La sala Zazie de Vilafranca del Penedès és magnífica. Amagada a la Societat La Principal, un d'aquells casals d'arquitectura modernista que eleven l'experiència cultural, és on duu a terme la seva activitat el Cine Club de la capital de l'Alt Penedès. La seva programació és mel. Hi vaig sempre que puc. Sortiu de Barcelona i aneu-hi sempre que pugueu. Mesos enrere em vaig escapar a veure-hi Moonlight Daydream, el documental sobre la polifacètica trajectòria de David Bowie. Meravellós. 140 minuts per radiografiar la vida d'un dels artistes més extraordinaris del segle XX, si no de tots els temps (quan parlo de Bowie soc totalment imparcial: va ser un geni en totes les seves etapes i no hi ha més discussió possible). 

L'absència de coda resolutiva em va permetre creure que potser el documental no acabava perquè allà, en aquell precís moment, David Bowie encara era viu

Faltaven poc més de cinc minuts perquè el film acabés quan el projector es va espatllar. La pantalla es va quedar en negre i les poques persones que érem a la sala vam romandre immòbils a les nostres butaques. No va aparèixer ningú a explicar què passava. Res. Vaig ser feliç. L'absència de coda resolutiva em va permetre creure que potser el documental no acabava perquè allà, en aquell precís moment, David Bowie encara era viu i, per tant, la seva història no podia tenir final. El somni es va trencar quan aquell paio es va aixecar del seient i, insensible, va dir a viva veu: "no passa res, al final es mor". I va marxar. La resta, de mica en mica, el vam emular i, capcots, vam enfilar la sortida. 

El més bonic és arribar al final

Potser és un recurs infantil per no voler encarar i admetre l'única veritat inqüestionable: que tot el que comença, també acaba; però quan una cosa m'agrada, intento eludir el final. Em passa especialment amb els llibres. Quan llegeixo un que m'agrada molt, no el termino. El deixo a la penúltima pàgina. Em faig trampes al solitari autoenganyant-me: si no tanco la història, si no hi ha una conclusió sentenciada amb un punt final, aquell relat i els seus personatges romandran per sempre vius. Si més no, així ho feia fins a la setmana passada. 

La tenia pendent. Però finalment la setmana passada vaig veure, tot i que no a la sala Zazie, Los Fabelman. Una meravella, la cinta autobiogràfica de l'Steven Spielberg. Cap al final del metratge hi ha una escena que em va resultar especialment emotiva i reveladora (atenció perquè ara ve un espòiler). És una seqüència en què el Sammy Fabelman, l'alterego del director d'Indiana Jones, li pregunta al seu pare per què s'ha separat de la seva mare. L'home, magníficament interpretat per Paul Dano, li respon alguna cosa així com que la vida ja és això: que tots dos havien gaudit d'un temps, d'un trajecte meravellós plegats i que, encara que ara pogués fer mal, el més bonic és que podien dir que havien arribat fins al final. 

Perquè a la vida, Rosalía, tot i que a vegades ens pugui fer mal, tot comença i tot acaba, i el més bonic, com recordava Burt Fabelman, és poder dir que has arribat al final

Aquella mateixa nit vaig anar a la prestatgeria dels llibres i vaig acabar una de les moltes novel·les que al llarg dels anys havia deixat sense finalitzar. És el que faré aquest estiu: no començaré cap llibre, sinó que acabaré tots els que he anat deixant sense clausurar. Perquè a la vida, Rosalía, tot i que a vegades ens pugui fer mal, tot comença i tot acaba, i el més bonic, com recordava Burt Fabelman, és poder dir que has arribat al final.