Aquisgrà (capital del regne dels francs), any 789. Fa 1.235 anys. Carlemany tenia l’ambició d’elevar el nivell cultural i moral del conjunt de pobles que formaven el seu extens regne, i la seva cancelleria va promulgar l’Admonitio Generalis, una capitular legislativa que era el tret de sortida de la Renovatio Carolingia; la reforma educativa, eclesiàstica i artística més important de l’Europa medieval. Des de les reformes romanes del segle IV, fruit de l’adopció del cristianisme com a confessió oficial de l’Imperi, no s’havia engegat cap projecte de tant calat. I fins a l’ensorrament del règim feudal a finals del segle XV i que en el nostre imaginari il·lustrem a través del Renaixement italià, no es produiria cap moviment de tanta repercussió. La celebració del Dilluns de Pasqua seria una de les conseqüències d’aquesta reforma.
Què era i on era Catalunya quan es promulga l’Admonitio Generalis?
L’any 789 el domini carolingi sobre el territori que, més endavant, seria anomenat Catalunya, estava limitat al terç nord de l’actual país. La reina Berta (anomenada del Peu Gran a causa d’una malformació congènita), mare de Carlemany i arquitecta de l’expansió carolíngia cap al sud, havia promogut l’ocupació de l’antiga Narbonense (actual Llenguadoc) i de la part nord de l’antiga Tarraconense (actual Catalunya vella). I havia creat la Marca de Gòtia, que era el districte més meridional del regne carolingi i que s’estenia d’Usés i de Nimes (al nord) fins a Girona i la Seu d’Urgell (al sud). Durant les dues dècades posteriors (789-801), Carlemany i el seu fill i successor Lluís el Pietós empentarien la frontera fins al riu Llobregat i incorporarien Osona, el Vallès i Barcelona als seus dominis (801).
Els sermons parroquials al servei del règim carolingi
Carlemany va establir una sòlida aliança amb l’Església (es podria dir que, alguns moments, va subordinar el poder eclesiàstic als seus interessos) per estendre aquella ambiciosa reforma. Carlemany entenia el cristianisme (confessionalment i culturalment) com un vehicle per recuperar el nivell de civilització perdut després del col·lapse de l’imperi romà d’Occident (segle V). I com un element d’identitat comuna, absolutament necessari per cohesionar aquella extraordinària diversitat de pobles que formaven el seu regne. I va confiar en diversos factors per estendre la ideologia del seu projecte. En primer lloc, es va servir de l’Església i del seu potent altaveu, format per milers de temples cristians i de rectors parroquials que tindrien la missió de divulgar el missatge que explicava la ideologia del poder.
La cultura dels monestirs al servei del règim carolingi
Però Carlemany no va fiar l’èxit de la seva empresa a una única estratègia. En segon lloc, va promoure l’obertura d’escoles a tots els monestirs dels seus dominis, amb la missió d’universalitzar el coneixement de la lectura i de l’escriptura. Aquesta missió pedagògica es va encomanar als monjos que, en aquella època, eren l’únic corpus de la societat que tenia competències en la lectura i en l’escriptura. El propòsit era que, en un futur no massa llunyà, tothom pogués llegir i interpretar la Bíblia. Naturalment, a conveniència del poder que promovia aquella mesura. I que tothom pogués aplicar les ensenyances de la Bíblia a la seva vida personal. Unes ensenyances que, oportunament mediatitzades, havien de justificar i enaltir aquell nou paradigma de civilització cristiana i aquell nou règim polític i militar carolingi.
Les reunions familiars per Nadal i per Pasqua
Carlemany va pensar que totes aquelles mesures no serien efectives si no es produïa una veritable difusió d’aquell missatge a través de la socialització dels actors que l’havien fet seu. I va promoure i universalitzar una vella tradició germànica que faria aquesta funció: la reunió a la casa del patriarca per celebrar esdeveniments d’una gran importància per a l’univers familiar: el naixement i la mort (bateigs i funerals). I la Renovatio Carolingia impulsa la concentració i celebració familiar del naixement i de la mort més important per a un cristià: Nadal (el naixement de Jesús de Natzaret) i Pasqua (la mort... i resurrecció!!! —el segon naixement— de Jesús de Natzaret). Aquelles manifestacions, oportunament vestides amb els elements instituïts, tenien la missió d’expandir el missatge del poder fins als racons més insospitats.
Quina relació tenen la Renovatio Carolingia i el Dilluns de Pasqua?
A finals del segle VIII i principis del segle IX (l’època de legislació i de promulgació dels diferents capítols que formarien al Renovatio Carolingia), els desplaçaments eren llargs, feixucs i, en moltes ocasions, difícils i insegurs. Per aquest motiu, la mateixa cancelleria que va promoure aquesta primigènia simbiosi entre festa i missatge del poder; va institucionalitzar les diades de Sant Esteve i del Dilluns de Pasqua; perquè considerava necessari que aquells que havien viatjat per reunir-se amb els seus parents no retallessin la seva estada a causa de la llunyania del seu lloc d’origen. I disposessin d’un dia que s’instituïa per retornar a casa i prosseguir amb les tasques productives. Sant Esteve i el Dilluns de Pasqua s’instituirien com les jornades destinades al retorn.
Per què els espanyols no celebren el Dilluns de Pasqua?
El projecte carolingi Marca Hispànica va fracassar estrepitosament. Però l’impuls renovador carolingi va abastar els extrems d’aquell territori. Bé sigui efímerament (Navarra) o definitivament (Marca de Gòtia). Això explica per què el Dilluns de Pasqua és festiu a Navarra i Euskadi; i a Catalunya, el País Valencià i les Mallorques (per la projecció catalana medieval). I explica per què no ho és a Espanya. Aquells petits dominis cristians sorgits a la Serralada Cantàbrica (Astúries, Lleó, Galícia, Castella i Portugal), van créixer sobre una ideologia pròpia, singular i perifèrica (la restauració de la monarquia visigòtica hispànica); que l’estat medieval basc, d’influència carolíngia; o els comtats catalans, de fàbrica i de tradició netament carolíngies, mai van compartir. La celebració de Sant Esteve o del Dilluns de Pasqua ens ho recorda cada any.