto de las lecturas de Friedrich Wilhelm Nietzsche y Henrik Ibsen. Brossa fue uno de los ideólogos y mejor exponente intelectual del movimiento catalanista de raíz libertaria, antiburgués y anticonservador.

Esta generación queda profundamente marcada por los Procesos de Montjuïc de 1896, que supusieron la detención de centenares de personas y el procesamiento, entre otros, de Pere Coromines, para quien se pidió pena de muerte. Brossa conoció varias veces el exilio, tanto en París como en Londres, donde combinaba su profesión bancaria –que compartía con Coromines y que parece remitir al banquero anarquista de Pessoa– con la de periodista. Casado con Sol Ferrer, hija del pedagogo Francesc Ferrer i Guàrdia, la suya fue una personalidad aislada y singular, que disfrutaba épatant les bourgeois cuando regresaba a Barcelona.

El artículo seleccionado, una de sus colaboraciones en el diario republicano nacionalista El Poble Català, es una interesante muestra de la reminiscencia de este pensamiento catalanista, alternativo tanto al conservadurismo hegemónico de la Liga como a la retórica lerrouxista, que proponía un catalanismo vitalista y voluntarista –en sentido nietzscheano– más que historicista e intelectual; que combatía el concepto de regionalismo y anhelaba la afirmación nacional de Catalunya, abierta a las corrientes europeas más progresistas. Como no podía ser de otra manera, un modernista conspicuo como Brossa se enfrentaba al líder noucentista Eugeni d'Ors, el cual en su Glosari lo calificó "de especialista en el arte de lo morrocotudo".

Ilustración: Jaume Brossa, de Ramon Casas

 

L’esperit universalista

Jaume Brossa
El Poble Català, 11 de desembre del 1907

El moviment d’idees de Catalunya cova dues forces que no estan ben definides a l’exterior, perquè tenim encara l’enemic comú dintre casa. Catalunya es troba havent de lluitar contra un bloc inert. Però les dues tendències existeixen ben potents i ressorgiran inevitablement més tard. No em refereixo a les classificacions de partits, credos, programes que es fan a l’impuls del vaivé de les incoherències personals.

Les exigències de la lluita de Catalunya nova contra l’Estat impotent, perquè desprovist de sustentacles que sols poden donar-li els homes de voluntat, faran que s’evidenciï amb esclat la divergència dels dos camins que s’ofereixen a l’esdevenir de Catalunya.

Des de L’Avenç primer i Catalònia després manifestarem el criteri reformador, que consistia a rectificar tota Catalunya en comptes de conrear el vell ideal dels catalanistes tradicionalistes, es veié clarament que nosaltres, els que aleshores érem qualificats de modernistes, quan lo més adequat era el nom d’universalistes, havíem d’ésser sempre excomunicats pels defensors del “pairalisme”.

El criteri reformador, que consistia a rectificar tota Catalunya en comptes de conrear el vell ideal dels catalanistes tradicionalistes

Els fets, fets dolorosos, demostraren que nosaltres estimàvem fondament tot lo català-humà, puix fórem els únics que protestàrem contra l’embarc de reservistes catalans per sostenir la política infame dels Cánovas, Romero Robledo i companyia. Ara sembla vell tot això, però és innegable que la successiva agressivitat catalana fou originada per la santa indignació que molts sentien i solament nosaltres ens atrevírem a exterioritzar.

El catalanisme ha fet molts zigs-zags abans d’entrar a la política combativa. Però el nostre esperit de tolerància ens força a reconèixer que, existint a Catalunya una tradició de súplica, donant lloc a eufemismes completament vergonyants, i a una dualitat d’acció, puix mentre una part de Catalunya demanava una altra oferia, s’ha de disculpar els catalans candis i suplicants, perquè no he conegut mai bé aqueix estat d’esperit espanyol que anomeno nihilisme moral i que no té cap paral·lel en el món.

Catalunya no ha pogut comprendre la seva perquè no ha estudiat encara ben bé l’enemic que volia i tenia de combatre. Tot català, en viatjar per Espanya, s’ha hagut de fer perdonar el ser fill de Catalunya, puix mentre quan era a l’estranger feia una distinció entre el seu poble i l’Estat al qual pertanyia, en trobar-se en contacte amb els demés espanyols, no sabia afirmar la seva raó d’ésser.

