En l'article anterior esmentàvem paraules catalanes d'origen àrab amb l'article (al-) aglutinat i modificat per la consonant següent. La més cridanera és atzucac —'carreró sense sortida'—, usual en els parlars valencians i en algun altre lloc, com Rasquera (Ribera d'Ebre); figuradament també significa 'situació impossible de resoldre'. En àrab, zuqaq significa 'carreró (amb sortida)'. Per cert: en escacs, quan un jugador es veu obligat a fer un moviment desavantatjós, en totes les llengües es diu amb la paraula alemanya Zugzwang (compost per Zug —'empenta, estirada'— i Zwang —'obligació, coerció'—). La Federació Catalana d'Escacs i el Termcat van decidir dir-ne en català atzucac.
Com que a l'Aràbia i al nord d'Àfrica l'aigua escasseja, la cultura àrab va desenvolupar tecnologia de gestió de l'aigua i, quan Tortosa i Lleida van ser conquerides pels catalans (devers l'any 1150), les paraules d'aquest àmbit van entrar al català. Així, séquia o síquia —'rec'— i sénia o sínia —'giny per a extreure aigua de terra, giravoltant'—. També aljub —'cisterna soterrada que recull l'aigua de pluja que cau sobre un teulat' (de jub 'pou')—. En castellà i portuguès tenen aljibe i algibe, si bé en castellà antic també significava... 'presó soterrada'! Encara dins del vocabulari de l'aigua, el mot sud 'barratge' ha donat l'assut de Xerta 'presa, resclosa' (Baix Ebre). Però també ha donat suda, el nom dels castells de Lleida i Tortosa, ja que les fortificacions tenen murs. Afegim-hi rambla, en origen 'areny, llit d'un curs fluvial que només baixa quan plou'; però en parlarem un altre dia.
Hi ha paraules llatines o gregues filtrades per l'àrab. Així, el llatí persicum 'persa' va donar pérsec en català (al Baix Maestrat encara ho diuen així), després convertit en préssec. Però a la Ribera d'Ebre sentireu alberge o auberge, de l'àrab al-bergeq, adaptació del llatí persicum (l'àrab no té P i per això pronuncien B: Portugal i Espanya es diuen al-Burtugal i Isbania). Igualment, el llatí gypsum (pres del grec gypsos) dona guix o, a la Catalunya nord-occidental, ges; però en valencià es diu algeps, adaptació àrab del mot grec. Algunes paraules són d'origen amazic (els habitants oriünds del Magrib) filtrades per l'àrab. Així, genet —'persona a cavall' (castellà jinete i portuguès ginete)— prové de zeneti —'individu de Zeneta (una tribu nord-africana experta en cavalls)'—.
Finalment, els pobles de Bràfim (Alt Camp), la Pobla de Mafumet (Tarragonès) i Calaf (Anoia) venen dels noms d'home Ibrahim, Muhàmmad i Halaf. Alhora, Avinganya (monestir del Segrià) prové de bin Gania ('fill de Gània'), car Gània era el rei de Fraga (Baix Cinca); i Vinaixa (poble de les Garrigues) prové de bin Aïssa —'fill d'Aïssa'—, cognom habitual avui al Marroc. Altres pobles: Altafulla (Tarragonès: al-tahuila 'finca'), la Ràpita (Montsià i altres indrets: rabida —'recinte fortificat'—), Calaceit (Matarranya: qala Zeit 'castell de Zeit'), Miravet (Ribera d'Ebre, d'origen àrab però sense que els lingüistes s'hagin posat d'acord sobre què significa), Almudaina (Comtat; també castell-palau de Palma (Mallorca): al-mudayna 'ciutadella'), l'Aldea (Delta, antic monestir) i Aldaia (Horta: al-daya 'poblet') i els que tenen beni- ('fills de'): Binissalem (Mallorca: pentura 'fills de la pau'), Benissanet (Ribera d'Ebre: 'fills de Sanid') o Benicàssim (Plana Alta: 'fills de Qassim'). Destaca Albarca (Priorat), situat a l'extrem oriental del Montsant (on sempre hi han hagut ermitans i s'hi troba la cartoixa de Scala Dei, dita així perquè un pastor va veure uns àngels pujant al cel amb una escala: l'escala de Déu). Prové de l'àrab al-baraka, la benedicció que Déu dona a algú; així doncs, tant musulmans com cristians veien el Montsant com un indret sant (i tampoc ha d'estranyar que, en francès i castellà, baraka signifiqui 'sort').