El catalanisme ha fet molts zigs-zags abans d’entrar a la política combativa

El catalanisme polític no ha perdut encara la closca jocfloralesca, havent Catalunya assistit a l’espectacle que els patriotes plens d’amor no trobaven millor camí que cantar la pretesa superioritat de Catalunya.

Jo he estat sempre “volucionista”. No s’ha de dir que s’és superior, sinó provar-ho. Per ara ens hem convençut a nosaltres, però no hem convençut als estrangers. I no podia fer-se evident la superioritat de Catalunya perquè no es triomfa solament amb la intel·ligència sinó amb la voluntat. I no es pot desenrotllar la voluntat, l’acció, quan s’omple la intel·ligència amb records. El passat pertany al domini de la intel·ligència i el present al reialme de la voluntat. Hi ha una oposició entre el culte al record i l’acció per la reforma. Per això Catalunya no ha produït encara homes d’acció que siguin cos i ànima del voler català.

En Cambó, reconeixent en son discurs, amb traça a la fi, que el problema de Catalunya no és purament històric, estava influït per les nostres teories i deixava de banda la ciència històrica d’en Prat de la Riba. Quan els capitostos del regionalisme històric vernissen el seu tradicionalisme amb un capa de conservatisme anglès a lo Salisbury i a lo Chamberlain, espurnejant de vermelló a lo Spencer i Stuart Mill, vénen a confessar que ni amb la barretina ni amb el porró n’hi ha prou per a expandir la intel·ligència i la voluntat de Catalunya.

Perquè Catalunya es conegui s’ha d’enterrar el mite regionalista. No sentiu lo mesquí del que significa regió, regionalitat, regionalisme? 

Lo més terrible que li pot succeir a un país que vol lluitar amb enemics seculars i tossuts és que aquests no tinguin cap ideal, com passa amb tota l’Espanya contemporània, però hi ha quelcom més desconcertador encara, i és quan els que creuen que tenen un ideal i no posseeixen prou força portar-lo a terme o obren com si no en tinguessin.

Catalunya sent inquietuds, però no té ideals definits, concrets, actius.

Imitant l’Edgard Quinet, jo diré: Els catalans s’han de conèixer ara o no es coneixeran mai. Doncs bé, perquè Catalunya es conegui s’ha d’enterrar el mite regionalista. No sentiu lo mesquí del que significa regió, regionalitat, regionalisme? No us produeix l’efecte d’un país pintoresc per a divertir-se els vagabunds avorrits, els anglesos neurastènics, que volen pagar-se el luxe de visitar un terreny del qual ningú parla?

Lo espanyol actual és lo més lluny de lo europeu, de tot quan integra el nou humanisme. Jo no vull pertànyer a una espiritualitat regional si això ha de representar disminució d’horitzons, de voler, d’iniciativa, d’expansió, d’energia!

S’han d’obrir les fronteres de Catalunya a l’esperit radical català; si no Catalunya serà un dia vençuda per l’esperit jacobí de Castella

Però té de venir fatalment, dintre de Catalunya, la lluita entre l’antic i el modern, el pairal i l’universal, el regional i l’humà, entre el país de pessebre, enyorança, de ruralitat malaltissa, i el país de l’afirmació. S’han de posar enfront la Catalunya i la Catalunya social, i vindrà inevitablement l’oposició entre l’historicisme ranci, modernitzat amb l’evolucionisme anglès, i la voluntat concreta imbuïda d’un concepte més artístic de l’existència i ple de socialitzat.

S’han d’obrir les fronteres de Catalunya a l’esperit radical català; si no Catalunya serà un dia vençuda per l’esperit jacobí de Castella. Catalunya sols ha tingut influència en la política espanyola quan ha estat animada de l’esperit civil. A l’Edat Mitjana Catalunya fou internacionalista, com ho fou també en el segle XVIII. En Bernat Metge, i en Campmany portes enfora, en Ramon Llull també.

El llibre de l’Ors és un assaig de comunicació espiritual i universalista amb remats esmorteïts que sols comprenen una modernitat homeopàtica. Sí, el Glossari conté un universalisme dosimètric. El més important del llibre no és el que diu, sinó el que deixa endevinar. Ell ensenya als seus lectors el món per un forat. La sensibilitat versàtil de l’Ors, d’un renanià enamorat de Verlaine, ofereix als seus lectors un Zoòtrop... susceptible de fer-los migranya. Son llibre és l’Indicateur Chaix d’una frivolitat transcendental. Produeix l’efecte d’un “almanac americà” fet per un deixeble d’Emerson empeltat de Mark Twain.

Però com que [Ors] té de catequitzar vigatans tancats i barrats, el seu esperit botifler pren una forma humorística que li arrabassa transcendència i eficàcia 

L’autor està sincerament enamorat d’humanisme, d’universalisme i de futurisme. Però com que té de catequitzar vigatans tancats i barrats, el seu esperit botifler pren una forma humorística que si el fa accessible a un gran nombre, arrabassa transcendència i eficàcia a les intencions del seu propietari. A voltes el seu sarcasme té un gust agredolç, semblant a l’humour d’un mossèn Borra que hagi llegit Carlyle, Jean Paul, Nietzsche i Maeterlinck.

Quan veig el contrast de les intencions de l’Ors amb la mentalitat del pública al qual s’adreça, del sentit “esotèric” de la seva paraula amb la mediocritat de brusa que triomfa en totes les classes socials de Catalunya, em fa l’efecte d’un Cristòfol Colom prenent un bany en la piscina dels Orientals.

La tendència de la Catalunya radical està ben definida: futurisme, universalisme, humanisme. El primer duu el segell de la forta intel·ligència de l’Alomar, el poeta ple de messianisme. Bé que batejat per mi, l’universalisme, la cosa, ja existia en 1892, durant el darrer període de L’Avenç, abans que el moviment d’idees de Catalunya fos escamotejat pel vigatanisme català. En Perés, l’Apel·les Mestres, en Massó, en Cases, en Cortada, en Fabra, en Casellas, en Soler i Miquel, en Maragall (el de les Elegies Romanes de Goethe), en Rusiñol, jo, tots érem universalistes.

L’humanisme sembla ésser un dels amors papallonejants de l’Ors, en evocar la figura d’Erasme, presentant-lo com la fusió de l’esperit del Renaixement i el de la Reforma. Doncs bé, no us sembla, Alomar i Ors, que tenim d’ésser superiors a aquells dos corrents?

Per a mi, Barcelona no s’haurà de sacrificar mai a Catalunya. Aquesta autònoma i Barcelona també: la capital té d’ésser lliure, com Hamburg

L’humanisme del Renaixement té dues branques: una d’elles, la del terreny polític, es diu tirania; l’altra, la del domini intel·lectual, és la resurrecció de l’antiguitat. L’humanisme literari del Renaixement és essencialment filològic. En Rubió i Lluch pot ésser un humanista en aquell sentit. Tal volta és l’últim que queda en tot el Mediterrani. Nosaltres no podem ni volem ésser-ho. El nostre humanisme és més humà.

El darrer sentit és el que està donant-li l’efervescència filosòfica que hi ha actualment a Anglaterra i als Estats Units, moviment interessantíssim del qual m’ocuparé un altre dia.

El nou humanisme no ha d’ésser filològic, sinó estètic, filosòfic i social. L’humanisme esdevé aleshores universalisme, tenint l’avantatge d’evitar l’equívoc que pot crear el mot futurisme per a aquells que no n’agafin el sentit filosòfic i universal que li dóna l’Alomar i que, per tant, prendran com un etern aplaçament per a l’endemà.

El nou humanista modern és un idealista que vol fruir del present, de tot el present. Quan les noves generacions s’hagin penetrat del que l’humanisme conté, la regionalitat catalana haurà esdevingut el magatzem de reserves, la força rural, per la conservació de la raça, però jamai serà la força que l’ha de governar. L’humanisme és el triomf de la ciutat sobre la muntanya. Jo no participo de l’opinió de Suñol expressada a les Corts. Per a mi, Barcelona no s’haurà de sacrificar mai a Catalunya. Aquesta autònoma i Barcelona també: la capital té d’ésser lliure, com Hamburg. Aquest és lliure, és un Estat confederal. S’haurà de fer un modus vivendi entre Catalunya i Barcelona perquè aquesta li torni en civilització. Ninetes, porqueroles, rabadans, rossinyols, dracs, canteu, ploreu, crideu, balleu, xiuleu, us donem valls i muntanyes. Puigmals i puigbons, tots els pics de Catalunya descoberts pels immortals Aràbia i Osona, però la Ciutat ens la quedem per a nosaltres. La vostra força impedirà que la raça desaparegui; sols us demanem que us deixeu governar. Vosaltres creareu éssers forts, viure amb els muscles; nosaltres viurem amb els nervis i crearem l’esperit.

Tant de que aviat puguem dir: la regió catalana ha mort! Visca la Humanitat catalana!

París, desembre del 1907